la vida, diuen

Sortir de la caverna a espentes,
rebre l'esclat de fora ventre
que se'ns revela inevitable,
néixer amb virtut, cap cot, mansesa,
la vida, diuen, però a mitges,
emblada als àpats primerencs
que són un préstec, sols un préstec.

Ja al primer sagrament, la llum
instaura déus i els legitima.

* 

nocturn

Qui renuncia al capaltard,
qui s'acostuma i no pledeja
per un albirament de fosca?
Qui es deixa bandejar pel clot
que ens obre a un univers de mínims?

Qui diu d'anar-se'n? No pas jo,
que em quedo a despertar-me a soles
i cerco un roc a les palpentes
per bregar un dia més de nit.

(Del llibre No pas jo, 2005)

* * *

Dogma de fer

Dels temples en desús no em quedo pas el vostre
i ja no sou ningú per a retreure-m'ho,
heu perdut tota força amb les inèrcies
d'anar cercant, desfent, recriminant els mites
la poca connivència, que no us fessin el joc
o que no us adulessin tant com heu adulat,
sé de quins evangelis podríeu ser capaços.

Ara que em ve de gust calcular la blasfèmia
puc dir que no he perdut totes les fes encara
i escometo les místiques, tot d'una,
amb aquest nou encís de la carnalitat.

*

Bar i vespre

Només entre el soroll trobo l'eternitat
greu del silenci, car
ja cap altre soroll no hi cap per fer-me nosa.

(Del llibre El tàlem, 2008)

* * *

Deshàbitat

És ara que habitem la gravetat i els hams
i la condescendència del fat de tota víctima,
d'anar assentint a l'heura que decreix des del pit
i delicadament ferma el cos a la inèrcia.

Més amb el cop de peu que no amb la passa
cal que mirem d'entendre que ja no som d'on som,
llençar les mans més lluny de pàtries i d'exilis,
prendre un grapat de terra i esbargir-la per l'aire
per habitar-la el temps que la ullada permeti,
i capgirar l'atzar amb el menyspreu dels vincles,
i jugar-se la cara pel darrer gest de força:
la bufetada al temps i al greuge necessari,
l'enderroc de l'espai que ens càpiga a les mans.

(Del llibre Deshàbitat, dins de Grans Èxits, 2010)

* * *

IN VINO VERITAS

Amb tot el que he begut potser ja va sent l'hora
que ho aneu fent vosaltres, lectors, no us penseu pas
que l'encert vertical dirà gaires més coses
que aquesta tombarella que academitza el cercle,
no vull pas la raó, i encara menys la meva,
però és cert que em recluta de ple un neguit de corbes,
d'esmenar una esperança de coartades sòbries:
la raó rectilínia, la veritat més alta,
no us la podreu mai creure, disculpeu, ni borratxos.
Si a penes si podem saber que som qui som,
que més enllà del ventre nominal de la mare
tenim poques certeses, tret de les voluntàries
–aquelles que ens convenen per pura sanitat,
com l'absència dels déus, que vés tu a saber si...,
com que no hi ha un infern, que pensa que si no...–,
la certesa és el crim que endormisca l'estrèpit,
que apaivaga l'instint cabdal de la recerca;
tot, amb tanta certesa, ja hauria esdevingut
un fet reproductiu del més alt conformisme,
no ja el geocentrisme, que, al capdavall, n'hi ha,
ni tan sols el fruir de la carn i el peix cru:
la certesa impedeix de somiar altres òrbites
i aquest deler mestís dels àpats i del foc,
la certesa convoca les raons cap endins
com el bacteri audita els glòbuls blancs ineptes.

Beveu, beveu, lectors, abans d'escrutar l'ànim
amb què el vi inventaria verins i altres pregàries,
no deixeu que l'estat ben mirat de la raça
us estalviï el pols accelerat del dubte,
és ara que hi ha el corc que us esmena les pàtries
que heu de pensar d'on sou, i d'on voldríeu ser
i d'on ja heu palesat que no us volen pas d'ells,
i així tindreu l'empenta necessària i tan útil
per tibar les fronteres cap a l'abast dels braços.

Amb tot el que he begut potser ja va sent l'hora
que ho aneu fent vosaltres, lectors, que sigui el vi
qui restauri el llindar del que voleu sentir
o d'allò que voldríeu dir en un moment de febre,
reclameu que un espasme sincer us esmeni els dogmes
sense embolcalls amables. Collons, planteu-hi cara
al seny fossilitzat! Beveu, i destruïu-lo!

(Del llibre Tavernàries, 2016)