—Vostè ha reivindicat en diverses ocasions l'economia expressiva. De fet, la novel·la només té 125 pàgines. Aquesta recerca de la síntesi és conseqüència del seu vessant de poeta?
—Penso que la pràctica de la poesia, que d'altra banda és una pràctica molt exigent, m'ha ensenyat a economitzar el llenguatge. No vull renunciar a dir el que crec que haig de dir o el que m'exigeix la mateixa estructura narrativa del llibre, però procuro atenir-me a allò que és estrictament necessari. Intento estalviar-me tots els ornaments, adverbis, adjectius i descripcions que no són necessaris per al desenvolupament de la història. Així, el lector pot seguir el fil d'allò que es vol dir sense interferències. Cal donar al lector els elements essencials perquè reconstrueixi mentalment la història que li proposem. Però no fa falta repetir-se. Crec que l'economia expressiva em ve de la poesia, però també de la filosofia. En filosofia, si un pot dir una cosa en sis paraules, no la diu en dotze.

—La crisi interna que pateix el personatge fa que el llibre reflecteixi en molts passatges els pensaments del protagonista. En aquest sentit, podríem parlar de novel·la d'idees?
—En la meva opinió, de fet totes les novel·les són de pensament. Totes fan que el lector pensi, reflexioni, compari, recordi, analitzi... He tingut com a model novel·les com Tifon i d'altres de tema mariner, on la majoria de coses que passen durant el llibre succeeixen dintre dels personatges, en la seva imaginació. Entspringen no és una novel·la d'idees, perquè al meu llibre, les idees les imposa la mateixa narració, no hi són perquè sí.

—Entspringen és un verb alemany que es podria traduir, segons un dels personatges del llibre, per "donar un salt endavant sense em-portar-se res". Per què aquest títol?
—És un verb que es fa servir molt en la poesia clàssica alemanya, en autors com per exemple Rilke i Novalis. Té un sentit que a mi m'interessa particularment: significa brollar, néixer de forma gairebé insospitada. La font brolla i se'n va, deixa el seu origen endarrere, neix i parteix. Al document de l'ordinador li vaig posar Entspringen i així es va quedar, perquè no trobava cap títol més bo per substituir-lo. A més a més, a l'editor li va agradar.

—En Manuel pateix una crisi interna quan descobreix el passat feixista del seu avi. No és una contradicció que el seu passat sigui el que li faci voler canviar el seu futur?
—Tots nosaltres som el que som perquè estem immersos en una cultura que se'ns imposa. Però alhora, crec que nosaltres també ens hem de sobreposar a aquesta cultura, hem d'imposar la nostra individualitat a la tradició que ens empaita. En Manel s'ha de sobreposar al seu passat, hi ha d'haver una lluita entre l'individu i la tradició que l'ha fet possible. Per això, enfrontant-se al seu passat encamina el seu futur.

—Aparentment, utilitza un narrador omniscient, però moltes vegades acabem trobant-nos amb els pensaments del protagonista transmesos amb estil indirecte lliure. Podríem parlar de monòleg o de soliloqui?
—He jugat amb els dos punts de vista: a primera cop d'ull, estem davant d'un narrador omniscient però, alhora, tot el llibre es pot veure com un soliloqui d'en Manuel. És com si el protagonista estigués dialogant amb ell mateix. Per això a la part final d'Entspringen, quan en Manuel dialoga amb el mariner, a l'endemà, quan es desperta, no el troba. D'aquesta manera deixo la porta oberta a que el lector pugui pensar que el mariner ha estat una projecció del jo del Manuel.

—El viatge real d'en Manuel per mar simbolitza alhora un viatge a l'edat adulta?
—Sí, si entenem l'edat adulta com un ideal, com aquell espai on l'individu no fricciona amb la realitat. Però, com he dit abans, crec que molts pocs són adults. L'edat adulta d'en Manuel encara ha de trigar molt a arribar, però ell sap que està passant per un canvi d'estat que l'apropa una mica més a ella. De fet, jo conec molts pocs adults, i els pocs que conec, són intractables perquè sempre ho saben tot i estan sempre tan assabentats de tot...

—Vostè és poeta, assagista, novel·lista i professor d'art. Amb quina faceta s'identifica més?
—Sóc tots aquests aspectes alhora, però a mi m'agradaria que em consideressin per damunt de tot poeta, perquè poeta és un atribut que te l'han de donar els altres, que te l'has de guanyar.

—Quan va publicar El camí de Vincennes, va afirmar que "com tots els llibres, l'havia escrit per a vostè mateix". De què li ha servit Entspringen?
—Quan un escriu, va aprenent a atemperar la llengua i a atemperar-se a ell mateix. Escriure em permet donar ordre lògic, sintàctic i semàntic a tota una sèrie d'idees, de reflexos, a un garbuix de coses que necessiten aclarir-se dins meu. Escrivint, atempero el meu ànim, em serveix per estar en contacte amb mi mateix.

—Malgrat els premis literaris que ha guanyat, diu que no se sent un professional de la literatura.
—És que no ho sóc. No visc de la literatura i això no m'obliga a mantenir-me viu en el mercat a qualsevol preu. Jo escric quan tinc alguna cosa a dir. Només publico quan crec que l'obra està acabada i enllestida, no per cap imposició del termini d'un contracte.

—Si no és un professional de la literatura, què és?
—Un funcionari!

Lourdes Domínguez. Avui, 2 de març de 2000.