Autors i Autores

Baltasar Porcel
1937-2009

Entrevistes

—Jo no sé ben bé què s'ha escrit sobre mi. Veig coses i de vegades m'envien treballs de vint o trenta planes i la veritat és que mai no n'he llegit cap de sencer. Compte, jo els agraeixo molt, i penso que tinc una bona relació amb el món universitari, potser més que amb els instituts... però no ho llegeixo, llegir sobre mi mateix em produeix una certa inquietud, són coses mortes, tot ha mort, és una mica com si tu també fossis mort. D'altra banda, n'he sentit parlar tant, de coses meves, que tampoc no em desperta cap passió.

—[...] hi ha escriptors grecs que a mi m'han fascinat i els he llegit tota la vida, i uns altres que també m'han agradat molt. Però, en català, quins escriptors em diuen res? Jo no em sento descendent de cap. Ho sento. Ara, és clar que escrius una llengua determinada, però jo l'escric perquè sóc mallorquí, no per Ramon Llull. Que d'altra banda penso que escrivia bé però que no m'interessa per res. Jo sento que pertanyo a uns senyors que escriuen en una llengua, però no a la tradició literària pròpiament dita.

—[...] allà hi ha una gent que ha escrit rondalles, poemes, teatre en mallorquí... i aquest és l'idioma important que jo reconec. El castellà, que el conec i m'agrada molt, em queda defora; el català és d'una banda funcional i de l'altra l'invent que he fet per escriure, però l'únic idioma que a mi em diu coses i em relaciona és el dialecte mallorquí. Amb això que allà en diuen teatre regional és quan disfruto: allò és la comunicació real d'un idioma, d'una gent, una creació del món...

(Jaume Subirana. "Una conversa amb Baltasar Porcel, Narcís Comadira, Enric Bou i Ramon Pla", dins Creació i Crítica en la Literatura Catalana. Barcelona Universitat de Barcelona - Fundació Caixa de Catalunya, 1991, p. 253-263)

* * *

—He fet una novel·la sobre essències

L'escriptor presenta L'emperador o l'ull del vent, que té com a rerefons les vicissituds dels presoners napoleònics a l'illa de Cabrera.
—Què és l'home, què és la glòria, què la força, la desgràcia, tot això és el que es busca al llarg del llibre: definir aquests conceptes a través dels personatges, per això és una novel·la d'essències.

L'escriptor acaba de treure L'emperador o l'ull del vent, la novel·la amb què va obtenir el premi Ramon Llull de l'editorial Planeta. El llibre ens situa en un fet històric molt concret: l'experiència brutal —violència, canibalisme, aïllament— que van viure gairebé 10.000 presoners francesos en el seu captiveri, a l'illa de Cabrera, al llarg de cinc anys. L'autor ens contextualitza els fets de la Revolució Francesa fins a la caiguda de Napoleó.
—Va ser una època en què va canviar Europa i l'ésser humà. Hi va haver també la revolució filosòfica i artística del Romanticisme. Els dos personatges femenins del llibre en són un exemple: són dones que es fan elles mateixes. Alòdia, a través del seu amor tan fort, i la comtessa, amb el seu cinisme.

Malgrat que L'emperador o l'ull del vent ens porti a finals del segle XVIII, Porcel no la defineix com una novel·la històrica.
—Jo volia escriure sobre gent viva i he utilitzat les tècniques que m'han anat bé. Els diàlegs em serveixen per analitzar coses concretes i idees; la narració em permet explicar grans panoràmiques i les cartes que s'envien els personatges serveixen per aprofundir en la dimensió lírica i subjectiva.

[...]

El llibre està bastit a partir d'una intriga. El narrador cerca informació sobre els fets de Cabrera per escriure'n un llibre i s'endinsa en un personatge heroic: "El llibre es planteja també què és realitat i què ficció". Aquesta ambigüitat es reforça amb un epíleg i amb l'aparició de personatges històrics reals enmig del relat.
—He conegut força gent important en política, literatura, societat, i el personatge públic d'aquesta gent és sempre ficció, és un aparador, perquè la vida organitzada és teatre. La literatura intenta destriar aquesta realitat i ficció, tocar les vísceres de les coses, tocar fons i, a través de la ficció, tens més instruments.

(Ada Castells. Avui, 21 de febrer de 2001)

* * *

—Tota la meva vida ha estat una lluita feta d'orgull per vendre allò que sóc.

—A L'Emperador o l'ull del vent hi ha una trama d'intriga i de misteri que gira al voltant d'un personatge, Gérard de Fleury, que de fet no es desvela del tot ni al final, en l'epíleg que signa. Intriga a banda, però, en aquesta novel·la els homes que van a parar a l'illa de Cabrera, presoners, se senten abandonats a la seva sort. No tenen notícies de Napoleó durant molt de temps.

Ells es plantegen només el tema de la seva vida en relació amb el que ha passat. El tema de la Revolució jo crec que és fals. És un tema intel·lectual, polític, no és un tema sociològic. La gent viu i se sotmet a allò que el poder decreta. I els poders, uns moments són revolucionaris, i d'altres, reaccionaris. La gent se sotmet. No té altre remei. L'avantatge de la democràcia és que, millor o pitjor, s'imposen els poders de la majoria. Aquest avantatge no el té ni la Revolució ni l'Imperi ni cap règim per ell mateix. La democràcia pot haver nascut d'una revolució, pot estar dins d'una monarquia, o una república. La democràcia i l'economia de mercat són els grans elements de llibertat de la gent, de la majoria. La Revolució Francesa l'únic que fa és construir un gran artefacte ideològic que prové de tot el pensament del segle XVIII i té una força expansiva formidable. I que tira endavant moltes coses. Jo, si hagués viscut aquells moments, segurament hauria estat d'acord amb moltes coses de la Revolució. Probablement, si hagués estat diputat aleshores, hauria votat la guillotina per a Lluís XVI. No sé si m'hauria equivocat. En el meu llibre, totes les circumstàncies al voltant de la Revolució són més uns antecedents o un marc per explicar l'Imperi.

[...]

Per què amaga tant el personatge de Gérard de Fleury a la novel·la? Per què el fragmenta tant?
—Vaig començar a escriure aquest llibre per raons humanes, existencials. Vaig anar a Cabrera per primera vegada als anys 60. Després hi he anat molt, hi he passat dies en moltes ocasions, hi he caminat molt sol, hi he nedat molt sol i he sentit amb una gran força el drama d'aquesta gent que va estar-se allà tancada. Aquest drama és més important humanament que no històricament. La monstruositat, el captiveri d'aquestes persones, és força increïble. Igual com és incomprensible la figura de Napoleó que, del no-res, es va aixecar fins al punt màxim i després es va esfondrar de cop. Tot això són coses incomprensibles. A l'hora d'escriure el llibre jo tenia dos camins: l'un era explicar aquesta incomprensibilitat, aquest enigma, i l'altre, explicar una història construïda.

I va fer el primer.
—Vaig fer el primer. I un cop començat, cap a la meitat, vaig decidir un final diferent on s'explicava tot i s'aclaria tot. Però aleshores em trobava davant d'una novel·la de gènere. Què hi guanyava? Fer un argument convencional que a un tipus determinat de lector li hauria agradat més. Però vaig optar per l'opció visceral agafant el toro per les banyes i prendre la incògnita i el misteri i convertir-lo en l'eix del llibre.

(Xènia Bussé. Avui, 29 de març de 2001)