—Parlem de la seva obra. Vostè també ha publicat diccionaris i contes. Li han traduït contes a diversos idiomes, oi?
—Una medecina per no plorar fins i tot me l’han traduït al xinès mandarí i al coreà. Va ser tota una sorpresa perquè és una història infantil molt simple. De vegades, hi poses molts més recursos i no funciona tan bé. Suposo que hi devien influir les il·lustracions de la Mercè Arànega (no és l’actriu), que va fer uns dibuixos molt tendres.

—No ha escrit mai novel·les per a adults?
—Tinc una peça de misteri i una obra de teatre encara inèdites.

—També és traductor, oi?
—Sóc traductor ocasional i lingüista vocacional. He traduït obres de Verne i Dumas al català, però d’això ja fa anys. Per exemple, Els tres mosqueters. Ara justament fa 150 anys de la mort d’Alexandre Dumas. Aquí és un aniversari que ha passat desapercebut. A França sí que ho estan commemorant.

(Dolors Font. “Sóc un lingüista vocacional”, Diari de Terrassa, 29 de febrer del 2020. En línia)

* * *

—Com va sorgir la idea del llibre Paraula d’Andorra?
—Ve d’un Sant Jordi de fa dos anys. El Sant Jordi del 2019 va començar el butlletí digital Culturàlia amb l’Arnau Colominas i la Lara de Miguel i, aprofitant la presentació del llibre L’abecé de Pompeu Fabra, vam sortir a parlar del projecte de Culturàlia i ens vam engrescar a fer setmanalment una història d’una paraula d’Andorra. Tot això ve d’un document tècnic que va fer l’Institut d’Estudis Catalans el 2018-2019 en què subratllava 46 paraules d’Andorra i els donava carta de lèxic estàndard perquè es poguessin utilitzar. Això està bé perquè és una reivindicació històrica del Principat i de la gent que s’ha mogut entorn de la llengua del reconeixement normatiu de determinades paraules.

—I dels articles al llibre?
—Quan es va acabar la secció, després d’un any, va sorgir l’oportunitat de fer el llibre. Ens vam engrescar i surt un llibret que té la seva gràcia perquè no són històries llargues, complicades, massa especialitzades. Simplement, en cadascuna d’aquestes paraules et diuen la informació bàsica, com el que volen dir, on s’havien recollit, i, sobretot, el que hi ha és el contacte amb la societat andorrana. Les paraules no tenen vida si no hi ha homes i dones al darrere que les parlen. Al final de cada paraula hi ha un codi amb la silueta del mapa d’Andorra per indicar on es parla, així com, també hi ha un codi QR per si una persona vol veure la imatge.

(Alba Llacuna. “Entrevista a David Paloma”, El Periòdic, 19 d’abril del 2021. En línia)