Si llegim successivament Amb terra al pensament i Parc encès, descobrirem un interessant contrast que ens obrirà finestres cap a l’univers creatiu de l’autora. [...] Amb terra al pensament vol explorar diferents opcions formals per al poema, però no de la manera habitual, que consisteix a cercar unes formes òptimes per a la poesia pròpia, sinó d’una manera que podríem anomenar inversa, i que resulta sens dubte molt més interessant: provar de quina manera la poesia pròpia, ja prou formada, s’adapta a formes prefixades. Per a aquest arriscat joc, Mireia Lleó tria dues formes que gosaria anomenar inevitables, la sextina i la tanka (hi faltaria, per al meu gust, provar el sonet), i tot un seguit de formes de vers lliure amb diferents peus més o menys estrictes i amb més o menys transgressions volgudes.

Parc encès, en canvi, s’instal·la formalment en el vers lliure, amb un ritme pulcre i una realització tan acurada que fins i tot els escassos trencaments del ritme i les rares rimes internes estan tan estratègicament distribuïts que costa de creure que no siguin fets a posta. Però tot això, és clar, serviria de ben poc si no estigués posat al servei d’una veu poètica que té coses a dir i que ha creat i consolidat un univers estètic personal.

Pau Joan Hernàndez: “Cicles estacionals”, Avui, 22 de juny de 2000.

* * *

La pròpia mort és una amenaça, però tan sols l’experimentem a través de la pèrdua de l’altre, que és morir-se, sí, però sense morir. Amb la desaparició de «la veu que sento com em parla, / l’amiga que eres tu» (22), l’autora descobreix que estar «tocats de mort» és reconèixer que «és a través dels altres que puc pensar el meu viure» (49). [...] Perquè si la mort és inexplicable, l’única possibilitat d’abordar-la és a través de la poesia [...] El resultat és un poemari intens capaç de «palpar l’absència» (22) d’un «oblit que tot ho esborra» (33) i donar compte del poder de la paraula poètica com a (re)creació «que venç els entrebancs, brogits diaris, / i s’alça: minaret en plena nit» (38). Amb Per un vers, la poeta atrapa «les paraules a ple vol» (15), capgira «el curs callat de l’aigua en ploure» (15) i reté el que ha marxat irremeiablement, aquells «moments intensos que són únics» (15). Escriu i amb l’escriptura recupera l’amiga que ha partit: «faré un foc amb les restes d’un poema, / que no se’t glaci mai aquell somriure» (21). Aconsegueix, així, guanyar la partida, doblant-se i desdoblant-se en poemes —majoritàriament— mesurats tant en el llenguatge com en la mètrica (destaquen les sis sextines que tanquen el llibre i ens fan pensar en Marçal).

Mireia Calafell: “Per un vers, palpar l’absència”, Revista Caràcters, núm. 55, maig de 2011, p. 18.

* * *

El recull poètic de Mireia Lleó (Barcelona, 1960), Mirall de versos: Rosa Leveroni en la memòria 1910-1985, s’endinsa en la creació de Leveroni que, paral·lelament, irradia els seus versos a l’autora d’aquesta obra. Al llarg del recull veiem com suren els versos de Leveroni al mirall de Lleó, i com aquesta els encalça dins de la seva producció poètica. [...]

Els versos s’entrecreuen en un mateix viatge que porta un mateix destí a través de l’emmirallament [...] Els poemes que obren el recull parlen de la solitud. Leveroni, escriu: “Jo porto dintre meu / per fer-me companyia / la solitud només.” I Lleó: “La solitud és l’hoste silenciós / que viu en els replecs de la consciència.” [...]

En el darrer apartat del llibre, dedicat a la Mort, la sensibilitat de les dues poetes sobresurt en una mateixa intensitat. El poema de Leveroni diu: “He parlat de la mort com d’una amiga / que partí vers una illa inconeguda / i saps que tornarà i ha de portar-te / un enfilall d’obscures meravelles.” I el poema de Mireia Lleó: “He vist de tan a prop la mort que no s’ajorna / rondant pel celobert, entrant per la finestra. / L’agost era suau, el fred era dins nostre. / Sovint he dit la mort. Accepto el seu pas mut.”

Ferran Aisa: “Reflexos entre Lleó i Leveroni”, El Punt Avui, 26 d’abril de 2012. En línia

* * *

La poesia de Mireia Lleó és sovint més directa i despullada, més immediata, que la de Leveroni, però en conserva trets com l’intimisme, l’aparent —i enganyosa— senzillesa o la poderosa presència d’un entorn natural en consonància amb els sentiments del jo líric, tot plegat servit per una considerable versatilitat formal. No cal dir que la unitat del llibre és reforçada per la seva qualitat constant de tornaveu, més remarcada encara per les il·lustracions centrals en color de Lluís Lleó a partir d’alguns versos concrets. [...] En definitiva, un diàleg a tres veus que suposa un insòlit homenatge a una de les autores que més caldria reivindicar dins el ric panorama de la literatura catalana de la postguerra.

Josep Maria Ripoll: “Tria personal”, Serra d’Or, núm. 636, desembre de 2012, p. 106.

* * *

Un dels elements temàtics que s’encadenen en els tres llibres de què consta Entre els ulls i el dir és el valor de la paraula creadora lligada al silenci. En el silenci neix la veu i en el silenci creixen les paraules: «S’esqueixa el bell silenci, la veu s’alça / i en el captiveri dins la nit / per fi s’allibera la idea, la paraula». Dos termes, la paraula i el silenci, que s’uneixen a través de l’instant poètic, el moment de la revelació en què l’espurna creativa es converteix en foc: «Roents brases als dits, / foc generós, el vers». I és que la poesia de Mireia Lleó ens parla del procés creatiu, del desig de buscar sempre el vers, perquè vida i escriptura són indestriables: «En les paraules visc. Em viuen ben endins d’aquest mar immens que és la consciència, tatuades ja per sempre a la pell de l’ànima. M’he convertit en algú que escriu en vers un poema que mai no acaba», ens diu a l’«Autoretrat».

Rosa Font: “Els camins del dir, els espais del ser”, Revista de Girona, núm. 319, març-abril de 2020, p. 99.