París, 8 de març

Només vaig al cinema. Tant se val, el programa. M'embriago amb pel·lícules, Atès que són evasió, per què defugir-les?
Són ficció d'actituds sobreposades que es repeteixen simptomàticament tot forjant una mitologia de veritats últimes. Verí medicinal que reprodueix una activitat sovint onomatopeica, nascuda generalment de la metamorfosi vulgar i grollera que hom no aconsegueix mai de portar a bona fi. Assassinat de la lletra. Mort de l'esperit. Cada pel·lícula és una genial engarjoladora de voluntats que no són massa fortes: amalgama de suggeriments que no acaben amb la pel·lícula, ans comencen, precisament, a partir del final, llavors que Gene Tierney s'aixeca de la butaca del costat i s'esdevé que també hi teníem Linda Darrell, que hi eren totes dues en comptes d'aquest senyor rabassut, de mirada polserosa, llavors que el drama o l'aventura interromputs per la mort de la imatge es reprenen en la voluptuosa aturada de la ment, consagrada al tedi i escapada del tedi mercès a la nova Pasqua dels personatges que hem estimat, odiat, avorrit, que ens han excitat d'alguna forma probablement incopsable fora d'aquest temple "pop", enfront d'un altre sagrari, a la menja d'una hòstia diferent. Pel·lícula: opi, droga que agraeixo...

Cossos que cada nit s'obren de cames per tal que jo en sigui rei. Cossos pel·liculaires, cossos literatura, cossos que em fastiguegen. On sóc?

(Del llibre Onades sobre una roca deserta, 1969)

* * *

De sobte es va sentir soroll d'avions. Els milicians van manar que tothom apagués les llanternes. Tots ens vam quedar quiets, com si ens haguéssim tornat de pedra. El cel era tot blanc, i aviat seríem Nadal. Dels vellets que s'havien escapat de l'hospici, ja no me'n recordava, però de sobte, es van fer presents. Començaven a jugar i a barallar-se entre ells. Els uns anaven a coll-i-be dels altres, i les velletes jugaven amb les ulleres d'alguns morts, que, segons em van contar més endavant, encara no eren capellans sinó seminaristes. Vells i velles semblaven més i més folls a mesura que s'acreixia el soroll dels avions. Feien un quadre molt ridícul, aquells cossos menuts, que es vinclaven, feien gestos obscens, mastegaven paraules inintel·ligibles amb veu de criatura. Es van començar a encendre els reflectors: dibuixaven sobre el cel una creu molt ampla, que semblava la de la Fira de Mostres de Montjuïc, en temps de pau. Els canons disparaven de valent. A un carrer de molt a prop, hi va caure una bomba. Un dels vellets va agafar una velleta tota calba, amb el cap ple de crostes grogues, i es van posar a ballar una masurca mentre els altres bojos picaven de mans i la gent, espaordida, corria cap als refugis. Les bombes s'acostaven. Jo vaig llençar la cosina Remei a terra i li vaig que fes com a les pel·lícules i no aixequés el cap per res del món. La gent xisclava i els vellets continuaven ballant sobre els morts. Sonaven les sirenes, la blancor de la nit s'anava trencant amb els feixos de llum groga. La paret de l'hospici es va ensorrar sobre els cadàvers seminaristes. Un dels bojos, que era el més geperut de tots i duia calçotets llargs, va agafar en braços una velleta que anava en camisa de dormir i, així de carregat, va anar saltant d'una banda a l'altra, tot trepitjant els morts i cantant a tota veu una cançoneta de bressol. La vella era molt grossa, anava pintada com una mona i movia molt els braços, de manera que van perdre tots dos l'equilibri i van rodar per terra. Dos vells arrossegaven un seminarista pels peus; a un altre, el més jovenet de tots, gairebé una criatura, l'arrossegaven dues velletes estirant-li el sexe; però, abans d'arribar a la porta de l'hospici, van ensopegar amb el cos agenollat d'una altra vella i van rodar per terra, tot rient, xisclant i cantant. Tan bon punt va caure una altra bomba sobre els bojos, allò ja tornava a semblar la carnisseria de l'hospital vell.

(Del llibre El dia que va morir la Marilyn, 1969)

* * *

Li he de dir que els premis com a recomanació absoluta d'un escriptor no em mereixen cap mena de confiança. Reconec, això sí, que dins la nostra precarietat cultural han servit perquè persones de vàlua que no tenien accés al món editorial trobessin una oportunitat, i dues i tot. Els temps eren molt durs, amic meu, i en aquesta ciutat coneixerà molta gent que li'n podran fer cinc cèntims. Amb totes les portes de la normalitat tancades, fins i tot el fet de publicar, aquest primer dret de l'escriptor, era una quimera. Així, van sorgir els primers premis literaris de la postguerra: un estímul necessari, un cert ajut. Després els premis es van anar convertint en un món tèrbol, manipulat, un safareig d'intrigues i d'escàndols dels qual tothom li podrà parlar millor que jo, perquè, voluntàriament, n'he estat al marge, i si alguna cosa me n'arriba és a través de la premsa i per aquella tafaneria inevitable de què m'he acusat al començament i amb la qual, si més no, hom connecta amb l'exterior per fer-se la il·lusió -la mísera il·lusió- que la vida continua.

(Del llibre El sexe dels àngels, 1992)