Autors i Autores

Joaquim Mallafrè

Biografia

Joaquim Mallafrè i Gavaldà neix a Reus el 2 de juny de l'any 1941 en el si d'una família obrera. Amb aquestes paraules relata el mateix autor la seva infància, la incipient formació literària per part de la seva àvia de fonts i la diglòssia en què va formar-se:

"El meu pare era fill de pagès criat a l'Arbocet, i vingut a Reus, primera generació d'obrer industrial-xofer-mecànic-fonedor. La mare, procedent de Riudoms, va conèixer el pare a la dispesa que va posar l'àvia quan va quedar viuda d'un marit que havia tractat amb bestiar, em sembla. A penes podia portar una conversa en castellà, i el llenguatge del barri, de les feines per altres, de les fàbriques tèxtils on va treballar, era el català. En català resava i es queixava de les dificultats. La padrina, de fonts, amb qui vaig conviure molt, dependenta d'una merceria, representa la influència més culta de la família, i junt amb novel·les i poemes en castellà, em va donar Patufets d'abans de la guerra i novel·letes de Folch i Torres, o em portava a l'Orfeó a veure obres de Josep M. de Segarra o de Frederic Soler quan van ser possibles a l'escenari. Eclèctica, em va ensenyar a recitar Pandereta […] juntament amb la nostra parla. Cap d'ells no hauria ni somiat a qualificar-se de catalanista. Vivien, podien viure encara, en català. No vaig anar a col·legis religiosos, però el pare va transigir que anés a doctrina a la parròquia, on em preparava per a la primera comunió amb els concursos memorístics propis de l'època, que em van fer assimilar un altre tipus de llenguatge, també en la meva llengua. El gruix dels anys escolars primaris va transcórrer en una escola que regentava un mestre expedientat per motius polítics -cosa que aleshores ni entenia-, que emprava també el català en algunes explicacions. El batxillerat va representar l'entrada en un món relativament castellanitzat. Però alguns professors procedien de l'Institut-escola, i allò que ara en diem els continguts tenien molt de català. I no solament entre aquests en vaig trobar de bons. Em van donar una riquesa que de cap manera no vull menystenir, que encara tinc i que agraeixo, com agraeixo tota suma de saber. El vehicle era el castellà. […] La universitat estava castellanitzada. Vaig rebre continguts i bases prou sòlides tanmateix, que després vaig anar sentint la necessitat de retraduir, quan les circumstàncies externes començaven a permetre que el català fos novament alguna cosa més que una llengua familiar […]."

Joaquim Mallafrè es llicencia en Filosofia i Lletres (Secció de Filologia Romànica) el 1964 per la Universitat de Barcelona i el curs 1967-68 és assistant teacher a Ludlow (Anglaterra). Anys més tard, el 1988, es doctora a la secció de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona.

Des del curs 1972-73 és professor a les dependències de Tarragona de la Universitat de Barcelona i des del curs 1989-90 ho és a l'ara Universitat Rovira i Virgili. La seva tasca docent es desenvolupa també a l'ensenyament públic, de manera que del 1964 al 1989 és professor i catedràtic d’anglès a l’Institut de Batxillerat “Gaudí” de Reus. Des dels anys seixanta forma part del Centre de Lectura d'aquesta ciutat, centre en el qual es formà com a lector durant la seva adolescència i en què ha tingut diversos càrrecs directius.

Ja en els seus anys universitaris Joaquim Mallafrè comença a dictar conferències sobre lingüística i traductologia a pobles i ciutats de Catalunya, i també a altres ciutats europees com Madrid, Praga, o Delfos. Així mateix, imparteix cursets i seminaris a la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida o la Jaume I d'Alacant. Fora dels Països Catalans ha estat també a les universitats de Sevilla, Vigo, Salford, Dublín i Trieste. D'altra banda, Joaquim Mallafrè col·labora a la premsa escrita i a revistes especialitzades des de ben aviat.

L'any 1974 apareix la seva primera traducció, d'una obra de teatre de John Osborne, Amb la ràbia al cos, i des d'aleshores no deixa de traduir obres de diversos autors anglosaxons. El 1981 apareix, després de set anys de dedicació -els mateixos anys que va estar Joyce escrivint la novel·la-, la traducció d'Ulisses, revisada posteriorment el 1996 i reeditada el 2001. Per aquesta traducció rep tot tipus d'elogis i consideracions, així com el Premi de la Generalitat de Catalunya a la millor traducció catalana d'una obra estrangera (1981). Val la pena recuperar l'explicació que el mateix Mallafrè usa per descriure el procès que el va dur a aquesta tasca, de gran importància per al panorama cultural i editorial català:

"En realitat l'interès que vaig sentir per l'Ulisses respon, d'entrada, a l'atracció d'un amor desconegut, o conegut només de referències: era una obra que citaven els manuals de literatura, que els crítics assenyalaven com una fita del segle XX, que era al·ludida en alguna pel·lícula i tot, però que no es trobava a les llibreries del temps de Franco i havia estat prohibida als territoris britànics, als Estats Units, a Alemanya, o a Rússia. En una rebotiga vaig comprar-ne la traducció sud-americana de Salas Subirats. No la vaig acabar --no sou els únics!--, però hi vaig trobar estímuls per a no deixar l'obra de banda. Me'n vaig comprar la traducció francesa, anava llegint estudis i crítiques sobre l'obra i, quan em va semblar que tenia unes bases suficients d'anglès, em vaig llençar a traduir-la, que era l'única manera de llegir-la del tot i, en llegir-la, ja amb admiració de primera mà, se m'acudien correspondències catalanes per a reproduir l'obra. Vet aquí un descobriment important: el català se'm revelava com la meva llengua, a tots els efectes. Si, privat d'escola catalana, havia après el castellà com a única llengua apta per a la cultura, la traducció em va fer veure que sabia molt més català del que em pensava. Ara em feia profit el que havia mamat sense ser-ne conscient, i sabia retrobar l'expressió excepcionalment viva del pare i de la mare --substrat indissociable del lligam amb els meus germans--, de parents i veïns, de la tia i dels amics de Riudecanyes, dels Patufets amb què la padrina de fonts m'havia ensenyat a llegir, de les funcions de l'Orfeó Reusenc, de la Doctrina apresa en català, dels acudits i les lectures que em resultaven imprescindibles per a una traducció literària d'aquella complexitat. M. Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover van trobar que el primer capítol sonava bé i vaig continuar una empresa que ja he explicat prou altres vegades."

Durant els anys vuitanta i noranta segueix compaginant la seva tasca docent amb l'activitat com a traductor. És convidat com a "Visiting Fellow" pel Departament de Llengües Modernes de la Universitat de Salford (Anglaterra), del 27 de febrer al 9 de març de 1984, on dirigeix uns seminaris de traducció i comparació lingüística. Assisteix, també en aquestes dates, a les sessions sobre traducció automàtica a càrrec del professor Juan Sager, a l'UMIST (University of Manchester Institute of Science and Technology). Dicta conferències i imparteix cursos i seminaris a diverses universitats, catalanes i europees.

Destaquen les seves traduccions de grans clàssics anglesos, com la publicació l'any 1984 de Tom Jones de Henry Fielding o la del Tristram Shandy de Laurence Sterne, el 1993. És també el responsable de la traducció al català de l'obra teatral completa de Samuel Beckett. La seva activíssima tasca docent, combinada amb la feina de traductor, tenaç i brillant, desemboquen en la publicació de dos llibres. Així, el 1991 publica un assaig rizomàtic sobre la traducció, Llengua de tribu i llengua de polis i el 1994 apareix una recopilació d'articles, De bona llengua, de bon humor.

És membre de l’Institut d'Estudis Catalans des de 1991 i n'exerceix el càrrec de vicepresident de la Secció Filològica entre els anys 1999-2002. A banda dels premis estrictament literaris, Joaquim Mallafrè ha tingut reconeixements importants de caire cultural, per la seva labor pedagògica i traductora en general, i pel seu compromís amb la cultura catalana. Així doncs, el 1998 rep la Creu de Sant Jordi i el 2007 la Medalla de la Ciutat de l'Ajuntament de Reus.

Actualment segueix compaginant la seva tasca docent amb la de traductor i la participació als esdeveniments culturals de gran magnitud. Des del 2007 és membre electiu de la Fundació Mercè Rodoreda i membre de la seva Comissió Tècnica. A l'octubre del 2008 intervé com a ponent al Congrés Internacional Mercè Rodoreda.