La segona raó és que els poetes han afrontat aquest repte de l’escriptura compartida amb rigor. Certament, el recull no presenta fissures [...], i totes dues veus en fan una d’indiscernible. De més a més, s’hi reconeix, per poc que hi forcem la vista, una estructura ben calculada i, el que és més important, equilibrada: amb una primera part —que dóna títol al llibre— formalment diversa i, alhora, tan controlada en el contrast dels dos eixos —que d’una forma immediata ha distingit la tipografia—; la segona, “Tessitura triple”, configurada —com indica el títol— de forma tripartita a partir de formes tan clàssiques com la tanka i el sonet.

(Jordi Llavina. Pròleg a Sobre una poesia rosa. Barcelona: Columna, 1991, p. 7-8)

* * *

L’autor sap crear un món de vaques humanitzades i esbojarrades molt coherent al llarg de l’obra, i el riure està assegurat amb les activitats de cada vaca, a estones potser més per a l’adult, ja que compta amb més referents.

(Pep Molist. “Vaques Guapes”, El Faristol, 1 de març del 2004. En línia)

* * *

Amb aquest recorregut per quaranta sèries, David Paloma i Mònica Montserrat aconsegueixen despertar les ganes de tornar-les a veure, de recuperar les històries, les frases i els personatges. Posen, en certa manera, llum a la foscor de la memòria de quaranta anys, que comença a ser fràgil en alguns casos. I els ho hem d'agrair molt.

(Elisenda Bernal. Pròleg a Me l’imaginava més gran. Barcelona: Rosa dels Vents, 2024, p. 12)