Joan Margarit escriu en l'epíleg d'aquest seu nou llibre [Des d'on tornar a estimar]: "L'admiració profunda, la que no és mimètica, ve de la individualitat. És a dir, del tu al qual es dirigeix el poema." Ja era una constant en la poesia de l'autor, però diria que en les seves últimes obres això es fa, encara, més palès: el poeta té molt present el lector.

Aquest és un títol més dinàmic, formalment, que els que l'havien precedit –ho veiem en l'alternança de metres, posem per cas. Margarit hi ha lligat ben curt, més que mai, metàfores i imatges, i hi ha volgut fer lluir més el concepte –el concepte en la seva nuesa mineral. "Els poemes no es fan amb idees, sinó amb paraules", recomanava Stéphane Mallarmé al jove versificador abandonat per les Muses que l'havia anat a veure en cerca de consell. I tant que sí: els poemes es fan amb paraules, com tota la literatura. Però malament rai d'aquells poemes que només tenen paraules i que estan mancats d'idees! En aquest sentit, el pare de Joana ens presenta, una vegada més, una obra construïda amb idees poderoses.

Per exemple, la de l'amor com a refugi enfront de la intempèrie, i la d'un cert deseiximent deliberat. Això últim és el que explica en el mateix text que citava: "Indiferència en el sentit d'una manca de sentiment a favor o en contra, i aplicable, doncs, tant a una persona com a una estrella." Ergo, màxima objectivació per concretar el nucli d'emoció de cada poema. La primera idea, la del refugi amorós, la de la fixació d'un lloc des del qual poder tornar a estimar, es repeteix diverses vegades. I ho fa d'una manera que ja s'ha convertit en una marca de la casa del nostre poeta: reproduint diferents cops aquest "des d'on tornar a estimar" (que, a parer meu, presenta alguna dificultat gramatical, perquè, encara que sigui ben a consciència, no s'hi expressa l'antecedent). Aquesta insistència en una idea, Margarit ja l'havia practicat en dues obres anteriors, i amb les mateixes idees expressades en els títols: No era lluny ni difícil (una idea que en el llibre es repetia tres vegades) i Misteriosament feliç (una idea que podíem llegir, en l'obra, fins a quatre vegades). Aquí el des d'on tornar a estimar es fa servir, si no m'he descomptat, en cinc ocasions, en cinc poemes diferents. El recurs és d'una gran eficàcia per compondre una determinada atmosfera moral: la de la intempèrie que deia abans, la d'una radical nuesa que l'edat de l'home no fa sinó accentuar. Però l'autor no sols se serveix d'aquest recurs, per tal d'aconseguir l'efecte volgut. També recorre a l'expressió del seu món característic, tan reconeixedor: un món en què hi ha nit, i hi plou, i, de vegades, fins i tot hi neva; en què la ciutat aboca a la solitud o al record, i la naturalesa mostra, sovint, la seva cara més feresta...

(Jordi Llavina. "La finestra encesa", El Punt Avui. Cultura, 16 de gener de 2015)

* * *

Joan Margarit (Sanaüja, 1938), ha assolit el punt dolç que li permet de recollir els fruits de molts anys de dedicació, allò que —parafrasejant-lo a ell— ha fet i no allò que pensava que hauria de fer. La dedicació de Margarit, a més a més, s'ha vist en els darrers anys incrementada de manera notable per la seva concentració en l'escriptura, l'estudi i la traducció de la poesia d'altri (Hardy, Bishop), la traducció i la difusió de la seva obra i per l'assoliment d'un registre de veritat que, havent estat sempre present als seus llibres, ha adquirit una transparència de coneixement i dolor. Càlcul d'estructures (2005) i Joana (2002) —crec que per aquest ordre d'escriptura, perquè el primer dels dos títols va quedar dorment per la urgència del segon— avançaven molt bé aquest pòsit pausat i sense concessions, sempre còmode en l'estructura del vers, amb un escreix de duresa moral, que no perdona l'engany, sobretot l'engany alimentat amb les falses il·lusions que emmascaren el sentit de la vida, que és Casa de Misericòrdia. Poemes com La merla o Refugis ja són bastits per acompanyar els lectors i el poeta, des del sentit ple d'haver salvat molt poques coses. Ara, en aquest nou llibre, ens ho repeteix: "Quedava el que hi havia rere la tendresa"; i entenem que ni la tendresa mateixa —i no cal dir ja la passió encegadora—, no ens pot ser cap fustot salvador on aferrar-nos.

Nàufrags, inevitablement a la deriva del sentit de la vida, oscil·lem entre l'antifaç negre que ens tapa la llum i ens permet de sospirar alguna mena de parcel·la de la vida en rosa, i el coneixement profund, ineludible, de la certesa insignificant de la nostra fi. L'única possible contemplació de la vida passada, per a Margarit, és la capacitat "d'administrar el propi desig i el propi fracàs". I aquest estoïcisme ha de ser, al capdavall, cruel "com un bon poema". O cruel com la realitat esborronadora del pretext que trava l'arquitectura que dóna títol al recull: els nens que, en la immediata postguerra, eren ingressats a l'hospici per les seves mares enfonsades en la misèria total: "La vertadera caritat fa por", reflexiona el poeta.

L'obra de Margarit, des de L'ombra de l'altra mar (Edicions 62, 1981) i Cants d'Hekatònim de Tifundis (La Gaya Ciència, 1982), que van sorprendre els lectors catalans (tot i que el poeta ja havia publicat quatre volums en castellà, entre ells Crònica, del 1975, a la prestigiosa col·lecció Ocnos de Barral Editores), s'ha anat tornat més singular i intensa, molt personal, amb un món que, tot i que sovint és intransferible, diu molt bé quines són les raons de les emocions dels ciutadans actuals. El recer privat ens proporciona moments de passió que, amb sort, es transformen en moments de coneixement. I el coneixement mateix ens adverteix que ni l'una cosa ni l'altra no podran perdurar per molt que ens hi esforcem. Contra aquest nihilisme, l'única lluita és, en el cas de Margarit, la mateixa escriptura salvadora: els afectes, els records, els moments viscuts, les músiques, les lectures… Darrere les imatges comprensibles i quotidianes hi glateix un humanisme antic, sense tragèdies descordades, més pròxims al misteri humil i a la fragilitat que s'accelera amb el temps que ens devora.

(Francesc Parcerisas. "Des del punt dolç", El País. Quadern, 1 de març de 2007, p. 4)

* * *

Desde los tiempos remotos hasta hoy, la poesía catalana siempre ha contado con muy buenos cultivadores. Basta con hacer un rápido repaso por el siglo XX y citar unos cuantos (hay muchos más) como Carner, Riba, Sagarra, Espriu, Foix, Vinyoli o Brossa para darse cuenta que, con sólo esos nombres, ya hubiéramos podido competir con cualquiera de las grandes literaturas occidentales. Felizmente, hoy la nómina de poetas vivos que todavía están en activo es larga. Empezando por Gimferrer, Parcerisas o Comadira, podemos seguir con Enric Sòria o Susanna Rafart; poetas todos ellos a quienes el destino les ha situado, o les ha dado, un saber hacer nada frecuente, con el que van a marcar una profunda huella en la memoria colectiva.

Joan Margarit (Sanaüja, 1938) es, desde luego, uno de estos poetas que sabe, como dijo Brodsky, que aquello que comúnmente llamamos La Voz de la Musa es, esencialmente, un mandato de la lengua, que no es ésta la que le sirve de instrumento, sinó que él, el poeta, es el medio del que la lengua se sirve para prolongar su existencia.

Como Marià Manent, Margarit no es un poeta caudaloso. Su obra es mesurada y contenida, pero avanza implacablemente. Se abre paso sin codazos ni estridencias, dejando, con sus libros, una estela de belleza y emoción, que hoy por hoy es la más celebrada por el gran público y es, en este sentido, un caso único.

Después de Càlcul d'estructures, uno de los poemarios más conmovedores de nuestras letras, nos ofrece Casa de Misericòrdia. Margarit es, aparte de poeta, arquitecto. Se nota. Esta Casa de Misericòrdia constituye un edifico de 64 estancias y en cada una habita un destello poético, una cruda exposición de un momento vivido o una sugerencia simbólica, todo ello contemplado desde la gélida amargura de la madurez.

Con la misma dignidad con la que Ungaretti nos contó la muerte de su hijo y con la misma desgarradora simplicidad y desnudez, Margarit hace del proceso de asimilación de la pérdida de su hija una vigorosa obra que discurre paralela con la amarga sensación de la huida del tiempo. En esta casa que Margarit ha construido, ha dado, también, espacio para un pequeño salón en forma de epílogo, donde nos cuenta su ideario estético, su arte poética: toda una declaración de principios.

En ella, nos dice que prefiere recordar el tiempo que ha invertido en construir esta casa antes que el que le ha ocupado diseñarla. Nos cuenta, también, que la senectud puede ser una etapa esplendorosa porque le da a uno una visión panorámica de la vida y, de esta manera, se libera de los propios fracasos.

Lejos del sentimiento de tristeza, compasión o rabia, el poeta nos asegura que ha construido esta casa con frialdad. Con el tiempo, Margarit ha adquirido la sabiduría del estoico: "No hi ha res més que el que hi ha". Si triste es la vida, más triste sería sin el cobijo de la poesía. Un poema, pues, puede ser un fulgor de felicidad. Aseguraría que Margarit conoce, comparte y ama el pensamiento de Shopenhauer y que éste, lejos de haberle hecho pasar más una mala noche, le ha reafirmado en la vida y, por tanto, en su condición de poeta. ¡Tantas adversidades, tanto dolor!: demasiado dolor. La poesía es su refugio. Y desea compartirlo.

A pesar de Homero y Baudelaire, nuestro poeta puede decirnos aún cosas nuevas. No es una osadía pretenderlo, pues la humildad ya la viene dada. En cuanto a la tendencia a la soledad que Margarit, con pesadumbre, dice poseer, tiene que saber que gracias al fruto de la suya, el resto de los mortales podemos sentirnos, a veces, acompañados en la Casa de Misericòrdia.

(Antoni Gual. "Arquitecto de la misericordia", La Vanguardia. Cultura/s, 25 d'abril de 2007, p. 8).

* * *

Pere Ballart diu que un dels grans encerts de Joan Margarit és que objectivitza molt bé les seves poesies. «Pràcticament no n'hi ha cap en què no narrativitzi una experiència. El lector hi entra més còmodament.» Això explica també que usi una llengua exacta, però col·loquial, que no defuig, si s'hi escauen, pleonasmes o castellanismes. «M'interessa ser clar i difícil, no només difícil», va dir-me fa dos anys, quan vaig entrevistar-lo perquè acabava de publicar Càlcul d'estructures. Arquitecte d'ofici i arquitecte també del vers, Margarit sap que la poesia és intensitat, però sap també que és reelaboració i esforç, treball i precisió, «la més exacta de les lletres». De qualitat n'hi ha molta a moltes de les poesies de Casa de misericòrdia; de narrativitat, també. Revisada la seva poesia amorosa a Poesia amorosa completa i la de joventut i de maduresa a Els primers freds, Margarit continua bastint ponts entre l'art i la vida en els seus poemes. Si a l'últim vers del Tors arcaic d’Apol·lo, Rilke escriu «has de fer una altra vida», en els poemes de Casa de misericòrdia és molt clar que aquella escultura de Miquel Blay de què partia en Els primers freds no és res sense tenir ben posats els dos peus a la vida. [...] Margarit és un gran poeta, la seva visió d'aquest desastre que és la vida és cada cop més sorprenentment desolada. També cada cop més contundent. Sense marge. Si no és en la intensitat, a Casa de… no hi ha cap gran canvi en relació a aquells seus últims llibres. Potser és per això, a causa d'aquesta intensitat que alguns poemes són excessivament efectistes, Margarit es deixa arrossegar massa pel to sentenciós d'alguns versos, per algunes analogies. És un risc, però que ha de córrer per poder continuar aprofundint el seu camí poètic. Fa el cim quan se centra en la intimitat d'un moment, en el tret certer d'una sensació i d'una idea. Sabatilles o Vigència de la tragèdia grega, són dos grans poemes."

(Xavier Cortadella: "El recer", Presència, del 25 al 31 de maig de 2007, p. 27).

* * *

"Pocs poetes poden permetre's el luxe d'escriure el que volen, sense preocupar-los la crítica o els premis. Molts pocs arriben a aquest espai quasi de gràcia. Potser només amb l'edat i una sòlida trajectòria, un vol parlar d'allò que veritablement l'importa, per satisfacció i exigència personal. Un d'aquests privilegiats podria ser Joan Margarit (Sanaüja, 1938), un autor amb més de vuit poemaris publicats (simultàniament, també en castellà) alguns traduïts a l'anglès i a l'hebreu; i que, a més, participa amb una vitalitat envejable en nombrosos recitals i antologies.

És per això que ara el seus seguidors estan d'enhorabona per partida doble, ja que a les llibreries trobaran en prosa Barcelona amor final, i el últim poemari que ara presentem. Dit i fet, Casa de Misericòrdia recull seixanta poemes concisos i contundents que aprofundeixen una mica més en l'univers particular del poeta. Per una banda, segueix l'estela de l'anterior Càlcul d'estructures i, per altra, s'allunya del patetisme de volums com Joana (dedicat a la seua filla morta).

La idea d'aquest conjunt va sorgir fa dos anys a partir d'una visita a una exposició sobre la història d'una beneficència, gràcies a la qual es va interrogar pel dolor dels altres i el va voler fer propi. Un poema homònim al llibre ens ofereix la clau quan retrata aquestes institucions: «els orfenats i hospicis eren durs, / però més dura era la intempèrie». Aquestes pinzellades grises de la realitat les aprofita per transcendir-les en metàfora de l'experiència poètica: «un bon poema, / per bell que sigui, ha de ser cruel. / No hi ha res més. La poesia és ara / l'última casa de misericòrdia».

Conjuntament amb aquesta imatge que planeja per tot arreu, en descobrirem moltes que fan referència al pas del temps, això sí, sense estridències, amb la naturalitat que només dóna l'edat: «ser vell és que la guerra s'ha acabat. / Saber on són els refugis, ara inútils».

En altres ocasions reflexionarà d'una manera més desenganyada de l'amor: «avui el seu amor, com els diners / republicans en acabar la guerra, / ja no és de curs legal. No els val per res. / El passat torna, però la vida / l'ha desemmascarat». En altres ho farà de la mateixa manera amb els records: «l'home trenca el passat com una guardiola / i dintre no hi havia més que fosca», tot i que en altres títols acabarà reconeixent que «són útils els records, / perquè així somien que ens acompanyen».
Seria injust ressenyar aquest llibre sense referir-nos a l'epíleg que l'acompanya. A diferència dels convencionals (la majoria erudits o justificants), aquest esdevé una peça necessària per poder acostar-nos i interpretar millor el seu treball; i per si això fóra poc, amb la difícil honestedat de conjugar fidelment teoria i praxi. Al llarg d'aquestes dotze pàgines, l'escriptor desenvolupa la idea de la poesia com a últim refugi en la nostra atrafegada vida. En altres fragments confessa els seus gustos literaris contra la poesia embafosa del romanticisme (llevat de Bécquer) i la fascinació per les avantguardes (Foix, Salvat-Papasseit); al mateix temps que ens regala alguns consells sobre l'escriptura: «Un ha de ser agosarat a l'hora d'escriure i humil després d'escriure'l», i «No crear, sinó descobrir».

Arribats a aquest punt, pocs aspectes ens resten que no s'hagen comentat ja. Molts crítics han coincidit a l'hora d'elogiar la seua emoció destil·lada, la saviesa melancòlica, l'íntima imbricació entre ètica i poètica. Simplement, m'agradaria destacar el seu caràcter indòmit i inclassificable. Malgrat les adscripcions a la denominada «poesia de l'experiència», Margarit defuig els encotillaments i les etiquetes, el seu estil és totalment lliure, com ell mateix afirma: «Per la riera vaig fins a la platja. / Ni carrers ni camins, només l'amplària / nua i abandonada esperant l'aigua / furiosa i brutal per les riuades».

(J. Ricart. "Poesia com a últim refugi", Caràcters, núm. 42, gener de 2008)

* * *

«La poesia és ara / l'última casa de misericòrdia», escriu Margarit en el poema que dóna títol al llibre. I en l'epíleg encara ho fa més explícit: «Si això és trist, molt més trista és la intempèrie dels versos». Aquest epíleg, per cert, és una nova, contundent, declaració de principis de l'autor, que hi remunta les línies mestres de la seva pròpia educació sentimental, s'hi confessa antiromàntic i antiavanguardista i acaba prenent partit per la poesia que s'identifica amb la vida. Pel bulb de l'orquídia, no pas per la gràcia alada dels seus pètals tan fràgils. M'agrada, aquest pròleg: hi endevino aquell poeta que parla de senectut («ser vell és una mena de postguerra»), però que no ha deixat de ser jove, tot al contrari (per cert, això també mereix un poema: com algú d'esperit –i de cos, certament– tan jove parla sempre com un vell derrotat). Contra l'avantguarda, res a dir: la poesia de Margarit, formalment i ideològicament, hi està als antípodes. Contra el Romanticisme, ell mateix n'ha pres el que més li ha convingut (en deplora, és clar, la positura, que es desfà com aquella lluna que «és un glaçó en el vas de la fosca que m'ofereix la vida»). «Res no és poètic en la poesia», escriu. I a més «els antidepressius són pesticides». Casa de Misericòrdia no aporta cap novetat significativa al conjunt líric de l'autor. Torna a ser un llibre uniformement amarg, que reflexiona sobre la mort, sobre l'escàs confort de la memòria, sobre la pèrdua. Però els que estimem la seva poesia ja sabem què hi trobarem, i és per això que ens agrada: una determinada atmosfera moral, una manera de dir molt concreta, uns versos feridors.

(Jordi Llavina. "Res no és poètic en la poesia", Avui Cultura, 8 de març, 2007, p. 14)