L'efecte ullprenedor cercat del cinema italià no es limitava solament a la fotogènia dels intèrprets, sinó que aquesta no era altra cosa que el resultat d'una actitud purament plàstica que trobaríem, com a constant, tot al llarg de la història de l'art italià. La idea bàsica del Renaixement tornà a prendre cos en el cinema i la producció es dedicà, tota amatent, a buscar aquell ideal de bellesa propi d'un Leonardo, sense oblidar que en els segles que separaven el Cinquecento i el cinema l'art ja havia passat pel barroc i el modernisme. L'obsessió plàstica afavoriria un retorn italià a la recerca de l'antiguitat i, així, hom donà lloc a un reguitzell inexhaurible de temes històrics que introduïen en el cinema dues dimensions oblidades a França i als països nòrdics: la dimensió pictòrica i, sobretot, l'arquitectònica. El cinema danès fou de tendència expressionista; el francès, ja ho hem vist, basculava en el realisme narratiu i la representació teatral. El cinema italià, en girar els ulls cap a l'antiguitat, havia de cercar per força aquella dimensió arquitectònica de la qual mancaven les altres cinematografies i, per això, va haver de descobrir un nou tipus de decorat cinematogràfic. El decorat de cos sencer, recreador arquitectònic de les formes vives, substituïa el decorat de tipus teatral emprat a França. Base de tot un sistema de decorat específicament cinematogràfic, aquella concepció del volum havia de desenvolupar-se, precisament, en una terra on escultura i arquitectura havien estat, durant molt de temps, dues arts fonamentals.

(Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967), 1967)

* * *

El cinema americà comença amb esperit d'aventura i no és gens estrany que el primer film important de la seva història, El gran robatori del tren (1903), d'Edwin C. Potter, s'empari d'aquestes característiques. És, de fet, el cinema que corresponia a una col·lectivitat que encara tenia molt recent tot un passat de lluita per afermar-se en una terra nova. L'inconscient col·lectiu engreixaria aquest esperit d'aventura -escaientment burocratitzat- fins a establir-ne una mitologia que determinaria tot un gènere: el western. Nat d'una confrontació de l'home i el paisatge, enlairant l'home a l'alçària dels titans, el primer western cerca sobretot l'epopeia, i la seva elementalitat dóna una èpica, en la millor accepció del vocable, que no manca d'una sòlida ètica universal. El western adquireix, a partir de les primeres mostres, un sentit d'itinerari en l'interior de cada pla i tot al llarg de llur successió: d'aquí el seu element ritual quant a acompliment d'actes ontològicament entroncats: justificació, alhora, que tot el seu univers temàtic estigui permanentment dominat per l'ètica. Cal notar l'enorme importància de la investigació espacial que és característica del western en el desenvolupament de la sintaxi cinematogràfica, la qual alliberaria duna bona part de les convencions expressives adquirides en l'art d'estudi i laboratori que fou el cinema europeu, per tal de tornar-lo a la seva condició primigènia d'explorador de la realitat envoltant. Si trobem en aquesta exploració un gran predomini de la natura, no serà gens gratuït d'atribuir-ho al sentiment romàntic que impregna tot el gènere, així com al neo-victorianisme que transpua la producció general del primer cinema americà. Com observava André Bazin: "El western ignora pràcticament el primer pla i quasi el pla americà; tendeix, tanmateix, al travelling i a la panoràmica, que neguen el marc quadrat de la pantalla i reintegren la plenitud de l'espai."

(Del llibre Introducció a la història del cinema (1895-1967), 1967)