—Contenta amb el premi [Premi ciutat d'Elx de narrativa 2004]?
— Molt. És el premi més important que he guanyat. M'alegra pel que té de reconeixement d'una feina.

—A mi em sembla que és el teu llibre més contingut, més treballat tècnicament.
—Sens dubte. És l'última etapa del meu esforç d'anar assolint un estil propi, d'anar millorant. Espere poder dir això mateix el pròxim llibre.

—Què és per a vostè la literatura?
—Una pregunta que em va fer el meu professor de literatura contemporània de tercer de carrera i encara no li ho he perdonat. Em vaig fer un embolic parlant d'art, de pinzells, de paletes de colors, de metàfores, de paraules… El meu professor em mirava amb ironia i els meus companys reien a pler… Ara pense que la literatura pot ser moltes coses: per exemple una manera de fer ora els fantasmes que tots portem dins o de fixar-los i aferrar-nos a les coses que ens fa por perdre… La literatura pot ser també la manera que tenim els covards de viure altres vides, de fer coses que en la realitat quasi no gosen ni imaginar.

—La seua és, des dels inicis, una narrativa amb predomini de protagonistes femenins. Vol dir això que ek component autobiogràfic hi és important?
—Crec que independentment del sexe o el gènere dels protagonistes, tota obra de qualsevol autor té un important component autobiogràfic. Recorda allò que deia Rilke en «Carta a un jove poeta» (o ja que parlem de mirades femenines, el que deia el professor Baer a Josephine March): hem d'escriure sobre les coses que coneixem i que ens emocionen. A la qual cosa jo afegiria: i també sobre les que ens frustren o sobre aquelles que ens agradaria fer i no hi gosem, perquè en el fons escriure és una manera de viure i veure la vida des d'altres punts de vista.

—Què pensa de l'escriptura femenina? Creu que les escriptores tenen una manera diferent de veure el món i de plasmar-lo per escrit, una «altra mirada», com darrerament afirmava Maite Insa?
—Cada persona té «una altra mirada», cadascú veu el món d'una manera diferent. Jo no m'atreviria a parlar de literatura femenina, però he d'admetre que últimament tinc la sensació que els meus llibres tenen més èxit entre les dones. Això deu ser pura estadística: les dones devem llegir més.

—Darrerament sembla que les narradores catalanes constitueixen un grup ascendent. Creu que encara existeixen problemes de marginació genèrica en el cànon literari?
—En principi sembla que no, però em pareix molt significatiu que ara se'ns dediquen tantes pàgines als diaris o a les revistes de crítica literària, és com si haguera una mena de sentiment de culpa per haver-nos deixat de banda durant segles. […]

El problema és que, de vegades, tinc la sensació uqe la nostra situació sociolingüística ens fa produir molta literatura «d'institut», que està molt bé, però em sembla una mica trist el fet que la via d'entrada d'un llibre haja de ser la lectura obligatòria. Jo ja tinc ganes de trobar en una llibreria un aparador ple de novetats escrites en valencià i que la gent les compre amb normalitat com es compren, posem per cas, «El ocho» o «El Código Da Vinci» o qualsevol dels llibres d'Antonio Gala. És molt pesat això d'haver d'esperar tres dies perquè t'arribe un llibre en català, que s'ha editat a Barcelona, a Alcoi o a València i que tu t'has trobat ressenyat en una revista o en un diari. Però no solament la nostra literatura, la nostra llengua, la nostra cultura, com deia Fuster, és una cultura de peatge… Encara que jo diria que és una cultura «mendicant», sempre buscant subvencions i sempre pagant deutes per coses que altres cultures es troben debades: televisió pública de qualitat, una premsa diària i un accés al món i a la informació en la nostra llengua, una programació teatral i cinematogràfica normalitzada…

—Es pot viure escrivint en català?
—En l'aspecte econòmic, en principi no permet la professionalització, sobretot si hem de continuar depenent dels premis literaris, […]. Tanmateix, pense que el problema de la professionalització de l'escriptor no rau en l'aspecte econòmic, sinó en la consideració i el suport social i sobretot institucional i acadèmic que tenim (o no tenim). Mentre la societat no valore adequadament l'esforç de documentació i estudi i el temps que empra un escriptor a fer una novel·la i entenga que això requereix una dedicació quasi exclusiva, i que és un treball com qualsevol altre, no podem parlar de professionalització. Això no passaria en altres cultures…

—Darrerament sembla que els escriptors en català que viuen a la ciutat d'Alacant, especialment els narradors, viuen un moment dolç. Noms com Carles Cortés, Jesús Moncho, Josep Lluís Rico o vosté mateixa, per no parlar dels alcoians Francesc Gisbert o Silvestre Vilaplana, en són una bona mostra. Què pensa de la nova fornada d'escriptors alicantins en català?
—Què som precisament això: una nova fornada, que alguns, de moment, hem publicat poques obres i encara estem aprenent i buscant un estil (i ens queda moltíssim per aprendre i molt camí per fer), però en fi, la cosa promet, no? És significatiu que en el Premi Ciutat de Sagunt del 2003 el guanyador —Carles Cortés— i la finalista —jo mateixa— forem escriptors alicantins.

—La majoria de les seues novel·les s'ambienten a Alacant. Creu que és una ciutat amb possibilitats literàries?
—Qualsevol ciutat deu tindre possibilitats literàries, però en el meu cas, Alacant en té més, perquè és on faig la meua vida, on treballe, on passege, vaig amb l'autobús, em perd entre la barreja de gent, de llengües, de colors de pell que formem ara aquesta ciutat i tot això em fa sentir ganes d'escriure, d'inventar-me una història per a les cares que es creuen amb mi pel carrer.

[...]

(Ximo Espinós. Arte y Letras, 30 de juny de 2005)