La por. El dubte. L'atzar.
Què sabem?
Desvari sense raó.
La màquina dels sentiments?
Rudimentària, sorollosa, indecent,
fàbrica de desesper
tan vana com les bombolletes d'aire
negades en les aigües d'un llac.
Sempre les mateixes emocions.
Les repetim.
I la corretja dels mots
guimba, es desprèn.
Els estralls
són a cada vegada
més considerables.
(Cruixit de paper nyaufat,
la paperera n'és plena...)

Si d'aquests fulls de la meua amargor
se'n fes un recull seguit,
això esdevindria el consum sencer
de la teua absència, 
crit agarrat a les pols
que sempre s'emporta el vent
entre cel i terra.

(Una ombra anomenada Oblit. Barcelona: Columna, 1992, p. 47)

* * *

I si em regirés amb tan sols un somriure?
Els gossos boigs del record
que m'envesteixen
sota l'atenta seda de l'aigua decursiva del temps
esdevindrien llum amb mil efígies burlaneres...
i em creuria lliure.
Sacsejo
la meua joia inhàbil al vent de l'horitzó
i em crec que somric.
Ser humà posat en creu.
Uns folls vegetals ensopits giren sense fi...

¿Quina ciutat
on es queixen els vents
em suplica
amb estrany balanceig indecís?
Qui balla mentre jo pateixi?
Qui canta mentre jo xiscli?
Vull donar la seua veritat
a la que és la faç meva aquesta.
Vull que em cridin pel meu nom
no disfressat en forma estrangera.
Vull conèixer-me per fi
al bell mig de la sang i de les plagues
de la meua nua solitud desmesurada.
Però
les flors que jo vull olorar em fugen.
Però
la fruita que mossego m'escapça la integritat.
Però
en eixir de la ciutat aquesta tinc les mans i el cor buits,
amb la ferida mortal
d'un univers que viu del seu morir.

I he cridat a ple pulmó
la meua revolta de finar.
He donat la volta a la clariana,
ara torno al primer arbre de ma vida
Els ulls i el terra

que deporta al fons de la seua obscura selva,
ja no sé més si encara existeixen
sepultats sota la neu del meu exili.
Desconeguda
i fressosa dels meus esquarterats espers,
oposo al cel
l'escàndol acceptat.

I aquell únic ocell dels boscos, mort,
abans del naixement en el meu pensament,
d'altres pensaments,
i les pedres,
i els homes,
i els desapareguts i els anorreats, i els joves impacients
cap
no m'ha conegut.
Aleshores
la meua estació novella
(ja sobre l'adéu)
ha pres el camí de la lenta nuvolada
dins la relliscada de llurs mandroses mentides...

I aquell ésser que crec sóc jo
va i ve, veu, somnia
i s'esgarria
en ell mateix fins a abastar el silenci
d'aquell infant perdut,
randes esquitxades de la joia.
Les paraules,
totes les paraules dels homes,
cremades a la foguera del seu cor.
I l'infant aleshores
torna a agafar el solitari joc de cartes del món.

Perpinyà, 28 de febrer de 1988

(Jocs de convit. Barcelona: Columna, 1992, p. 21-23)

* * *

Oh llum, llum amiga, companyeta meua, llum juganera, tu que em fas la rateta, tu que em regales papallones tardorenques, fora de saó, boges i goges, iridascents, increïbles a fe d'altri, taques inefables de ventall de paó, enlluernadores pampallugues, joia de les meues nines, principi dels principis, font de tresors, suma intacta de l'Essencial, divisible i indivisible, siguis lloada! Sense que et pugui tocar, ets real, concreta i indispensable. Ets el camp de batalla de la vida mentre la vessant d'ombra és la vessant de la mort... Gràcies a tu, els elements són els meus servidors, tot ho fas meu. No hi ha vibració infinitesimal que, amb tu, se m'escapi, cap que no em porti transmutació cap a l'espellida acomplerta del meu ésser.
Així sigui!

Com inscrit a les taules de la Llei, en Jacint no podia eludir el destí.

(Rigau & Rigaud. Un pintor a la cort de la rosa gratacul. Barcelona: Destino, 2002, p. 14)

* * *

L'home mor i es dilueix i ningú no el coneix tu tampoc no el coneixes tu tampoc no et coneixes tu tampoc no els coneixes aquests caps flor de jovent destí d'home per complir manyagueries de viola en contrapunt estrafolles florides de gràcia calzes suaus inclinant-se l'un vers l'altre boques boques boques estridències a vegades mel i desig de boca oferta encarnada rosa roses rosa roses rosses roses negres ànima i carn cors cors esbatanats tots siguin de clavells mascles o de clavells transvestits tendres femelles clavellines amable contrarèplica contrarevolució convivències alliberada societat insegregable contrapàs contradansa laralalà turututut xiribiribí no ploris no no ploris gaire ballen les titelles ballen el vicis ballen les fingides virtuts ballen mundanes magnòlies de setí abraçades a lliris erectes davant un badiu de margaridetes i orquídies com ocells exòtics ben aviat caps canosos d'una derisòria neu impura destí d'home acomplert ja sense saber el per què per més explicacions que busquin s'ou remoreja calla crida xiscla la terrible incògnita que espelleix a la cel·la dels manicomis abrigada darrera unes portes que separen diuen dos mons que pertanyen al mateix món l'única veritat on s'ensorra l'opinió teva i la de l'altre la contrària i la pariona l'espasa i el violí la carícia i l'ofensa la pluja i els vents tots els vents unilaterals o conjuminats de qualque costat que bufin d'aquí i d'allà i fins d'altres planetes amb la pols la pols la pols còsmica i multimil·lenària la POLS la POLS que tot ho venç.

(Una dona t'escriu. Canet de Rosselló: Trabucaire, 2005, p. 25-26)