La qualitat poètica de l'obra de Salvat-Papasseit té un valor fonamental: un jo líric entranyable, sincer, entusiasta, lliure, alegre i patètic alhora. Un jo líric que té tots els trets ideològics que caracteritzen els moviments avantguardistes, com ja hem explicat al començament de l'article.

Quan aquest jo líric intenta expressar-se mitjançant les tècniques i recursos tradicionals, sense cap elaboració crítica per part del poeta, queda moltes vegades ofegat per una llengua poc adient que l'abandona al pur pretext i aquest se'ns revela poc subtil i poc eficaç. En canvi, quan Salvat ens presenta el seu jo líric embolicat i expressat amb el llenguatge convenient, amb tècniques i recursos avantguardistes, és quan realment l'encerta. Per això els seus primers llibres, en els quals no podem destriar el discurs de la forma, són una mostra de bona poesia. Són llibres rodons, autèntics, plens d'interès i d'originalitat.

És, doncs, en aquest camp on Salvat demostra ser un bon poeta i són aquests dos llibres els que li donen una innegable importància dintre de la poesia catalana.

(Dolors Oller: "La poesia de Salvat-Papasseit", La construcció del sentit. Barcelona: Empúries, 1986, p. 175-176)

* * *

Si centrem l'atenció en el títol complet, podem adonar-nos que l'autor considera el llibre sencer com un sol poema unitari: 'El poema...' Pel que fa a l'expressió 'La rosa als llavis' és un element oracional utilitzat en altres moments de l'obra poètica salvatiana. Aquesta expressió la trobem sempre contextualitzada en una atmosfera absolutament amatòria, actua d'emblema per allò que té de floral i anatòmica i ens remet directament al triomf del cos.

Però, té una lectura polisèmica a causa de la mateixa metàfora recursiva i això crea diversitat en la seva exacta interpretació. De fet, s'acomoda a la moral específica de cada lector, entesa aquesta com a actitud davant del joc amatori.

En aquesta inconcreció rau l'èxit del títol: vol suggerir, no dir. [...] Vist en conjunt, 'El poema de la rosa als llavis' és la confidència d'una dramatúrgia amorosa que es caracteritza per la seva essencialitat i la seva intensitat. [...] El llibre dóna, globalment, una visió triomfant i sacralitzada de la relació carnal. [...]

Hi ha abundor de termes botànics (rosa, lilàs, brot, menta, rosella, etc.) en contrast amb elements mecanicistes de l'avantguarda futurista (voltàmetre, autòmnibus, avió, rail, etc.) [...]

La veu masculina (la del poeta) és la protagonista activa d'una relació on la veu femenina (la d'ella) és lliurada i immolada en el ritual de l'amor. En el vessant religiós s'observa un aiguabarreig de cristianisme (Jaculatòria), mitologia clàssica (Cupidell) i d'islamisme (Mohammed). Així, doncs, podem afirmar que Joan Salvat-Papasseit és un poeta eclèctic. Aquests poemes, escrits amb entusiasme, demanen, per ser eficaços, ser llegits amb entusiasme.

(Anton Carrera: "El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit", dins Lectures de COU 1994-1995. Barcelona: La Magrana, 1994)

* * *

De fet, l'obra de Salvat, segura i balbucejant, és el resultat d'una forta tensió entre el poeta i la realitat.

En un principi, la tensió, la plantejà en termes rigorosament regeneracionistes.

L'obra de Salvat, ingenuïsta i maliciosa, constitueix una de les aportacions més pures —i incisives— a la poesia contemporània.

(Joaquim Molas. Pròleg a La gesta dels estels. Barcelona: Ariel, 1997)

* * *

En rigor, les tendències extremes no han influït pas gaire en la literatura catalana contemporània. És un error citar en Salvat-Papasseit. S'hi enganyà ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretació ni en l'equívoca donada a aquesta activitat literària. Els seus cal·ligrames són infelicíssims. Crec que els nostres crítics faran una bella obra d'abandonar tota hipòtesi de filiació d'en Salvat-Papasseit a cap escola ni tendència extrema.

No tan solament fracassà en el seu intent d'aportació de formes noves, sinó que demostrà no comprendre'n ni llur significació més elemental. Com a poeta sincer, com a postmaragallià, en el seu esforç heroic d'adaptar-se a una expressió classitzant, és on en Salvat-Papasseit donà a conèixer el seu talent personal.

(J. V. Foix: "Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda", Revista de poesia, 1925, p. 65-70)

* * *

No compta la poesia catalana, moderna, amb cap poeta d'amor que deixi al descobert intimitats eròtiques i doni al mateix temps una impressió tan extraordinària de netedat.

(Joan Teixidor: "Joan Salvat-Papasseit", Revista de Catalunya, núm. 80, 1934, p. 339)

* * *

Si ens cenyim al rigor just de la denominació, amb tot, l'avantguardisme de Salvat, si no és "fals" com sostenia Foix, sí que és més aviat epidèrmic, i bé que mai no va deixar d'escriure cal·ligrames —encara en trobem alguns a 'Óssa menor'— tant la seva concepció de la poesia com el sector més ampli i perdurable dels seus llibres creixen, realment, al marge de les intencions i de la tècnica avantguardistes. [...]

'La rosa als llavis' exposa l'amor en la seva més declarada exuberància sensual, reduït gairebé a l'acte mateix de la carn, sense rastre de psicologismes (gelosia, nostàlgia, esperança, tedi, etc.) ni de filosofies, contra el que és tradició en la poesia amatòria europea des de l'època dels trobadors.

(Joan Fuster. Literatura Catalana Contemporània. Barcelona: Curial, 1972)