Autors i Autores

Joaquim Mallafrè

Fragments de traduccions

"Mildred [...] ja té quatre o cinc anys i li acaben de regalar una gran nina de cera. (Pausa.) Vestida de dalt a baix, vestit complet. (Pausa.) Sabates, mitjons, roba interior, joc complet, vestit amb farbalans, guants. (Pausa.) Blancs reixats. (Pausa.) Un barretet de palla blanc agafat amb una cinta elàstica. (Pausa.) Un collaret de perles. (Pausa.) Un llibret de "sants" amb text de veritat per posar-se sota el braç quan va a passejar. (Pausa.) Ulls blaus de porcellana que s'obren i es tanquen.
(Pausa. Com si expliqués un conte.) El sol encara no havia sortit del tot quan la Millie es va aixecar, va baixar les altes... (pausa)... es va enganxar amb la camisa de dormir, va baixar tota sola les altes escales de fusta, reculant de quatre grapes, i això que li ho havien prohibit, va entrar a... (pausa)... va passar pel corredor de puntetes, va entrar a la seva cambra de jugar i va començar a despullar la Ninona. (Pausa.) Es va ficar sota la taula i va començar a despullar la Ninona. (Pausa.) La renyava... mentrestant. (Pausa.) De sobte una rateta--
[...]
De sobte una rateta li va pujar per la cuixeta i Mildred, deixant anar la Ninona de l'espant, va començar a xisclar - (Winnie fa un xiscle brusc i penetrant) - i va xisclar i xisclar - (Winnie xiscla dues vegades) - va xisclar i xisclar i xisclar i xisclar fins que tots van venir corrents, en camisa de dormir, el papa, la mama, la Tata i... la vella Annie, a veure què passava... (pausa)... què dimoni podia passar. (Pausa.) Massa tard. (Pausa.) Massa tard."

(Del llibre Samuel BECKETT: Dies feliços, Teatre complet II, p. 70-72. Barcelona: Institut del Teatre, 1996)

* * *

"LENNY: I ara potser que et tregui el got.
RUTH: No he acabat del tot.
LENNY: Ja has begut prou, em penso.
RUTH: No, no és cert…
LENNY: Ben bé prou, penso jo.
RUTH: No opino el mateix, Leonard.
LENNY: No em diguis així, si us plau.
RUTH: Per què no?
LENNY: Així és com em deia la mare.
Pausa.
Dona'm el got.
RUTH: No.
Pausa.
LENNY: Ja l'agafaré jo, doncs.
RUTH: Si tu agafes el got… jo t'agafaré a tu.
Pausa.
LENNY: I què et sembla si jo agafo el got sense que tu m'agafis a mi?
RUTH: Per què no t'agafo a tu i prou?
Pausa.
LENNY: Estàs de broma.
Pausa
De totes maneres estàs enamorada d'un altre home. La seva família ni ho sabia. I després vens aquí sense avisar ni res i comences a buscar raons.
Ella agafa el got i l'hi ofereix.
RUTH: Beu un glop. Vinga. Beu un glop del meu got.
Ella està immòbil.
Seu a la meva falda. Beu un bon glop d'aigua fresca.
Ella es dóna un copet a la falda. Pausa.
S'aixeca. Se li acosta amb el got.
Obre la boca i alça el cap.
LENNY: Treu-me el got de davant.
RUTH: Estira't a terra. Va. Te l'abocaré gola avall.
LENNY: Què és això? Quina mena de proposició em fas?
Ella riu breument. Buida el got.
RUTH: Oh, quina set que tenia."

(Del llibre Harold PINTER: Qui a casa torna, p. 47-49. Barcelona: Institut del Teatre, 1986)

* * *

"I, òstima, s'arribà fins a la porta i ells aguantant-lo i ell bramant fora de si.
--Tres visques per Israel!
Recoi, no t'hi posis de cul per amunt, per l'amor de Déu, i no et facis veure d'aquesta manera. Vatua, sempre hi ha algun cony de pallasso que d'un pet en fa mil esquerdes. Òspit, això et regira la cervesa de l'estómac.
[…]
I ell que diu:
--Mendelssohn era jueu i Karl Marx i Mercadante i Spinoza. I el Salvador era jueu i son pare era jueu. El vostre Déu.
--No en tenia de pare, ell --diu el Martin--. Ja n'hi ha prou per avui. Tireu envant.
--El Déu de qui? --diu el Ciutadà.
--Bé, el seu oncle era jueu --diu ell--. El vostre Déu era jueu. Crist era jueu com jo.
Òspit, el Ciutadà que va de cap a la taverna.
--Ai l'hòstia! --diu--. Li esberlaré el cap a aquest cony de jueu, per posar-se en boca el sant nom. Com hi ha Déu que el clavaré en creu, això faré. Doneu-me aquella capsa de galetes.
--Alto! Alto --diu el Joe.
[...]
Òspit, ni el dimoni l'aguanta, fins que va agafar aquell cony de capsa de galetes i a fora altra vegada i el petit Alf penjant-se-li al braç i ell cridant com si matessin un porc, que semblava una comèdia del Queen's Royal Theatre:
--On és, que el mato!
[...]
Òstima, va tirar el braç enrere i va prendre impuls i avall va! Gràcies a Déu que li venia el sol als ulls, si no se l'hauria fet petar. Òspit, quasi la va engegar al comtat Langford. Aquell cony de rossí es va espantar i el vell juquel darrere el cotxe com un esperitat i tot el populatxo cridant i rient i la capsa de llauna badabim-badabam, rodolant pel carrer.
[...]
No s'ha vist res d'igual en tota la puta vida. Òspit, si li arriba a tocar aquell dècim a la part del tupí, se n'hauria recordat de la Copa d'or, ja ho crec, però, òstima, al Ciutadà me l'haurien fotut al pixum per assalt i agressió i al Joe per ajuda i complicitat. El cotxer li salvà la vida a base d'arrancar com un llamp, tan segur com Déu va fer Moisès. Que què? Ja ho crec que va ser així. I seguit d'una tirallonga de renecs."

(Del llibre James JOYCE: Ulisses, p. 353-356. Barcelona: Proa, 1996)

* * *

"…el sol brilla per tu em digué ell el dia que jèiem entre els rododèndrons a Howth Head amb el vestit de tweed gris i el barret de palla el dia que el vaig fer decidir que sem declarés sí primer li vaig donar el tros de pastís de matafaluga que em vaig treure de la boca i era any de traspàs com ara fa 16 anys Déu meu després d'aquell petó tan llarg quasi vaig perdre l'alè sí va dir que jo era una flor de la muntanya sí això som flors totes un cos de dona sí aquesta va ser una veritat que ha dit en sa vida i el sol brilla per tu avui sí per això m'agradava ell perquè vaig veure que ell sí que ho entenia i s'adonava de què és una dona i jo sabia que sempre en faria el que voldria i li vaig donar tot el gust que vaig poder el vaig anar portant fins que em va demanar que li digués que sí i primer jo no volia respondre només mirava enllà cap al mar i el cel pensava en tantes coses no sabia res del Mulvey i de Mr. Stanhope i la Hester i el pare i el vell capità Groves i els mariners jugant a vola moixó i a viola i a arrencar cebes que en deien ells al moll i el sentinella a davant de la casa del governador amb aquella cosa al voltant del casc blanc pobre diable mig rostit i les noies espanyoles rient amb les seves mantellines i les seves pintes altes i les subhastes del matí els grecs i els jueus i els àrabs i el dimoni sap qui més de tots els extrems d'Europa i Duke Street i el mercat d'aviram tot cloquejant al davant de cal Larby Sharon i els pobres ruquets relliscant mig adormits i els tipus indefinits embolicats amb les capes adormits a l'ombra a les escales i les grans rodes dels carros dels bous i el vell castell de fa mil anys sí i aquells moros ben plantats tots vestits de blanc i amb turbants com reis demanant-te que t'asseguessis a les seves miques de tenda i Ronda amb les finestres antigues de les posades 2 ulls que llambregen una gelosia amagats perquè l'enamorat besi la reixa i les tavernes entreobertes de nit i les castanyoles i la nit que vam perdre la barca d'Algesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal ah i aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres del jardí de l'Alameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o me'n posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí i mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí."

(Del llibre James JOYCE: Ulisses, p. 778-779. Barcelona: Proa, 1996)

* * *

"Al moment que el pare va entrar a la seva cambra es va deixar anar damunt del llit tot estenallat, sense ordre ni concert imaginables, però, al mateix temps, amb l'actitud més lamentable d'un home atuït per les penes que l'ull amb una llàgrima pietosa pugui haver contemplat. El palmell de la mà dreta, en caure sobre el llit, va acollir-li el front, i cobrint-li els dos ulls gairebé del tot, s'enfonsà suaument amb el pes del cap (mentre el colze es tirava cap enfora) fins que el nas va tocar la conxa. El braç esquerre li penjava insensible al costat del llit, amb els nusos dels dits reclinats a l'ansa de l'orinal, que sortia de sota el cobrellit. La cama dreta (l'esquerra, la tenia arronsada) li mig penjava per l'altre costat del llit, amb el séc recalcat al travesser, que ni sentia. Una pena inflexible, fixa, va prendre possessió de cada línia del seu rostre. Va sospirar una vegada, sovint inflava el pit, però no va pronunciar ni una sola paraula."

(Del llibre Laurence STERNE: Tristram Shandy, p. 184. Barcelona: Proa, 1993)

* * *

"Sophia, doncs, era l'única filla de Mr Western, una noia de talla mitjana, més aviat alta. D'anatomia harmònica i extremadament fina, els seus braços ben proporcionats deixaven endevinar l'exacta consonància de les cames. El cabell, negre, era tan abundós que li arribava a la cintura abans de tallar-se'l per seguir la moda i ara se li arrissava amb tanta gràcia a l'altura del coll que pocs haurien cregut que fos natural. Si l'enveja volgués trobar una part del seu rostre que no pogués lloar-se com la resta, potser hauria assenyalat que el front no hauria desmerescut gens si hagués estat una mica més alt. Les celles eren plenes, iguals i arquejades com cap art pot imitar. Els ulls, negres, tenien una llum que tota la seva dolçor no extingia. El nas era perfectament regular i la boca, amb dues rengleres de marfil, responia exactament a la descripció de sir John Suckling en aquests versos:
De llavis molt vermells, l'un era prim
comparat al de baix, gra de raïm
acabat de picar per una abella."

(Del llibre Henry FIELDING: Tom Jones, I, p. 114. Barcelona: Edicions 62, 1984)