"Finalment sembla confirmar-se que encara és possible escriure bons poemes de lírica amorosa. Això és: escriure'ls sense recórrer a tòpics que desprenen pudor de refregits, sense caure en estentòries sortides de to ni marrameus altisonants, sense haver de refugiar-se necessàriament en la ironia ni en el sarcasme, com qui se'n fot dels seus deures escolars mentre els realitza, o sense haver-los de revestir amb una pàtina més o menys greixosa de presumpta transcendència simbolista. Sembla confirmar-se que encara és admissible creure en l'amor com en la màxima aptitud moral latent en el desenvolupament de tota peripècia individual, considerar l'amor com un àmbit particularment apte per a l'estudi i coneixement de la naturalesa humana, entendre l'amor com un inesgotable índex exponencial dels extrems de dolor i de goig entre els quals discorre tota la comèdia dels homes i dels seus dies. Sembla que és factible tenir en compte l'amor des de totes aquestes perspectives, i poetitzar en conseqüència, d'acord amb les particulars intuïcions de cadascú i al marge de la densitat d'alguns debats crítics i també de la insípida evanescència de la divulgació mediàtica"

(Sebastià Alzamora: "Contra els bàrbars", Avui, 15 de juliol de 1999)

* * *

"Manel Forcano és la veu positivament nostàlgica de l'èpica que saqueja la realitat –"un rostre, el gest / d'unes mans, la forma entreoberta / d'uns llavis, el llambreig / d'uns ulls, l'amor possible, el goig / resposta del desig"–, de la mateixa manera que, tal com explica Herodot, "els perses van saquejar Atenes / i van robar les estàtues de tan belles que eren".

(Ponç Puigdevall: "Tres veus", El País (Barcelona), 17 de maig de 2001)

* * *

"A alguns moments, Corint, que deu el títol a Vinyoli, a uns versos seguint els quals s'anomenen les tres parts del llibre, m'ha fet pensar inevitablement en Kavafis (Mai no hi arribaràs. O potser ja hi vas ser / i has oblidat d'aquell port / els plaers...) i alguna vegada una mica a Perucho. Hi ha trobat un grapat de poemes que s'aguanten i funcionen... i un seguit de versos i imatges que passen, t'arriben i et toquen. "

(Miquel Cardell: "Manel Forcano: De geranis i roses d'Isfahan", Diario de Mallorca, 18 de maig de 2001)

* * *

"Forcano escriu avui, i per a nosaltres -des de la incertesa, el desamor i l'enyorança, així com qualsevol poeta dels anomenats de l'experiència-, però amb un bagatge de referències -no pas hermètiques, sinó a punt per ser compartides- que ens apareix més valuós i més operatiu que cap dels erràtics i pretensiosos deliris verbals a l'ús que només aspiren a fer veure que tene alguna cosa inefable per dir. "

(Manuel Castaño: "Salvació de records", El Periódico, 2 de març de 2001)