Et mires les mans. En cada dit deformat, en cada arruga de la pell, en cada taca hi veus l'ombra d'un dolor, d'una dissort, d'una desesperança; d'una amargura, d'una traïdoria, d'una soledat... Són com un mapa que mostra tots els dols que has passat, tots els amors que has perdut, tots els anhels que no has vist acomplerts...

És hora d'estotjar el teu segell. Ningú l'usarà després de tu. Ja no hi haurà cap més rei ni reina de Mallorca de la teva avior. Tu n'ets i en seràs l'última sobirana: Isabellis, regine Majoricarum.

(Fragment del segon volum de Reines de Mallorques. A l'ombra del poder)

***

Ell també era un peix, encara que el seu aspecte ho fes dubtar, perquè tenia una forma ben diferent dels altres peixos. 

Ara, però, ja no podia desplaçar-se com abans, ple de gràcia, ben dret, empès amb força per l’aleta dorsal... Va agitar les petites aletes que tenia al pit, a veure si aconseguia anar una mica de costat. Ho feu amb molt d’esforç i gairebé no va ni moure’s.

–Ai –va gemegar amb desànim–, que cansat que estic! Mira que em costa de bellugar-me! 

I és que el cavallet de mar havia de tenir fillets i tenia el cos feixuc. 

A la seva espècie eren els mascles els encarregats de covar els ous. Tenien un plec a la panxa amb forma de bossa que s’obria durant el temps de la reproducció i dins del qual les femelles es limitaven a dipositar-hi els ous. Aleshores elles se n’anaven, falagueres, cap a altres llocs. 

A dir ver, faltava molt poc perquè naixessin els petits, però al cavallet cada moment se li feia etern. 

Se sentia a punt de rebentar de tan inflat com estava i, sobretot, tenia enveja de tothom que pogués nedar àgilment o explorar els voltants a la recerca d’algun tresor o, simplement, pogués passejar-se i jugar entre les anemones... 

–Els altres sí que van lleugers... –va remugar de nou.

Amb això el va sentir un cranc ermità que passava lentament per allà devora. L’animal va parar-se i li demanà encuriosit: 

–Què et passa avui? Cada dia faig el mateix camí i mai no havia sentit cap queixa teva…

–És que mai no m’havia sentit com ara –li va respondre ell–. Has de saber que és la primera vegada que tendré fillets i ja n’estic fart de tant covar i covar... 

(Fragment d'Un dia entre les algues)

***

Convé recordar que l'any 1993 l'ONU va declarar la violència contra la dona com tot acte de violència basat en el gènere que té com a resultat possible o real un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si succeeix en la vida pública com en la privada. Aquest tipus de violència té moltes formes i no és nova. Ha existit sempre encara que no se li donàs aquest nom o estigués dissimulada darrere costums, usos i lleis que formaven una estructura social que perjudicava constantment els drets de les dones. Podem parlar, doncs, d'una violència de tipus estructural diferent de la violència conjuntural, patida en un moment puntual. 

La violència de gènere és universal, es dona en totes les classes socials i és independent del nivell cultural i econòmic tant de les víctimes com dels agressors. 

En aquest treball i en cada un dels seus apartats veurem algunes consideracions generals sobre la diferent tipologia de la violència de gènere i, així mateix, alguns dels casos ocorreguts a Inca a partir de l'edat mitjana fins als nostres dies.

(Fragment de La violència contra la dona a Inca i encontorns. Segles XIVXX)