1. Obligat est, amable fill, a creure en la santa Trinitat de nostro senyor Deu, la qual trinitat es un Deu qui es en trinitat, so es a saber, Pare e Fill e Sant Esperit: e creure en un Deu es lo primer article, e creure en lo Deu Pare es lo segon article, e creure en lo Deu Fill es lo terç, e reure en Deu Sant Spirit es lo quart.

2. Deus Pare engenra de sí mateix Deu Fill; e de Deu Pare e Deu Fill, ix Deus Sant Esperit; e lo Pare e lo Fill e lo Sant Esperit son un Deu ten solament.

3. Infinidament eternal e ab tot compliment engenra lo Deus Pare Deu Fill, e ix Deus Sant Esperit de Deu Pare e de Deu Fill.

4. Lo Pare es un, e lo Fill altre, e lo Sant Esperit es ltre, e totes aquestes res persones son un poder, una saviea, una amor.

5. Fill, so quet dich de la Sancta Trinitat de Deu e de la sua unitat, es axí e encara molt mils que not pusch dir: e si tu en est mon per lum de fe assò creus, en l'altre segle ho entendràs per lum d'enteniment illuminat per la divinal intelligencia.

6. ¿Sabs perque tu, fill, no pots entendre e est obligat a creure so que no pots entendre de la Sancta Trinitat? es car la unitat e la trinitat de Deu es major que lo teu enteniment, e car yo not ho dich en manera que tu ho pusques entendre."

("De Trinitat", del llibre Doctrina pueril, 1274-76)

* * * 

88. Apartaren-se l'amic e l'amor, e tenien solaç de l'amat; e representà's l'amat. Plorà l'amic, e esvaneí's amor en l'esmortiment de l'amic. Reviscolà l'amat son amic con li remembrà ses faiçons.

89. Deïa l'amic a l'amat que per moltes carreres venia a son cor e es representava a sos ulls; e per molts noms lo nomenava sa paraula; mas la amor ab què l'avidava e el mortificava no era mas una, tan solament.

90. Entresenya's l'amat, a son amic, de vermells e de novells vestiments; e estén sos braços per ço que l'abraç, e enclina son cap per ço li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.

91. Absentà's l'amat a son amic, e encercava l'amic son amat ab memòria e ab enteniment, per ço que el pogués amar. Atrobà l'amic son amat; demanà-li on havia estat. Respòs: –En absència de ton remembrament e en la innorància de ta intelligència.–

92. Digues, foll, ¿has vergonya de les gents con te veen plorar per ton amat?–. Respòs que vergonya sens pecat és per defalliment, qui no sap amar.

93. Sembrava l'amat en lo cor de l'amic desigs, sospirs, virtuts e amors. Regava l'amic les sements ab llàgremes e ab plors.

94. Sembrava l'amat en lo cos de l'amic treballs, tribulacions, llanguiments. Sanava l'amic son cos ab esperança, devoció, paciència, consolacions.

95. A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu grans canvits e grans dons. Venc l'amic a aquella cort; dix-li l'amat: –¿Qui t'ha apellat a venir a ma cort?–. Respòs l'amic: –Necessitat e amors m'han fet venir veer tes faiçons e tos capteniments.–

96. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: –D'amor–. –De què est?–. –D'amor–. –Qui t'ha engenrat?–. –Amor–. –On nasquist?–. –En amor–. –Qui t'ha nodrit?–. –Amor–. –De què vius?–. –D'amor–. –Con has nom?–. –Amor–. –D'on vens?–. –D'amor–. –On vas?–. –A amor–. –On estàs?–. –En amor–. –Has altra cosa mas amor?–. Respòs: –Hoc, colpes e torts contra mon amat–. –Ha en ton amat perdò?–. –Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per acò era son hostal enfre amor e esperança."

(Del Llibre d'amic e amat, 1276-83)

* * *  

Con los sarraïns entenen provocar llur llig ésser donada de Déu per ço car l'Alcorà és tan bell dictat que no el podria fer null hom semblant d'ell, segons que ells dien, jo Ramon Llull, indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deu fer aquest llibre en qui ha mellor matèria que en l'Alcorà, a significar que en axí com jo faç llibre de mellor matèria que l'Alcorà, pot ésser altre home qui aquest llibre pos en axí bell dictat com l'Alcorà. E açò fa per ço que hom pusca argüir als sarraïns que l'Alcorà no és dat de Déus, ja sia que sia bell dictat; emperò deïm que aquest llibre e tot bé és donat de Deu, segons que dir se cové. Suplec, doncs, al sant paire Apostoli e als senyors cardenals que el facen posar en llatí, en bell dictat, car jo no li sabria posar per ço car ignor gramàtica. E si jo en alcuna nosa erre en est llibre contra la Fe, sotsmet lo dit llibre a correcció de la Sancta Esclésia Romana.

Los sarraïns sien que en l'Alcorà són noranta e nou noms de Deu e qui sabria lo centè sabria totes coses; per què jo faç aquest llibre de Cent Noms de Deu, los quals sé. E per tot ço no es segueix que sàpia totes coses; e açò faç a rependre llur falsa opinió: e en est dictat pos molts noms qui són pus propis a Deus que alcuns que los sarraïns a Deu aproprien.

La manera que propòs tenir en est llbre és que parle naturalment dels noms de Deu qui simplement a Ell se pertanyen, e que d'aquells noms qui a Deu se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deu se pertany, segons Deu e creatura. En cascú dels cent noms de Deu preposam posar deu versos, los quals hom pot cantar segons que els Salms se canten en la Sancta Esclésia; e açò fem per ço cor los sarraïns canten l'Alcorà en la mesquita, per què aquests verses se poden cantar segons que els sarraïns canten.

Aquest llibre és bo a contemplar Deu e a conèxer Deus e a provar la Fe cristiana segons que en ell apar, e és llibre de gran consolació e plaer, e és bo a preïcar."

(Pròleg original de Cent noms de Déu, 1292)