Fent tentines per la vida és, en principi, la crònica de la vida de Nadal durant una mica més de vint anys, des del seu naixement, l’any 1948, fins a l’acabament de la carrera d’història general a la Universitat de Barcelona. És un relat cronològicament lineal repartit en quinze capítols que giren a l’entorn de temes monogràfics com ara els antecedents familiars, el naixement, la casa, els costums familiars, els primers records, l’escola, el lleure, el barri i la ciutat, el batxillerat, la iniciació a la cultura catalana, l’escoltisme, l’estiueig, la pèrdua de la fe i, finalment, la universitat. 

Estem davant d’un llibre que s’ha de llegir a dos temps. En primera instància, ens hem de deixar endur per la deliciosa, matisada i detallada evocació de tot un món periclitat, el món que correspon a la infantesa, adolescència i primera joventut de Nadal. L’autor ha fet un esforç considerable per fer-nos present una realitat absent, amb totes les seves idiosincràsies. Nadal és un proustià lluitant contra els efectes devastadors del pas del temps, tot i que accepta el sentit i, en certa mesura, el preu del progrés. Després, en segona instància, hem d’anar més enllà de la superfície del text per determinar les diverses intencions de l’autor que han motivat l’escriptura d’aquesta obra. Són cinc els motius principals. La voluntat de construir un autoretrat que ens expliqui la personalitat de Nadal des de dins perquè puguem experimentar un tast de les tensions entre l’home exterior i l’home interior. Les ganes de provar de dibuixar, a partir de la seva experiència personal, la biografia intel·lectual d’una generació decisiva, la generació que gestionaria la recuperació dels drets democràtics. El desig de fer un exercici de memòria ben cenyit que no caigués en el parany de l’excessiva recreació a posteriori i literària. La necessitat d’elaborar un document que fos útil com a capítol de la microhistòria del país. I l’exigència moral de deixar un testimoni sobre l’evolució social i política del país.

D. Sam Abrams: “El compendi fugaç”. El Punt Avui - Cultura (Barcelona), 4 d’octubre de 2013.

* * * 

Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002), amb un excel·lent pròleg del poeta, arquitecte i escriptor Quim Espanyol, es divideix en deu apartats i està farcit d’anècdotes. Se n’ha parlat molt, de la seva conversa el 23-F amb Jaime de Serrano, o de la pistola que va trobar a l’Ajuntament i que era del secretari particular de l’alcalde anterior, però hi ha històries molt emotives desconegudes per la majoria dels gironins. Així sabem de l’existència de «la banda dels quatre», que van formar regidors de tres partits, com el centrista Manel Martí Díez, el comunista Josep Quintanas, el «pallaquista» Jaume Curbet i ell mateix; detalls de com el seu pare, empresari del ram de la fusta, va perdre negocis per no interferir en el seu mandat; de com alguna finca va ser adquirida a baix preu per Joan Homs per por dels socialistes que el 1982 havien d’expropiar-ho tot a ulls d’uns propietaris porucs, o de com «jugava» amb Jordi Pujol fent passar fotografies de Florència per la Girona que pintava les cases de l’Onyar. Joaquim Nadal podria haver escrit quatre llibres més. Però aquest no és un llibre de memòries, com ho va ser Testimoni de càrrec, la història del seu pas pel govern del país.

Jordi Grau: “El ‘nadalisme’ vist per Nadal”. Revista de Girona (Girona), núm. 318, 2020, p. 99.

* * *

Noms d’una vida no aplega només noms de vides coincidents, com Pepe Guerrero, el compromís i les identitats compartides; Eva Serra, indissociable en la seva persona el compromís nacional i social del rigor professional; Mela Muter, dona i artista, “la mirada exigent del món de la misèria”; Modest Prats, “compromès sempre en els seus escrits i sermons per situar la dictadura i el feixisme als peus dels cavalls dels arguments de la raó i dels evangelis” i compromès amb la llengua; o el Dr. Pericot, la prehistòria i l’arqueologia de volada internacional. Les dones de la casa Masó i l’evolució cap a un compromís social i cultural també són noms de la vida de l’autor. I Ermessenda de Carcassona: “dona de govern que trenca el tòpic de la dona medieval sotmesa i reprimida.” Una autèntica mecenes. En ella hi conviu el binomi art i poder. Noms, tots ells, que se’ns fan grans personatges a través d’aquests perfils plens d’anàlisi rigorosa, sempre amb sentit històric i mai no exempts de sensibilitat.

Una altra de les virtuts d’aquests retrats és el decorat cultural en què aquests noms es mouen. I per cultural entenem tota mena de paisatge immediat que els emmarca: un manyà, un monjo, un activista, un cap d’estació o un bisbe del segle XII semblen, perfilats en aquests reculls, més densos que no indica el seu apel·latiu d’activitat. I això perquè l’autor no menysté mai el detall genèric o específic; tenint esment que cadascú, essent fill de la seva primera circumstància, la natal, hi afegeix allò que ha guanyat en el seu desplegament vital i laboral. Un surer de les Gavarres, una senyora de casa seva com la Baba, un historiador tenen un entorn carregat de virtuts primàries i garlandes afegides. Però no només els personatges, sinó també les pedres, els barris de Girona, el brodat de la Creació de la seva Catedral, les alberedes, les ermites terra endins o arran de platja: cada protagonista sorgeix de la seva veritat complexa. Tots. Però dos retrats femenins ens fascinen: Ermessenda i la senyoreta Farreras, l’una, vista com un compost de tessel·les, plenes d’energia de l’antic mosaic que fou; l’altra, amb la robusta serenor en què acaba tota pietat.

Josep Vallverdú. Carme Vidal Huguet: “Pròleg” dins Joaquim Nadal i Farreras: Noms d’una vida. Lleida: Pagès Editors, 2021, p. 12-16.