—Hi ha una pregunta d'aquestes que es fa sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. ¿Tu quan vas començar a escriure? ¿Quan t'engegues? ¿Quan imagines una història?
—Cap als divuit anys. Quan ja havia deixat l'Escola Adrià Gual i anava a la Universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me'ls tornava corregits [...]. Vaig començar a escriure en aquella època. Sobretot a la Universitat, vaig aprendre a desdoblar-me. Jo vivia tot aquell batibull universitari, però, al mateix temps, m'interessava veure'l, des de lluny, o sigui, veure com ens comportàvem, el material humà que hi havia. Escrivia al bar de la Facultat de Lletres. Un bar que feia molta pudor de salsitxes de frànkfurt. Aquell era el lloc meravellós de les nostres reunions.

—Sí, dona, i de les nostres també!
—Com que pràcticament no anàvem a classe, perquè només anàvem a les classes d'en Riquer, de l'Antoni Vilanova, d'en Bleuca, d'en Rico, etc., em passava moltes hores sense anar a classe, moltíssimes hores. Jo seia al bar i escrivia el que sentia. Llavors va néixer un dels primers contes que surt a Molta roba i poc sabó. En aquell moment ja tenia moltes ganes d'escriure.

—Em fan molta gràcia totes aquestes coses que em dius, perquè la primera cosa que escrius és el que sents d'immediat. Hi ha una necessitat de captar el que tens d'immediat. Jo no sóc mai protagonista, o ho sóc, malgrat la meva decisió. Però en canvi em fa molta gràcia, perquè tu pares l'orella.
—No és que em veiés protagonista. No. Suposo que la realitat, per a mi, era tan incomprensible, en aquell moment, que necessitava convertir-la en una altra cosa. I posar-hi ordre. Ara ja no em passa. És un procés diferent al teu.

—És a la inversa. Tu, no dic que fossis protagonista, però eres molt receptora del que s'esdevenia al teu voltant, no fabulaves fora del teu temps.
—No és ben bé així: a Molta roba... hi ha contes situats en èpoques anteriors a la meva. A Ramona, adéu, hi ha una part que passa a començaments de segle i una altra durant la República. El mateix esdevé a El temps de les cireres i L'hora violeta. La meva era una realitat sense herois, sense mites, perquè els grans líders universitaris que jo veia, que molt valents i molt coratjosos, al mateix temps eren éssers bastant...

—... pusil·lànimes...
—Pensa, a més, que jo partia d'una base literària bastant pobra, però llegia molt, i al mateix temps, necessitava escriure i convertir en paraules tot allò que veia. Això al començament. Però a mesura que han anat passant els anys, la realitat immediata no és tant que m'interessi menys, com que ja veig que no l'entendré definitivament. És un disbarat. Aleshores ve quan em distancio.

—El primer llibre que vaig llegir de tu va ser el Molta roba i poc sabó, i em va interessar moltíssim i em va agradar. Però en la novel·la teva que es diu La veu melodiosa, allà fas gairebé la mitificació de la realitat i en fas una rondalla. Això a mi em va agradar molt, moltíssim... I aquell protagonista, una persona tancada, separada de tot i per acabar-ho d'adobar lletja, em va impressionar molt. ¿És la primera vegada que t'allunyes del reflex directe de les coses per inventar-te una història?
—No, perquè a Molta roba... hi ha històries inventades. Com a El temps de les cireres i a L'òpera quotidiana. Són personatges i situacions inventats. Però, com diu Faulkner, escrivim sobre allò que coneixem. Amb els anys, la realitat esdevé simbòlica. Una de les coses que m'ha costat més a la vida és aprendre a escriure amb fredor, allò que deia Txèkhov, que en el moment d'escriure has de tenir el cor com si fos de marbre. Distanciar-se és un aprenentatge. L'escissió vida-literatura és difícil de viure-la. Poder viure per un cantó i escriure per l'altre. Suposo que calen anys d'aprenentatge per saber una mica què és la creació... I molt d'ofici.

—Ho matisaria, això de la fredor posterior, quan t'has alliberat, i que per explicar has de sentir-te lliure... De vegades escrius amb una tensió terrible...
—Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l'altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar, tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences. Suposo que a tu també et devia passar al començament. Sovint parles de la influència de Salvador Espriu... [...]

—A mi els llibres d'encàrrec també sempre m'han agradat. De vegades m'han vingut d'una manera molt sorprenent, que no pensava que me'ls poguessin encarregar, i que fins i tot he dubtat un moment, però després he dit que sí, perquè ja he trobat un motiu per fer-ho. Jo sempre he dit que m'agradaria que m'encarreguessin una novel·la i no me l'encarrega ningú.
—És que, les novel·les, no ens les demanaran mai...

—No, no ens les demanen, i em sap un greu horrorós. M'agradaria que em diguessin: faci una novel·la sobre... la bella Chelito. Primer diria: "què diu, ara!". I després: "imagina't les coses que podria dir de la bella Chelito, potser descobriria tot un món".
—Suposo que la novel·la és un acte innecessari...

(Fragments d'una entrevista que Maria Aurèlia Capmany va fer a Montserrat Roig, publicada a la revista Cultura, l'abril de 1991)