Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

(Dins de Bruixa de dol, 1979)

* * *

Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent
ressegueix, lent, tot l'arbre, de l'arrel a la copa.

Amb l'amor a l'esquena, com una casa closa,
i un bri d'esglai al cap de les antenes,
m'emparro per l'escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.

Saps? M'agrada el teu cul i m'agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.

El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

(Dins de Sal oberta, 1982)

* * *

Com l'assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se'n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l'amor.

(Dins de Desglaç, 1988)

* * *

Aquell dia era diumenge. Després de tota una setmana de pluges i cel rúfol, el sol semblava voler fer el cor fort i aventurar un tímid indici de llum per les esquerdes d'una nuvolada encara compacta. El fullatge del parc de Monceau, que Amédée divisava des de l'ampla balconada del seu pis del bulevard Courcelles, oscil·lava entre l’espurneig dels verds, la lluentor de l'aram brunyit i una ombra difusa que negava tots els colors en una indeterminació trista. El dimecres anterior havia succeït un fet estrany, que els meteoròlegs sens dubte devien haver explicat, però que per Amédée continuava negat en l’aura prestigiosa del misteri. De cop i volta, a les onze del matí, des d'allí mateix on es trobava, havia pogut veure com la nit s'abatia sobtadament sobre París, a la manera dels ocells de presa, i en un moment tot va quedar a les fosques. Els llums elèctrics de les cases del luxós quartier es van començar a encendre, i feia l'efecte d'aquelles petites xinxetes que els rosegaaltars fan cremar davant de les imatges i que hi ha qui, també, ofrena als seus morts. Els òmnibus, els tramvies, els cotxes de cavalls, els automòbils arrogants s'havien afegit amb els seus fars a l'urc estèril del pobre concert lluminós. La fosca, però havia senyorejat arreu, amb una sornegueria cruel i inescrutable, fins que, aparentment moguda per un caprici reial, tan inesperadament com havia fet entrada, es va dignar retirar-se. Aquell diumenge, però, les coses eren al seu lloc: un dia clàssic de tardor, com els altres, i, encara, amb el do inesperat i benigne d'un biaix de sol. Les seves nebodes li havien anunciat una visita. Volien que les acompanyés al Louvre. L'art, darrerament, s'havia convertit en una dèria de Rose, fins a l'extrem que li havia demanat que li deixés la Història general de les arts plàstiques de Salomon Reinach i havia estat capaç de llegir-la de punta a punta. La seva germana gran, un xic indolent, la seguia de bon grat dues passes enrrere. «Més endavant, oncle, ens heu de dur al museu de Saint Germain-en-Laye. El senyor Reinach n'és el director, i diu que...» «D'acord, d'acord», concedia ell. «I tu, tot això, com ho has sabut? Ja veig que el teu vell oncle no és l'únic que et guia pels dominis de les Muses...» Ella parlava només d'una certa professora, d'una tal mademoiselle Bonheur, però pel vermell que de cop li pintava els llavis i les galtes, Amédée li sospitava algun vague jovencell enamorat. D'aquí quatre dies, es deia amb recança, entrarien en l'inevitable gremi dels adults. Sense retop, per més que s'hi resistissin. Hi havia gent que s'hi resistia de forma aferrissada. Aquest, però, no havia estat el seu cas. Dotat d'una innata capacitat per al pacte, el jove Amédée, aquell infant que de tan lluny li venia a la memòria, havia copsat perfectament que s'esperava d'ell a canvi d’allò que se li oferia, i havia accedit a pagar-ne el preu. A l'altre costat de la balança, havia subsistit dins seu durant molt de temps l'íntim convenciment d'haver reservat intacta la seva veritat última, sempre en estat d'esbós, en algun lloc d'ell mateix inaccessible als imperatius del món. A aquest espai, inconcret i inviolable, hi referia la poesia. Quan la seva família l'havia enviat a Leeds, perquè es fes capaç de les darrerres innovacions en el ram del tèxtil, s'hi havia aplicat a consciència: sabia que en un futur proper hauria de dirigir l'empresa i estava disposat a fer-ho de la manera més adequada als temps moderns. Si li ho imposaven la sang i el llinatge, el cert és que hi va esmerçar tot el seu entusiasme de novici. El món canviava. Calia que aquell vell arbre que enfondia les arrels segles endins tragués cap enfora tota la seva ufana, i afrontés el repte de l’avenir! Certament, l'hora semblava adient per als sobrevinguts de tota mena i el cotó d'Amèrica privava arreu per damunt dels antics materials, però res no havia de deturar el braó d'una antiga nissaga de teixidors llaners. I Amédée acceptava el relleu. Endins d'endins, però, ell sabia que era alguna altra cosa, molt més pròpia, intransferible. Alguna cosa substancial que no arribava a definir i que s'esmunyia per les clivelles de tot allò que quotidianament l'estructurava. Alguna cosa com... Poeta, per exemple.

(Dins de La Passió segons Renée Vivien, 1994)