L'estructura de la novel·la és molt acurada, bo i esdevenint complexa a causa de la riquesa d'elements que la constitueixen. Mitjançant la intercalació de relats encaixats i d'innombrables analepsis, l'autor elabora una trama argumental des d'un doble punt de vista narratiu. Mas Ferrà aconsegueix moldear una història que va molt més enllà de la denúncia dels fets, del desig de despertar l'atenció dels lectors sobre la importància que tingueren els anarquistes en la transició política espanyola. La Rosa d'Hivern és el fruit de la recreació de tot un univers creatiu sòlid i personal que reflexiona sobre qüestions ètiques i morals, sobre el discerniment entre el bé i el mal, però també sobre el dilema que es planteja entre la consciència de classe i la lluita contra les injustícies socials i l'acomodació al motlle del sistema predominant.

(Pilar Arnau i Segarra. Diari de Balears, 30 d'abril de 2000)

* * *

Fa quatre anys, Miquel Mas Ferrà va guanyar el premi Andròmina de Narrativa amb Camí de Palau, una de les novel·les més recomanables i pitjor promocionades de la literatura catalana dels darrers deu o quinze anys. Construint, a la manera d'un Cabré o d'un Moncada, la seva obra de manera callada, bastint un univers creatiu ambiciós i de gran solidesa. La mort -al llit- del dictador i l'adveniment de la monarquia són les fites històriques al voltant de les quals Miquel Mas Ferrà fa discórrer, amb mà mestra, les aventures i desventures dels seus personatges.

Com ja és habitual en les novel·les de l'autor, l'estructura de La Rosa d'Hivern és rica i complexa com la trama de sentiments que travessen el relat. En relació a Camí de Palau m'ha semblat detectar un pas endavant a l'hora de treballar amb el punt de vista narratiu. Un punt de vista que, per si mateix, conté elements expressius que ajuden a situar en cada moment les simpaties o antipaties de l'autor pels seus respectius personatges. Les vicissituds de l'estat d'ànim de Rosa se'ns descriuen en segona persona, una opció sempre delicada que Miquel Mas demostra que domina plenament".

(Joan Josep Isern. Diari Avui, 15 d'abril de 1999)