Potser Lliris Picó guardava el record d'una infantesa dura i sense manual d'instruccions, un esdevenir de fets i sensacions que tot just estarien ara experimentant els seus fills sense saber ben bé d'on vénen i perquè. Tal vegada si algú li hagués explicat que a ella també, que… A certes edats la por a la mort, a la vida i a la maduresa, els afectes que venen i que se'n van, el sexe, les imposicions, les transgressions, els odis, els amors i els desitjos, esclaten sense previ avís. Per això, amb una narrativa franca i un estil directe, la narradora de Les ales de la memòria fa repàs i s'adreça a la seua filla, per contar-li quins són els seus orígens, confessar-li les seues vivències, contradiccions i fer-li saber que ella, en perdre la innocència, també hi va tenir por d'enfrontar-se al món. A ella també li va passar tot això.

La novel·la, sembrada de reflexions i de confidències, és una mena de diari íntim, un relat en primera persona que recorda el registre oral i acaricia l'epistolar. Al llarg de la història, la protagonista i relatora tracta de recuperar per a la seua descendent els records de vegades fidels i, d'altres, empresonats per les traïcions que imposa la distància temporal. Refà així en l'imaginari el viatge pel llarg camí ja recorregut fins arribar a l'experiència de la maternitat. Des d'una primera infantesa a Ibi, el poble familiar i ple d'afectes del qual no hauria volgut eixir, tot passant per un canvi de vida sobtat, abans de l'inici de l'adolescència. El trasllat familiar a un poble menut de Castella, l'allunyarà de les primeres arrels, però trobarà un nou entorn, on la innocència, els jocs del carrer o els desitjos infantils van quedant-se pel camí. És l'hora d'altres desitjos, de les escoltetes, de les novel·les d'amor, de descobrir els efectes de les primeres carícies, l'enamorament i les primeres decepcions. En ple esclafit de sensacions i inquietuds tornarà al sud del País Valencià per encertar el camí a una maduresa que recorda viscuda a cops de desengany.

(Ana Gimeno. Lletres Valencianes, tardor de 2003)

* * *

La profesora Glória Gómez [...] describió Les ales de la memòria como una «narración íntima y lírica escrita en tono autobiográfico, en primera persona y dirigida a su hijo, una invención literaria de la autora, utilizada como recurso, para justificar un valor terapéutico de la literatura y recuperar el pasado para poder entender mejor el presente». A lo largo de los XXI capítulos, Picó, «recrea de una forma muy lírica escenas de la vida cotidiana, llegando a la mitificación de su infancia. A lo largo de la narración, Lliris utiliza un doble tono, melancólico e irónico con los que se enfrenta a los recuerdos más amargos», señaló Gómez. Se trata de una lectura fácil ya que la autora escribe con una prosa muy ágil «que te arrastra a continuar la lectura».

(Maria Molto. El Mundo, estiu de 2004)

* * *

«Les ales de la memòria» es converteix, en certa mesura, en un retrat generacional d'aquelles persones que, com l'autora, van créixer enmig dels dibuixos de Heidi, les aventures de Starsky i Hutch o la música de Luis Miguel —casualment contraposada a les cançons del mateix David Bisbal—. Una prosa àgil i directa que dota de gran versemblança el retrat de la infantesa i de l'adolescència de la protagonista, on la consciència del pas del temps presenta un pes aclaparador: «passats els anys infantils, n'arriben uns altres en què tot canvia, fins i tot els ulls amb què vius el món».

En definitiva, un text que tot i ser el primer en el punt de creació de l'autora se situa en el marc del seu anterior relat, «Helena: un record sempre és mentida» (Columna, 2002). Novament, els desequilibris psíquics dels personatges afecten sensiblement l'evolució de la veu narrativa principal: «vaig començar sentir-me desconcertada, desarrelada, totalment desubicada». Un moment a partir del qual naix en la protagonista la necessitat d'escriure, de deixar constància del seu temps, de la seua vida per a recordar.

(Carles Cortés. Diari Información (Alacant), hivern de 2004)

* * *

Camil·la és una dona perduda. Es va perdre en el moment en què es va deixar arrossegar pels interessos de dos hòmens, el seu pare i el seu futur marit. Aquesta dona de casa bona —la mare «senyora de» i el pare metge— havia d'estudiar una mica per fer alguna cosa, per això es va fer mestreta, havia d'aprendre a fer ganxet i altres destreses, allò sí que era important… El quadre és ben conegut.

L'olor dels crisantems parla de la frustració d'una dona que no sap què fer de la seua vida; sap exactament el que no li agrada de la seua quotidianitat, però no troba la força d'encarar-s'hi, per això va destrossant-se el cos a poquet a poquet, amb l'alcohol. La protagonista té una posició social i diners, té un marit, metge, que no la coneix en absolut ni es preocupa el més mínim pel que puga pensar, té un fill criat per una dida, té un pare egoista i una mare transparent, i té una amiga superficial. Camil·la no té res.

(Maria Sirera. Lletres Valencianes, tardor de 2004)