Autors i Autores

Antoni Marí

Coberta del poemari El preludi.

Comentaris d'obra

"L'eivissenc Antoni Marí -assagista, poeta i narrador-, aplega en aquesta acurada edició d'Angle els poemaris El preludi (1979), Un viatge d'hivern (1989) i El desert (1998). El llibre inclou diversos gravats i il·lustracions d'Antònia Vilà, els quals són d'una delicadesa i mostren una capacitat insinuadora magnífiques. Tríptic des Jondal apareix, doncs, com la fusió d'un sol poema revelat en tres etapes distintes. Si resulta obvi que el cos és l'eina primigènia de totes les persones -en tots els temps i societats-, no és menys cert que la seva constitució simbòlica, dins la cultura dominant occidental, l'oposaria a la ment (i aquesta, al seu torn, a l'ànima), de la qual cosa es desprèn un fil que enllaça amb una vehemència extrema, no gens amagada, la primera part de l'obra: la manera com el desconsol vertiginós de l'autor en transitar els àmbits de la memòria, el record i l'oblit l'empeny cap a la naturalesa. La naturalesa com a categoria simbòlica i en el seu aflorament físic -es Jondal és el nom d'un puig!- sota les seves múltiples formes: hom pot morir en la naturalesa per renéixer d'ella, seguint Victor Turner; en la veu de Marí, fusió silenciosa per a un renaixement incert.

Aquest renaixement es manifestaria en la segona part, d'entrada, com una afirmació de la vida mitjançant el record -vida viscuda, vida en definitiva-; i, a continuació, com un acte de comprensió que conduiria a percebre les tenebres estructurals que agermanen el nostre pensament del món amb el món que es reflecteix en nosaltres mateixos en qualitat d'obertura. El pensament no sols com a corrent de la realitat, més encara, el pensament com el camí que necessàriament ha de poder abraçar l'inconegut (tan condemnat a les masmorres del terrible). Què més racional que concebre l'irracional com una esfera més de l'interior humà, com una escletxa que ens penetra alhora que ens serveix per penetrar el món en la seva amplitud significativa? L'infern poètic de Marí no seria sinó la seva ombra -hivernal, solitària-, desintegrada en l'arquetípica dissolució que implica tota gran davallada."

(Gerard Horta: "Puig del desconsol (signes de vida)". Avui."Cultura", 12 de febrer de 2004)
 

* * *
 

"Vivimos en un tiempo perturbado, a pesar de que en lo fundamental la esencia del mensaje de la poesía de Antoni Marí siga indemne, siga fiel a lo que está detrás, a lo que está más allá de la realidad aparente. Y él, que además conoce los sistemas de pensamiento y ha hecho incursiones en el campo de la Filosofía y es un teórico del Arte, sabe especialmente que hay algo más, que hay terrenos en los que la palabra teórica no puede penetrar. Es ahí donde interviene la poesía; es ahí donde la palabra del poeta tiene la misión de desvelar la realidad. Esto es lo que Antoni Marí ha intentado en su primer libro: desvelar la realidad, entreabrir su realidad. Ha sido fiel, sin más, al principio rilkeano de traspasar al papel lo que el ojo -el ojo del iniciado- contempla.

Pero quienes conocemos personalmente al autor de este libro, el entusiasmo de su ánimo y la sutileza de su pensamiento, las nuevas obras en las que trabaja y sus sueños profundos e informes, sabemos muy bien de la trascendencia de estos comienzos, de lo que su palabra poética inaugura. El tiempo madura con lentitud las obras definitivas. Este principio es fundamental para aceptar esta obra -no precisamente temprana- de Antoni Marí. Su obra, creo yo, no es el fruto de unos sentimientos o de unos años, sino de toda una vida. Su obra madura y se conforma con el paso del tiempo. Porque sabe hacia dónde va, porque sabe lo lejos que quedan sus límites, porque calibra la dimensión de lo que le conmueve, de lo que le turba."

(Antonio Colinas: Fragment del "Pròleg" d'El preludi. Barcelona: Llibres del Mall, 1986)