Autors i Autores

Esther Martínez-Pastor
1914-2005

Comentaris d'obra

Resseguint la seva trajectòria, es pot observar com va evolucionant des d'uns models formals perfectament clàssics fins a una arquitectura més flexible, alleugerida de rimes i que es va trobant còmoda en el decasíl·lab blanc o en la combinació polimètrica. Així, si en els primers llibres no costa gaire d'intuir-hi l'empremta de Maragall, Sagarra i els noucentistes, la descoberta gradual d'altres poetes Màrius Torres, Agustí Bartra, Rosa Leveroni, Josep Maria Llompart, Joan Vinyoli li va fornint noves eines per tal d'anar eixamplant i modulant la tessitura pròpia. Sempre, això sí, amb un grau elevat d'exigència i sense renunciar a una cadència prosòdica que acaba esdevenint distintiva. [...]

D'entre tots els sentiments que afloren dins d'aquest cabal de producció abundosa, la tristesa és probablement el que adquireix un protagonisme més destacat. Sobre això, però, cal fer tot seguit dues precisions: en primer lloc, subratllar la riquesa de motius i de tons amb què l'expressa, que va fent desfilar davant dels ulls del lector un ampli ventall de sensacions i d'estats anímics; i segonament, la capacitat per transformar els pretextos poètics en uns veritables objectes artístics, més enllà de la lícita encara que insuficient per ella mateixa anècdota vivencial que els hagi pogut desvetllar. En els poemes de Martínez-Pastor la tristesa, per fonda que pugui arribar a ser, no resulta mai eixorca, ans al contrari: el goig perdut hi fa una funció nodridora, com aquella matèria orgànica que, en descompondre's, s'incardina amb la terra per fertilitzar noves flors. En aquest sentit, i tal com fa la bona poesia, allò que trasbalsa no és solament el que diu, sinó les solucions metafòriques que sap trobar per a expressar-ho: "Em sento traspassada de tardor", posem per cas. [...]

Un altre dels trets que caracteritzen la seva obra és l'extrema sensibilitat pel que fa al pas del temps, que s'acabarà convertint en una de les constants que van apareixent de manera reiterada al llarg de totes les publicacions; ja sigui el temps en petit, el temps proper: "S'ha fos la tarda com un tros de ciri", el present efímer com a reflex del temps universal: "I un instant és el temps que es fa viu" o la mateixa relativitat del temps en relació amb la vida pròpia: "Jo vaig venir del temps i soc eterna...". I, fins i tot, la intuïció agosarada del no-temps: "I enllà del temps, enllà del més enllà, / quan cap batec d'instant no omplia l'hora". Val a dir que la percepció del temps com la ventada que converteix la vida humana en un viatge de curs inexorable, durant el qual anem deixant enrere companyies i experiències, ha estat un dels temes universals de la poesia i de l'art en general.

(Miquel-Lluís Muntané. «Mussitar la vida», dins Martínez-Pastor, E. La vida a cau d'orella. Antologia poètica. Barcelona: Témenos, 2021)