Autors i Autores

Joan Margarit

Casa de Misericòrdia

"El pare afusellat.
O, com el jutge diu, executat.
La mare, la misèria i la fam,
la instància que algú li escriu a màquina:
Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal,
Solicito a Vuecencia
deixar els fills
dins de la Casa de Misericòrdia.

El fred del seu demà és en una instància.
Els orfenats i hospicis eren durs,
però més dura era la intempèrie.
La vertadera caritat fa por.
És com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l'última casa de misericòrdia."

(Poema "Casa de Misericòrdia", dins del poemari del mateix títol. Barcelona: Proa, 2007, p. 23)

* * *

"Entre les ombres d'aquells galls i gossos
dels patis i corrals de Sanaüja,
hi ha un clot de temps perdut i pluja bruta
que veu anar els infants contra la mort.
Ser vell és una mena de postguerra.
Asseguts a la taula de la cuina
en vespres de braser triant llenties
veig els qui m'estimaven.
Tan pobres que al final d'aquella guerra
es van haver de vendre el miserable
tros de vinya i el gèlid casalot.
Ser vell és que la guerra s'ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils."

(Poema "Ser vell", dins de Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007, p. 15)

* * *

"Jo vinc d'un temps més fred. Abans de l'alba,
camins gebrats duien callades ombres
als finestrals brutosos de les fàbriques.
Avui aquelles ombres del passat
que van ensordir el món amb els seus cants
miren des de dins meu. No entenen res.
Contemplen, opulenta, una misèria
que ni sap que és misèria.
És el final d'un somni. Ara toca
fer democràtic l'art. Cap arbre alt.
Espantosament rics i, per això,
espantosament pobres."

(Poema "Ciutadans", dins de Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007, p. 26)

* * *

"L'absència és una casa
amb radiadors gelats.
D'allà vinc. Un llarg camí
fins a aquest amor final.
Com el violent estiu
quan al setembre descansa.

En el crepuscle del port
una altra ciutat s'enfonsa
en un mar cansat de llum.
Queda la ciutat final,
on no trobaré ningú
a qui pugui preguntar.
Vaig caminant cap endins
amb coloms bruts de tristesa
desapareixent al vespre
pels arbres o pels terrats.
Són com nosaltres: tampoc
tenen veus melodioses
per escapar de la mort,
aquesta petita plaça
on ens anem acostant
pels carrers habituals."

(Poema "Barcelona amor final", dins de Casa de Misericòrdia. Barcelona: Proa, 2007, p. 76-77)