M’agradaria avui poder confondre’m
amb el paisatge fred, silent i sobri
que s’ha vestit d’hivern darrere nits
d’un negre inacabable, pou inhòspit.

Amb camuflatge estricte, auster, polsós,
amb terra als pensaments, als peus i al cor,
i així espiar els racons obscurs i gèlids
i assedegar-me fent glops de rosada.

(Dins de Amb terra al pensament, 1999)

* * *

Ens abracem de nit quan vens a mi
i em parles lentament, amb calma als ulls.
Llavors comprenc l’infant que també fores,
que lliure descendies pels senders
fins a la fondalada del destí
on vas créixer enyorant el nen d’abans.

(Dins de Parc encès, 2000)

* * *

Si el temps ens venç, deixem que ens tenalli
el cos, la ment. Ferits ens migpartim
àcids licors, com breu consol. Que calli
la nostra veu, quietud quan envellim.

Si ve la mort, amor, si no es detura
el seu galop tan sec, amarg verí;
mirem primer la llum, tarda madura,
i un dolç abraç només per tu i per mi.

El mar silent, la línia que perdura
vides endins, vertiginós destí,
serà mar brau evocador de vida.
 
Nosaltres sols, amb callada paüra
i blanca mort rondant aquest jardí,
sojornarem encara amb lleu ferida.

(Dins de Batecs a cor obert, 2002)

* * *

INSISTÈNCIA

Per un vers atrapo les paraules a ple vol, aturo el batec de tots els tràfecs, enlairo les cabòries com estels, em banyo en aigües guaridores d’algues tendres, desgrano la magrana del desig. Per un sol vers capgiro el curs callat de l’aigua en ploure, abraço els matins gèlids de l’hivern, retinc moments intensos que són únics, camino sense alè. Tot per un vers. Per un vers he transgredit costums, he fet cabanes, he mastegat la por sota un cel negre. Només per un grapat de minúscules certeses.

(Dins de Per un vers, 2009)

* * *

Ressonen les paraules mai no dites,
com crits que han esquinçat la nit tan negra.
La solitud és l’hoste silenciós
que viu en els replecs de la consciència.
Per fer-me companyia, l’altra veu,
que neix com aigua fonda i m’hi emmirallo.
Em parla de les coses, de nosaltres,
del lent passar del temps, de breu com fuig.
Ressonen els laments pel què hem perdut,
udols en la nit llarga de la por.

Entre el teu fer i el meu, espais molt íntims
i et miro en el mirall de la memòria.
Et veig, dona que et vas fer de paraules,
l’únic recer per un cor solitari.
Atiaré aquest foc, brases al vent,
presència de mirades damunt l’aigua.

(Dins de Mirall de versos: Rosa Leveroni en la memòria, 1910-1985, 2011)

* * *

MEMÒRIA

Sortia a la plaça per veure la gent passejar. Es deixava mullar la roba i els cabells amb algun xàfec d’agost. El que realment volia era la presència d’aquell home que li omplia els capvespres. El temps tenia la fermesa d’un contrafort gòtic. Els ruixats d’estiu li esbandien les cabòries i la consciència recuperava tota la lucidesa. Llavors encara ho veia més clar: era aquell el moment d’enlairar capitells al capdamunt de sòlides columnes. Capitells amb elements vegetals. Arç blanc a l’hora de l’amor.

PARES

Se m’apareix un temps molt reculat on els dies eren llargs i plens, com un riu cabalós després d’una tempesta. Teníem uns murs de contenció que ens protegien de possibles contratemps, persones amb la força d’un volcà. Han passat els anys i ara sembla que els papers s’han capgirat. Davant dels ulls hi ha uns éssers envellits que ens miren amb tendresa. Però la força dels volcans encara perviu a la mirada i els dies sembla que s’escurcin. Com es fa breu el temps de llum al bosc hivernal.

LA PRIMERA PARAULA

El primer plor, la primera paraula. 
Uns dits de sucre esgarrapant el pit
i uns ulls de cadell fràgil, 
gens innocents, et busquen.
Per sempre més
aquella mirada i aquella boca
xuclant-te amb avidesa enllà dels anys.
Paraula feridora d’arrels fondes,
geniva tendra i boca que germina.
El gest que haurà de vèncer solituds.
Serà la veu en plena nit del temps.

CADA POEMA

Cada poema neix amb la certesa
que no serà el darrer, que n’hi haurà d’altres.
Escriure t’acosta més a la mort
perquè és la vida esperonant el viure,
és un cor bategant, l’ofec d’uns versos,
és la sang que flueix i que es deslliura
i la veu tremolosa que s’imposa 
damunt de tots els dubtes abocant-te
cap al centre mateix de l’existència.
Cada poema et mata lentament:
és un pedaç de temps obrint camí
per entreveure llum després d’obagues,
i deslliurar tota la força oculta
a l’oceà on s’allibera el mot
havent ja germinat profundament,
fecunditat de la paraula oberta. 
La mort darrera l’ombra de nosaltres.

(Dins d’Entre els ulls i el dir, 2019)