Autors i Autores

Ignasi Riera

Conferència del 10 de novembre de 2005 a Girona, en ocasió del XXII Galeusca: Encontre d'escriptors gallecs, bascos i catalans.

Antologia

"Parlem-ne. Per a mi, la dissidència catalana passa, sobretot, per l'aportació de l'exili literari català, amb obres de Pere Quart, Carles Riba, Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders, Agustí Bartra, degudament antologat, per les dones escriptores –Victor Català, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Marta Pessarrodona–, per personatges aïllats com Joan Brossa, Gabriel Ferrater o Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés i Estellés o Jesús Moncada, per Carles H. Mor, per alguna espurna dels cantautors-literats com Raimon, Pau Riba o Lluís Llach.

Pregunta final: ¿és possible la dissidència subvencionada pel poder?"

("Dissidència de baixa intensitat", dins Tradició i dissidència. XXII Galeusca: Encontre d'Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Barcelona: AELC, 2005, p. 87)

* * *

"Una de les raons de la decadència de l'antropofàgia rau en l'escassa perícia culinària dels caníbals. Antics palimpsestos –encara no codificats per Sánchez-Dragó ni catalogats pel tarragoní professor Amadeu Soberanas– expliquen els perills inherents a les pràctiques culinàries d'aquells comensals rudes, incapaços de distingir entre el rellomillo de nebot tendre a les herbes i pit de marica a l'estragó. Avui dia, la qüestió podria semblar digna del racó del bagul dels mals endreços o de la picaresca tipogràfica dels calendaris missionals, segons com es miri. Però no és així. L'avenir industrial de l'antropofàgia el marca, amb evidència tenaç, l'augment setmanal de la cotització en la borsa de les multinacionals de l'alimentació... que s'esbatussen per dominar els millors mercats antropòfags i per incorporar-hi els innegables avenços en les tècniques del fred. La indústria hotelera amb vocació de futur prepara els millors d'entre els seus maîtres en les sofisticades escoles d'élite on la cuixa de verge negra substitueix amb escreix la llegendària sopa de tortuga formenterera."

(Esposa al forn (amb cebes). Barcelona: Empúries, 1986, p. 11)

* * *

"'Catalunya triomfant...' L'Oriol Martorell sembla la versió moderna del Crist de Taüll.

–Tots, més fort! Fixeu-vos en el gest del braç, no us mengeu les síl·labes:
'Catalunya triomfant tornarà a serricaiplena en-da-rre-rakestaGEN...!'

–No és txèn sinó gent, m'enteneu? Apa, som-hi, tots...

La suor compartida d'aquella plaça quadriculada, immensa, els xiulets –amb quin odi però amb quanta basarda encara!– als hel·licòpters que sobrevolaven Sant Boi, la feliç segregació d'hormones integradores. Mirava el rostre solcat de l'Antonio de llunes múltiples, beatífic, com l'aparició, entre serè i entusiasmat. No cantava, però se'l veia travessat. Abans d'arrencar la marxa – era un diumenge de color de margarina amb l'aire espès de les dues banderes cosides, clavades als dos pals d'escombra:

–Nadie me dirá que no sea andaluz. Nadie me lo puede decir. Nadie me robará el color a tierra que tiene la tierra en mi tierra. Preguntádselo a Rafaela, la catalana. Ella estuvo en mi pueblo la Navidad pasada. Cuéntales, Rafaela...

–Deixa't d'hòsties, Antonio. Ja ho sabem que ets andalús. Com jo del Pallars. Però avui és la Diada, avui toca la senyera.

Era en Lloveres, de la SEAT. Li deien l'avi. Havia destacat, l'any 1971, durant la mobilització per aconseguir que canalitzessin el riu. Cridava amb el pitjor català del món: 'canalissassiòn, canalissassiòn!'

–Ya lo sé, leche. Pero a mí que no me quitéis ustedes el blanco y el verde de mi tierra, cosidos a la vuestra...

–Ai carall d'home! ¿I què vol dir això de la vuestra? Que no ho és de teva, bonifacio?

–Tú ya me entiendes, joder. Que te da ahora por el sermón y el escapulario: tan tuya como mía, ya lo sé. Pero no la de donde yo nací. Y si no lo quieres entender, que te den por el culo sin que te guste, Lloveres.

Tots riuen. Sempre com gat i gos. Ara en Lloveres em clissa l'ull i em clava un cop de colze. S'ha adonat de com és de beatífic el posat de l'Antonio. Em fa, amb els dits, la indicació que el fotografiem. Prenc la Konica, tan menuda, tan automàtica. Em separo, per darrere d'en Lloveres, i clic-clic. Se'm gira, l'Antonio, entre sorprès i indignat:

–Me cago en la puta coja...!"

(El rellotge del pont d'Esplugues. Barcelona: Planeta, 1984, p . 31-32)

* * *

"Espero que el dia de demà no es pugui parlar de cultura obrera més que en termes d'història passada. Per això, però, és del tot indispensable que els agents culturals amb capacitat per fer-ho plantegin les línies d'una cultura obrera de pas, transitòria. Altrament, ens submergirà, altre cop, el populisme demagògic. M'explico: el futur és de l'oci programat i dels ocis creatius i lliures. D'acord. Però per arribar-hi amb els menys traumes possibles és del tot indispensable que siguem capaços d'extreure les lliçons d'allò que els sectors obrers han buscat, en veritable procés de tempteig experimental, una mica a les palpentes. Això o els traumes controlats per un Estat policíac, cada vegada més poderós."

(Pàries, sindicalistes, demagogs: Notes sobre sindicalisme i cultura obrera. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 126)

* * *

"Fa mesos que consulto antropòlegs i sociòlegs per veure si m'encomanen la saviesa que m'ajudi a entendre el misteri de les relacions, al llarg dels temps, entre avis i néts. La veritat és que no els entenc. I la meva reacció és la de la guineu amb el raïm que no pot abastar: 'És verd!'. Menys subtil que les guineus, em limito a constatar que sociòlegs i antropòlegs configuren la sagrada congregació de la inutilitat científica. Rectifico tot seguit, però, perquè comprovo que el paper dels avis arrenca dels orígens de la història, que les civilitzacions més coherents –i per això mateix en perill d'extinció– tenien un respecte sagrat als avis. D'altra banda, ara i avui, a les àrees en conflicte àvies i avis salven països i comunitats humanes vulnerables dels perill d'extinció i de catàstrofe. En tot cas, tant antropòlegs com sociòlegs em pregunten, mirant-me als ulls de fit a fit, com qui et fa una prova d'alcoholèmia convençut que has begut més del compte: 'I tu, ¿quin records en tens, dels teus avis?'. Han fet bingo, cosa que m'obliga a esborrar per sempre els penjaments contra sociòlegs i antropòlegs (i de torna, i com a regal prenadalenc, també psicòlegs)."

(La revolta dels avis. Barcelona: Edicions 62, 2005, p. 44-45)