—Hi ha poca gent que coneix l'existència d'un Terenci madrileny. Què hi feies, aquí?
—L'any 62, molt abans del que t'he dit, hi feia la "mili". Bé, la instrucció: voluntari del servei topogràfic del Estado Mayor Central, etc... L'any 65, a causa d'aquella història d'amor, vaig venir a treballar. Vaig fer molts amics, sí. Tot de gent que, després, no he tornar a veure... o els he trobat massa canviats o sóc jo, qui ha canviat massa. Érem un grup de joves escriptors de cinema, vivíem una bohèmia molt peculiar i ens sublimàvem, d'alguna manera, escrivint vint o trenta folis, de franc, per al "Film Ideal" o "Nuestro Cine" d'aleshores. Ens deien "la crítica joven" o "la crítica independiente" o una cosa per l'estil.

—Els qui heu quedat i que us dediqueu ara a fer obra de creació formeu potser la primera generació d'escriptors influïts pel cinema. A què ho creus degut?
—Bé, jo no crec que siguem la primera: Lorca i Alberti, sense anar més lluny, havien escrit poesies a figures del cinema del seu temps, com Harold Lloyd i Buster Keaton. Encara que potser tens raó: potser en aquell cas la influència cinematogràfica queia sobre algunes individualitats, i nosaltres som tota una generació influïda. (Ara recordo el Martínez Sarrión, el Vázquez Montalbán, els dos Molina Foix, Juan Tobar, Brasé, etc...) Jo crec que això es deu a que la nostra primera aproximació a la cultura superior fou feta a través dels cine-clubs. Als anys 50, descobrir d'amagatotis una pel·lícula neorrealista em donava o ens donava una sensació d'ingrés a una forma cultural important, sí. Ara, però, quasi no escric res sobre cinema. Per a la meva secció de "La Vanguardia", en la qual parlo de tot, em permeto d'escriure de tant en tant sobre alguna pel·lícula determinada. Però no és la dedicació obsessiva de la meva etapa madrilenya: aleshores no ens movíem del cinema. [...]

—¿Quin ritme de publicació portes?
—Sis llibres en tres anys. Ara en tinc dos a la impremta. I espero acabar algun dia El sexe dels àngels, que és el més complicat i ambiciós que he fet fins ara. Tan bon punt l'hauré acabat, tornaré a Roma.

Juby Bustamante: "Terenci Moix de pas per Madrid", Madrid (Madrid), reproduït a Preguntar no és ofendre, 1975.

* * *

—Per què et consideres un autor consagrat?
—Ah, no, no: jo, de consagrat només m'hi considero a nivell de "numeret", és a dir: de portes enfora. D'imatge pública, que diuen ara. El "numeret" m'ha estat de molta utilitat, sí, tot i que en el fons del fons tant se me'n dóna. (O potser mento, i resulta que m'agrada i em diverteix.) Bé la consagració, de tota manera, és de tipus superficial: aixeco un dit i em fan entrevistes i surto fins i tot a les revistes del cor. De vegades, la gent em coneix pel carrer o entrant en un cinema o un restaurant. Venc molt bé els meus llibres i no tinc problemes per a publicar, sinó més aviat al contrari: la feina és meva per a negar-me a fer totes les coses que em proposen (llibres, teatre, cinema o TV) i fins i tot per a complir els contractes que ja tinc signats... i cobrats i tot. Que tot això és pedanteria? Mira, noi, ho sé. Però si tenim en compte els milers de pedants que circulen pel món i que se senten reis pel sol fet de posseir un cotxet i de treballar d'executius en una empresa del boom, no veig per quin motiu jo, que algun mèrit tinc, m'he de fer ara el modest. El lloc que ocupo me l'he guanyat a pols, no me l'ha regalat ningú, i més d'un i d'una qe jo sé me'l fotrien, si podien. D'això que tu dius de la consagració o la punyeta me n'adono pels enemics disfressats que tinc distribuïts per Barcelona: me n'han sortit tants, que tinc l'entreteniment garantit per uns quants anys. [...]

—Quines circumstàncies participaren en el teu sorgiment com escriptor?
—En el meu sorgiment públic va participar un premi: el Víctor Català, que me'l donaren per La Torre dels Vicis Capitals. Això em va donar a conèixer d'una manera més aviat bèstia: fins i tot amb escàndol i tota la resta. Sí, em vestia d'hindú quan ningú no s'hi vestia, feia alguna extravagància... però, sobretot, hi havia l'obra, que tenia algun mèrit, altrament tot això només m'hauria servit per a triomfar al Molino. (Tot i que els llibres de narracions es venen poc, La Torre... es va exhaurir, tant en català com en castellà.) Però abans d'això, d'aquesta sortida literària, jo ja tenia dos àlbums plens dels articles que havia publicat durant quatre anys sobre cinema, literatura, política, viatges, etcètera, a molts diaris i revistes de Barcelona i de Madrid.

Federico Campbell: "Terenci Moix o la consagració", dins Infame turba, 1971, reproduït a Preguntar no és ofendre, 1975.