Les mans de la Patrícia eren melancòliques, de vegades una mica absents, "mans de frígida", deia en Lluís, modestes. Eren unes mans una mica llençades, "hagués de tocar tant lleixiu com jo, veuríem com les tindria d'arrugades", deia l'Encarna. Eren unes mans que acaronaven els fills dels altres, mans de dona eixorca, que acariciaven les flors les nits de primavera i amb el dit repassaven les fulles dels plàtans en caure a la tardor, mans que cercaven un punt dins de l'horitzó, que clenxinaven els cabells prematurament blancs de la Judit, que els allisaven amb tendresa, que tancaren les seves parpelles quan se li escapà el darrer alè de vida, mans que repassaven els misteris del dolor, que es senyaven, molles d'aigua beneita, que s'estrenyien l'una a l'altra les nits fosques de bombardeig, mans que repartien caramels per als nens pobres, que descordaven amb paciència els gafets de la cotilla quan era tan grassa i que s'omplien de crema després del bany, ara que era tan prima. Unes mans que vibraren de melangia i de sentiment, quan esbocinaren amb el martell la boca de l'amoret de l'estany, una nit càlida que es pensava que es tornava boja.

(El temps de les cireres. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 61)

* * *

Hi ha qui em diu creadora perquè menteixo. Hi ha qui em diu mentidera perquè m'invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. Si dic que una vella té tres-cents cinquanta anys, tothom sap que això és impossible, però, a la gent, li agrada d'imaginar-se que la vella que té vuitanta anys en fa tres-cents cinquanta que és viva.

Em van explicar la història d'una vella que era tan prima, tan prima, que es perdia dins del llit. La vella no parava d'enraonar, explicava històries de quan era petita i, perquè callés, li donaven caramels. A la nit, imitava els sons dels animals. A les quatre de la matinada, feia el llop. A les sis, feia de gallina. Hi havia nits en què era tots els animals del bosc. La vella existeix. La persona que m'ho narrava no sabia que feia literatura. Era una persona que creava i no es deia a ella mateixa creadora. Els altres l'acusaven d'exagerar. Segons com hagués escrit aquesta història —i l'hagués publicada—, li haurien dit que feia creació.

Hi ha milers de narracions que cada dia desapareixen —com aquestes fulles que moren a l'estiu sense esperar la tardor—, milers d'històries que es conten de manera una mica exagerada perquè, si no s'exageren, no resulten creïbles. [...] Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat.

(Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 11)

* * *

D'escarabats, sempre n'hi havia, a casa. Però un bon dia es van convertir en els habitants més importants i van acabar per treure'ns. Si obries una botella de vi i bevies a galet, un cos dur i relliscós se t'escolava per la gargamella. Si et cruspies un bocí d'una barreta de pa acabada d'encetar, entre molla i molla n'apareixia un, i un altre, i un altre. Eren a la sucrera, a la formatgera, amb les patates i els tomàtecs, a totes les escletxes, darrere la cuina de petroli, ofegats a l'aigüera, nedant dins el brou. Les bèsties pujaven pels porticons, s'enfilaven a les baranes, travessaven el sostre, omplien la comuna, corrien per entre les teves cames si eres al llit, sortien amb tu al carrer, t'acompanyaven una altra vegada a casa. Eren els amos, els escarabats. Per molt de compte que hi paressis, sempre en trepitjaves un. Senties el craaaac sota la sola de la teva sabata i veies la massa desfeta, esclafada, els budellets de plàstic, panxa enlaire, un suc espès, les potetes cap aquí, cap allà, de la bestiola. Com més n'esclafaves, més es multiplicaven. El color negre avançava, compacte, i aviat va ocupar, com una estora mòbil, tota la cuina i part del menjador. L'àvia va perdre l'oremus un dia i va estar en basca durant set nits. Els escarabats se li van embolicar amb els cabells del monyo, van entrar dins els forats del nas i de les orelles, li van mossegar les ungles dels dits dels peus. Quan vam veure que se li començaven a menjar la llengua vam cridar un doctor per certificar-ne la defunció. No fos cas que encara respirés.

("Els misteris del districte cinquè. (De com el lladre i assassí Perot Andreu ens conta la seva vida i miracles)", dins Molta roba i poc sabó. Barcelona: Selecta, 1971, p. 128-129)

* * *

Ahir li vaig dir al meu confessor que quan anava a l'església de Jesús m'agradava arraulir-me als racons més foscos i embadalir-me davant de les imatges dels màrtirs. Com més sagnaven i sofrien, millor. Els seus membres recargolats, els vestits esquinçats, les mirades de dolor, em transportaven vers indrets celestials. M'enyoro d'èpoques antigues com si les hagués viscudes. Em veig a les catacumbes, preparant-me per al martiri, entre els planys dels primers cristians. El confessor em va dir que ho trobava perillós. Que profanava la santedat. Que no havia de cercar el sofriment en els altres sinó en mi mateixa, perquè així Déu em trobaria més bella. El meu confessor no vol comprendre que jo voldria ésser un àngel sense cos, pura com una congesta, blanca com els dos amorets de marbre de la testa rinxolada que s'abracen i s'estimen.

(Ramona, adéu. Barcelona: Edicions 62, 1972, p. 71)