–L’antologia [Flamarades sortiran] està classificada en aspectes del feminisme.
–De seguida vaig veure que era adient classificar els poemes en temes, i que tinguessin una introducció teòrica, per anar més enllà del mer recull, de la mera visibilitat. A més, vaig recollir una quantitat ingent de poemes. I, després d’haver establert els temes, que van anar sorgint amb les lectures, anava trobant més poemes que encaixaven amb els temes en rellegir poemaris. Com que no hi cabien tots, la Matilde em va dir que ho posés com a bibliografia complementària. A més, va sortir la idea d’incloure una bibliografia a les introduccions, que també són molt breus, perquè la gent pogués ampliar. Al final, vam triar que els apartats tinguessin només 10 poemes, donant una visió polièdrica. Veuràs que els poemes sovint donen visions contradictòries.

–Això ho esmentes al pròleg, oi? De fet, a la introducció de cada apartat hi comentes els poemes i la relació entre ells.
–Sí, pensava que era necessari perquè en principi l’antologia no va per experts sinó que busca un cert didactisme que pugui ser útil per fer treballs de recerca, de batxillerat i d’estudis més avançats. La idea és que es puguin estirar molts fils per a la recerca, també. A més, l’antologia ha sortit en un moment en què el nou currículum de batxillerat demana l’estudi de la literatura a través d’eixos temàtics i de gènere. Pensem que pot ser una eina en aquest sentit, també. No només en la seva lectura com a antologia feminista sinó també com un manual feminista exemplificat amb poemes. Que s’hi pugui entrar per diverses vies, i totes enriquidores. […]

–També inclous poemes d’autores molt joves. Creus que, dins del poemari, i en les diferències entre poetes i generacions, hi ha maneres diferents de concebre el feminisme i la lluita? Que es reflecteixi en els poemes, vull dir.
–Totalment, hi ha poemes molt contradictoris. Per exemple, les primeres poetes que apareixen en l’antologia, com Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Víctor Català… no s’haurien considerat a si mateixes feministes. Potser la Víctor Català sí que es consideraria feminista però no ho va fer mai en vida perquè era molt prudent, tant que es va posar un pseudònim masculí, però les altres dues no s’hi consideraven. En canvi, generacions posteriors sí que ho fan. D’altres avui dia encara no s’hi reconeixen, però sí que els seus poemes es poden interpretar d’aquesta manera. Llavors n’hi ha d’altres que ja estan gairebé a postfeminisme, transfeminisme, com Bel Olid, Maria Sevilla… Sevilla, per exemple, en lloc de tractar la violència contra les dones ella fa seva la violència sobre el cos de la dona. Utilitza la violència com una forma d’alliberament corporal. Aleshores, també hi ha poemes de la segona onada feminista a Espanya, com els de la Maria-Mercè Marçal, Josefa Contijoch, i n’hi ha d’altres que advoquen, ja, per un feminisme transfeminista des de la línia de Judith Butler i de moviments més recents. El que sí que no he admès ha estat poesia TERF, no trans inclusiva. Però sí que hi ha algun llibre a la bibliografia d’autores que són considerades TERFs però que penso que poden ser interessants. Potser sí que d’alguna manera podríem resseguir els moviments feministes a través de les poetes, però m’ha semblat més interessant tractar-ho per temes. Em pots dir que no hi estàs d’acord, eh.[…]

–El llibre té un component molt militant.
Sí, molt. Em preocupava el to reivindicatiu però crec que encara és necessari.

–La imatge del foc i la “flamarada” són recurrents. Associades a la lluita, a la passió, al renaixement. Creus que és específica del feminisme o que hi ha una tendència de la poesia, del nostre àmbit…?
–No sé si és una imatge transversal en la poesia feminista però la flamarada, el foc… Ens fan pensar en les fogueres de les bruixes. La imatge de la bruixa és molt present, no només en Marçal sinó també en moltes altres, perquè és la imatge de la dona emancipada, empoderada, que fa front a la societat imperant, al masclisme imperant. També associem la imatge del foc a les barricades, i la idea de protesta, que crec que és molt necessària. Després, per la portada, la Matilde de Godall va trobar aquest collage de Vanessa Martínez, que és la bomba, representa una bomba, i té aquest foc a la metxa, a punt d’explotar, i vam trobar que era molt adient. Perquè el feminisme, per desgràcia, encara provoca, i vam pensar que el llibre havia de ser provocador també.

–Deu influir en la teva manera d’escriure el fet d’haver llegit tanta poesia feminista.
–A vegades em surt de forma conscient i a vegades de forma inconscient, però jo aquestes lectures ja les tenia incorporades abans de començar a publicar seriosament i de donar-me més a conèixer en el món poètic. De fet, després de publicar el meu primer poemari, el 2006, que va guanyar el premi Art Jove, em vaig adonar que només tenia referents homes. Tractava temes femenins, però coneixia sobretot homes. Llavors vaig començar a buscar dones, evidentment n’hi ha moltes. El que passa és que prenc cada llibre meu com un projecte de recerca. batec, del 2014, sí que era de cos i gènere, però Kiribati va ser sobre el canvi climàtic, el 2015. La temàtica era l’ecoansietat, abans de saber que existia aquesta paraula. (Riu.) El següent, Aus de ramat (2019), el vaig agafar com una recerca dels nous col·lectius dels animals, el comportament animal aplicat als éssers humans i el conflicte entre col·lectivitat i individualitat, comunitat i subjecte. I ara estic fent un nou poemari sobre els processos de malaltia. És el meu projecte per l’any que ve. Tindrà molt a veure amb l’apartat de “Dones i malalties” de l’antologia.

–És autobiogràfic?
–Sí, sí, és el poemari més autobiogràfic que tinc. En els anteriors, Kiribati i Aus de ramat parlava des del nosaltres, però ja fa anys que m’he donat a parlar des del “jo” poètic. I ara en aquest nou poemari passo a parlar del “tu”, per desvincular-me una mica. Havia de sortir del jo, o acabava fent pornografia de la malaltia. Necessitava agafar distància i traspassar l’anècdota de les malalties per poder fer l’anàlisi més enllà. Espero aconseguir-ho, no se sap mai.

–Imagino que tindrà també una mirada feminista. Deu ser inevitable, parlis del que parlis.
–Doncs sí, el punt de vista feminista és transversal en tota la meva poesia. Potser a Kiribati és on menys… però és que la preocupació per la comunitat és molt feminista. El feminisme és un moviment que persegueix la igualtat, antiindividualista, que es preocupa per la comunitat i per tota la societat. [...]

(Laia Badal Casas: Núvol, 2 d'agost de 2023)