La torre dels vicis capitals és una explosió, de l'ona expansiva de la qual participa “Assassinar amb l'amor”; La caiguda de l'imperi sodomita és un brillant i bellíssim castell d'alta pirotècnia. El primer llibre és fonamentalment tràgic; el segon és irònic principalment. No crec casual que el primer llibre hagi estat redactat a la segona meitat dels anys seixanta (que són els de la “gauche divine”, certament, però també els de l'estat d'excepció a Espanya i els de la guerra del Vietnam) i el segon llibre sigui del període terminal de l'autocràcia (fins i tot amb un conte datat el 20 de novembre del 1975) i de la transició: el pas de la tragèdia a la tragicomèdia. Hi ha, altrament, tres coses que avui ens sobten de manera immediata: que fos possible, encara que n'hi hagués de bandejats, publicar els contes sobrevivents de La torre... a la Barcelona del 1968; que tots els temes i totes les maneres de l'obra narrativa coetània i futura de Terenci Moix es trobin en aquestes narracions, i, al capdavall, que el català literari de Terenci Moix, potser més accentuadament que la seva temàtica, resulti avui encara atípic i sorprenent, insular i reptador. De dues maneres, en efecte, Terenci Moix reptà la literatura catalana: d'una banda, per la irrupció cabalosa d'un devessall de motius que n'eren absents i que semblaven contradir-ne la tradició (i el fet que Salvador Espriu i Joan Oliver hi sintonitzessin tot d'una els honora); d'altra banda, per la voluntat, difícil a voltes, de maldar per obtenir un català literari del tot creatiu i del tot inventiu: fer, si és que això era possible (i, en el projecte de llavors, calia que ho fos), amb el català una cosa semblant a la que, aquells anys, feia Lezama Lima amb el castellà.

Pere Gimferrer: "La puixança abassegadora dels llibres inicials ", La Vanguardia (Barcelona), 3 d'abril de 2003.

* * *

Però no tot era provocació i transgressió: els sis premis ressenyats en una sola dècada no van ser fruit pas d'aquesta marginalitat escollida, sinó de la qualitat d'unes obres que, fins i tot quan palesaven problemes d'aprenentatge, mai no deixaven de testimoniar personalitat i geni creador. Per això El dia que va morir Marilyn continua essent una de les nostres grans novelles, una gran novel·la que mereixia amb escreix l'edició revisada del 1996. Aquesta excel·lència literària indubtable apareixia en una societat amb problemes: per això, la presentació de l'obra, amb parlaments previstos de Josep Maria Castellet i Joan de Sagarra, que s'havia de fer a la Cucafera (Brusi, 37) el 29 de desembre del 1969, va ser suspesa a causa de les dificultats que, en aquells moments, afectaven Edicions 62. [...]

La personalitat literària de Terenci Moix, des del mateix moment que es va presentar entre nosaltres, ha tingut crosses importants en el cinema, els còmics i l'homosexualitat. L'ha caracteritzat un afany d'introspecció crítica en la nostra realitat amb tendència a la caricatura fàcil, perquè la seva posició intel·lectual i humana era, permanentment, la de la iconoclàstia. De forma permanent i sistemàtica, és a dir, amb raó o sense.

Josep Faulí: "Terenci o la provocació", Avui (Barcelona), 6 d'abril de 2003.

* * *

Havia començat escrivint en espanyol -hauria preferit fer-ho en anglès i assegurava, els primers i més bojos anys, que acabaria fent-ho-, però es va donar a conèixer en català i va ser en català que va fer una fulgurant primera part de la seva carrera. Després va venir el salt lingüístic i una segona carrera ja de nou en espanyol. Avui, acabada la història, tothom està d'acord en un punt: Terenci Moix se sabia vendre molt bé, i algun grau d'envejosa recança mai s'amaga sota aquesta ambigua consideració. Ara, una reflexió conseqüent hauria de decidir no pas si se sabia o no vendre, sinó quin és el valor real dels productes que tan bé ens va arribar a vendre.

Quan va irrompre, i mai més ben dit, en el món de la literatura catalana, aquesta a penes començava a sortir tímidament d'unes posicions de resistència, lògiques, necessàries i salvadores durant anys, però que passada la meitat dels anys seixanta ja no eren sostenibles ni desitjables si volíem abastar una mínima normalitat i equiparar-nos amb les altres literatures occidentals. I va ser Terenci Moix -sobretot ell-qui va comparèixer de sobte amb uns models i unes formes diferents d'escriptura que qüestionaven aquells altres que encara eren vigents entre nosaltres; va incorporar als seus escrits, decididament, unes tècniques que tenien en compte tota l'àmplia varietat de la cultura pop, i també, en coherent conseqüència, una temàtica heterodoxa que esmicolava qualsevol tabú moral. Amb títols com ara La torre dels vicis capitals, Onades sobre una roca deserta, El dia que va morir Marilyn, La increada consciència de la raça o Món mascle, Terenci Moix es va constituir en el primer, el més radical i el més important renovador d'una literatura catalana que necessitava amb urgència aquest revulsiu. Després, de seguida, altres escriptors joves van ampliar i assegurar el camp conquerit. Però ell no només va ser el primer a llançar-s'hi: segurament va ser també, i això cal subratllar-ho una vegada i una altra, el de l'alenada més ambiciosa, el que s'atrevia a plantejar interrogants bàsics sobre la identitat, la grandesa i la misèria dels catalans en particular, i sobre la identitat, la grandesa i la misèria dels homes en general.

Josep Maria Benet i Jornet, dins de Material d'enderroc, 2010.