Sobre Si creus que hi soc

Cadascun dels poemes d’aquesta antologia formen un ventall de prismes diferents que ens il·luminen, en el sentit epifànic del terme, perquè ens revelen aspectes de l’experiència humana als quals no havíem pogut accedir abans.

(Sònia Moll. Catorze, 17 gener 2025)

* * *

Sànchez-Mústich transcendeix l’instant i el sublima tot convertint-lo en categoria còsmica (...). Amb humor, dol i impacte, Cèlia Sànchez-Mústich confirma un dels treballs més especials de la poesia catalana actual. No és que creiem que hi siguis, Cèlia, és que sabem que hi ets.    

(Jaume C. Pons Alorda. Ara Balears, 31 gener 2025)

* * *

Tenir junts, per exemple, els poemes «menstruals» de Llum de claraboia, el còctel de vida i poesia d’«Últim hotel» o algunes de les terribles peces sobre l’experiència de la pèrdua de Mudança endins, és prou per fer-se el càrrec de l’audàcia, la imaginació i la sensibilitat de qualsevol obra signada «Sànchez-Mústich».

(Pere Ballart. Lletres bàrbares, febrer 2025)
 

Sobre Mudança endins

Aquest és un llibre escrit amb furor i elegància que converteix les estructures inquietants i injustes del món en l’or del poema a través del laboratori vivent de la mirada creativa. Nou exemple irrefutable que Cèlia Sànchez-Mústich és una de les nostres millors alquimistes i escriptores.

(Jaume C. Pons Alorda. Epíleg del llibre)

* * *

En definitiva, un humanisme lúcid d’un inequívoc i exigent compromís ètic i cívic, que es projecta en tota la seva creació literària, amb independència del gènere pel qual opti en cada cas (...).

(Carles Duarte. Regió 7 i Diari De Girona, juliol de 2022)

* * *

Ser mare de la mare i de la mare de la mare, un relleu que tanca un cercle i converteix l’amor en quelcom visible i visionable: l’espectacle d’estimar-nos. És a dir, de l’afecte se’n fa un meta-efecte, com l’escriptura és una meta-realitat, i el poeta una meta-persona.

(Anna Aguilar-Amat. El temps de les Arts, 25 de setembre de 2022, i El temps, 3 d’octubre de 2022)
 

Sobre Els vells, aquella nosa

Retrat immisericordiós però ple d’amor, Els vells, aquella nosa ha sacsejat les consciències durant aquests mesos de pandèmia.

(David Castillo. El Punt - Avui, 24 desembre de 2020)

* * *

Quin valor donem a la gent gran? La poeta i narradora Cèlia Sànchez-Mústich fa que la pregunta sobrevoli per tot aquest llibre fet de fragments, estimulant i entremaliat.

(Esteve Plantada. El temps de les Arts, 22 d’abril de 2021)

* * *

Un punt de vista personalíssim que esbotza amb musicalitat alguns dels grans tabús de la nostra societat: la dependència, la distància, els sacrificis personals, la quarta edat.

(Laura Basagaña. Llavor Cultural, 27 d’octubre de 2020)

* * *

Molt hàbilment Sànchez-Mústich ha ordit l’assaig com el vaivé de les ones: ens deixa descansar per tornar a colpejar amb més força.

(Marc Senabre Camarasa. Caràcters, 22 de novembre de 2021)
 

Sobre La gota negra

“Cal engegar”. D’on diantres surt el doll tan afuat d’aquesta dona-poeta, dona-sirena, però no pas per cap caprici teratològic sinó per la resplendor mitològica que traspua aquesta poesia moderníssima, que posa cap per avall totes les retòriques per crear la seva pròpia, sense escarafalls ni sofisticacions ni contemplacions, anant sempre al gra.

(...) I per resultar menys hermètica encara, després del Pòrticens ofereix tota una lliçó de poètica: “Una sola memòria / per a tots els jos successius, / una sola consciència / per a tots els jos paral·lels. / Un sol jo / per a totes les memòries / i consciències”. Aquí rau tot, i la poeta va remenant matrassos i alambins amb una traça admirable. La seva poètica és d’una escrupolositat rigorosament científica, però l’eixàrcia i les canyes són màgiques. En la fusió de tremps i de percepcions verbalitzades amb finor i coratge hi trobem aquest segell celianesc que dèiem, que hem d’aplaudir si us plau per força.

Verdagueriana, perquè en el gra de sorra ens hi mostra l’infinit, en la gota marina els oceans pregons del cor i del cervell humà. Funda teologia poètica? Qui sap. Fila sil·logismes subtils i lògiques vertebrades damunt de la diafanitat de l’absurd de l’existència. Consecutives samperenianes (o com n’haguem de dir), plàcides vigílies, i un enginy metafòric magistral, com el del poema “Ara que esclata la fira / i faig punteria amb el ninot del temps...”, o el drama de l’existència explicat a través de dues plantes, l’azalea i la maranta. En l’epíleg ho diu Navarro: “Ser amb els altres, els altres. I ser en els altres un riu de mudances que es rosega”.

(Víctor Obiols. Ara Llegim. 9 de març de 2019.)
 

Sobre A l’hotel, a deshora

Conec pocs llibres que, tot i no provenint de la tradició nihilista de l’avantguarda, modulin millor i exemplifiquin les possibilitats inesgotables de l’experiència a deshora: A l’hotel, a deshora.

(Vicenç Altaió. Del pròleg a A l’hotel, a deshora)

* * *

Pren un camí del mig que no és tebi sinó profundament del mig, radicalment del mig entre dues concepcions, i que agafa el millor de totes dues, la vida i l’artifici.

(Vicenç Villatoro. De la presentació del llibre a l’Ateneu Barcelonès, 29 de maig de 2014)

* * *

Cèlia Sànchez-Mústich és una poeta del detall i de l’emoció (...). Crea artefactes literaris sofisticats, en què la persona narrativa vesteix màscares diverses, o bé les instàncies presència-absència intercanvien els seus papers (vegeu el magnífic “Llum cautelar”)(...).

En totes aquelles cambres d’hotel hi passen coses, s’hi belluguen persones com en un dels cèlebres quadres de Hooper (...).

La poeta excel·leix a copsar els detalls reveladors dels seus interiors: llegiu el bellíssim “També la roba”: Un dia el cos va dir-me / que la roba no acudia / a les seves cites.

(Jordi Llavina. El Mundo. Tendències, 17 de juliol de 2014)
 

Sobre Cet espace entre nous

Assez curieusement, la critique a du mal à cerner son univers, se contentant d’en sougliner la singularité et cette façon souvent biasisée de ne pas affronter la réalité directement. Ill y a chez Cèlia Sànchez-Mústich une manière de rôder autour du miroir avant de le traverser, d’approcher par petites touches le coeur de l’Autre, son noyau. Sa phrase se développe du pianissimo à l’allegro moderato, avec précision, pour faire advenir la parole. Habités par ce tempo, le réel, les objects, le visage de l’autre prennent subtilment une indépendance fantastique qui trouble le lecteur. Pourtant, rain de plus familier que cette singularité, rien de plus surprenant que cet univers si quotidien, un monde à deux: l’homme et la femme, la femme et le monde, tout dialogue chez Cèlia Sànchez-Mústich.

(François-Michel Durazzo. Ressenya dins Europe, Revue littéraire mensuelle, març de 2013)

* * *

Cet espace entre nous est en tout point réjouissant. Oui, ce livre est superbement écrit, intelligent, sensible aux détails, mais ce n’est pas ce qui nous a le plus charmé. Sànchez-Mústich a le don de donner une épaisseur au monde sans trop le magnifier. Comme l’indique le titre de son recueil, elle évoque cet espace « dont nous ignorons l’entrée » où « nous sommes vraiment », « ces univers parallèles » où « apparaissent d’imperceptibles et fugaces passerelles / par où s’échappent des paroles ». Par la poésie, elle réinvente l’espace laissé libre par la mort de Dieu : « […] je t’appelle dieu : abréviation seule / du mot que j’ignore encore / et qui grandit lentement / dans le tube à essai / d’un laboratoire en ruines ».

(Judy Quinn. Nuit blanche – Magazine litéraire n. 139)
 

Sobre Ara et diré què em passa amb les dones

(...) des d’un realisme irònic i paradoxal, fins a un surrealisme que vessa lògica i versemblança (…). Fent servir un ritme àgil i pautat, amb un llenguatge de nervi constant i batec deixondit, Sànchez-Mústich ens apropa a la vida d’uns éssers que, enfocats amb un prisma potent i escrutador, ens mostren les seves febleses i els seus anhels, les seves misèries i grandeses, els delers i amors... Com deia Baudelaire “cadascú amb la seva quimera”.

(Pere Joan Martorell. Última Hora)

* * *

Cèlia Sànchez-Mústich és una autora rotundament perversa. M’explico: ha conquerit –amb un amor desmesurat envers el treball d’escriptora, de dona que vol modular-nos l’emoció, i un compromís continuat amb l’exigència que comporta grimpar i superar els pedregams de l’ofici– l’equidistància, el punt feliç d’equilibri entre el joc i la transcendència, entre la densitat i la ingravidesa.

(Joan Duran i Ferrer. Núvol, revista digital de cultura, 5 de novembre de 2013)

* * *

És molt difícil fer un llibre de contes –ho dic per experiència pròpia– en què no hi hagi baixades de to, i aquí no n’hi ha ni una(...). El darrer conte, que dóna nom al llibre, a part de fascinant, m’ha semblat una autèntica declaració de principis del que és la literatura de Cèlia Sànchez-Mústich.

(Miquel de Palol. Presentació del llibre a la Setmana del Llibre en Català, 2013)

* * *

L’autora explora el terreny dels prejudicis socials i el de les pors, i ho fa amb una de les seves millors eines: una ironia àcida.

(Jordi Llavina. “Varietat de prejudicis”, El Punt Avui, 29 de novembre de 2013, p. 11)

* * *

Catorze contes dels quals no en sobra cap pàgina (…).

Mala llet condensada. El to narratiu de Sànchez-Mústich és una combinació especial d’amargor i cofoisme que deixa la sensació d’una riallada elegíaca. Aconsegueix embellir aquest curtcircuit entre dolor i humor.

(Jordi Puig Ferrer. Caràcters, núm. 67, primavera de 2014)
 

Sobre On no sabem

De l’element ínfim o gest quotidià a la reflexió vital, metafísica, a l’instant universal. Sobre aquests dos rails, sempre en equilibri i a velocitat sostinguda, avança On no sabem (...). El jurat va destacar d’aquest llibre les “qualitats imaginatives” i és precisament aquesta originalitat general de les imatges la que s’imposa i enlaira poemes.

(Anna Ballbona. Avui, 20 de gener de 2011)

* * *

L’emoció ens sembla pròxima, ens impacta perquè reconeixem els elements de què se serveix i perquè admirem la manera que tenen aquests elements de combinar-se.

(Jordi Llavina. El Punt. Presència, 6 de febrer de 2011)

* * *

Si algú vol saber com funciona poèticament l’analogia i quin és el seu enorme poder semàntic, que rellegeixi «Alarma»: igual com furtivament el nen sense vigilància ens destrossa la casa, així el dolor, a la callada, ens devasta el cos i l’ànima. Gràcies al talent de l’autora, el lèxic de l’entremaliadura i el de la pena s’entrelliguen aquí a la perfecció.

(Pere Ballart. Presentació del llibre, 24 de febrer del 2011)

* * *

Navega en aigües pantanoses, aquest darrer –i magnífic- poemari de Cèlia Sànchez-Mústich. I no és que es mogui per terreny desconegut. Fa tot l’efecte que fa temps que du les botes enfangades, que no pot evitar-ho: la poeta es veu empesa a ficar el dit, la mà i el braç a l’aigua tèrbola sense saber si a sota hi trobarà piranyes o algun lluç. Els poemes d’aquest llibre vénen carregats de potsers, passos en fals, perplexitats, estranyeses, mancances i sense-sentits que tenen tot el sentit del món.

(Montserrat Costas. Caràcters, núm. 55, maig de 2011)
 

Sobre A la taula del mig

A la taula del mig és un llibre ple de sorpreses. (...) Els seus poemes ens diuen que el món i la consciència humana són enganyosos, que les analogies són pertot: el sagrat es confon amb el profà, la Setmana Santa amb el Carnaval; el so d’un rellotge és interpretat equívocament com el degoteig d’una aixeta que no tanca bé.

El punt de vista és, també, un recurs poderós a les seves mans.

(Jordi Llavina. “El quotidià fascinant”, Tendències, El Mundo, 24 de setembre de 2009)

* * *

Però no és tan fàcil, no, viure a la taula del mig que és somni de salvació per al nàufrag però que també és desig d’exploració (…).

En aquesta experimentació, la poeta no dubta a fer tots els papers de l’auca com els déus fan tots els papers de l’auca, i amb tanta imaginació, ja que res en la vida no es repeteix ni en somnis.

(Teresa Costa-Gramunt. L’Eco de Sitges, 20 de març de 2010)

* * *

La mirada de Cèlia Sànchez-Mústich, A la taula del mig, abasta tots els angles, tots els contorns, totes les interseccions de l’aquí dels éssers, fins a arribar al nucli mateix de les sensacions i dels sentiments que experimenta. Tot i que, el dubte, la temença, el dolor, la soledat són presents al llarg del volum, mai no se’ns mostren com a veritat absoluta, perquè s’hi contraposen l’afirmació, el delit, el vigor, la plenitud.

(Montserrat Rodés. Caràcters, núm. 52, juny de 2010)
 

Sobre No. I sí

Fet amb tanta intel·ligència, i literàriament tan eficaç, una mostra de com l’art del doble sentit va molt més enllà del gag i l’acudit

(Miquel de Palol. Bulevar, El Mundo, 16 de març de 2009)

* * *

Set relats que, més que sorprendre el lector, li engalten un cop de puny que li fa fer mitja volta. L’autora té la rara habilitat dels bons narradors del relat breu: saber girar la història com un mitjó.

(Pep Coll, escriptor)
 

Sobre Il·lusionistes del futbol

Una veu irònica, humorística –amb un humor genuí– en un llibre al mateix temps molt seriós en molts aspectes.

(Matthew Tree, escriptor)

* * *

Un llibre de futbol atípic. Amb moltes sorpreses. I autentiques virgueries...

(Xavi Torres. Periodista esportiu)
 

Sobre Peret, l’ànima d’un poble

Més tard, quan la notable escriptora sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich –notable com a poeta i com a novel·lista– va escriure el retrat de Peret, tan farcit d’hores i hores de conversa de la neboda amb l’oncle, tots dos amb càrregues íntimes de melodies, vaig saber que Peret era molt més que una anècdota i sí un homenot de gruix, en el cor d’una cultura massa desnerida.

(Ignasi Riera. “La columna”, El Punt Avui, 4 de setembre de 2014)

* * *

Mitjançant unes llargues converses amanides amb reflexions personals, l’autora dibuixa, amb tendresa i admiració, però sense llagoteria, un personatge complex i apassionant, tot anat molt més enllà de la imatge plana i en blanc i negre que molts se n’han fet.

(Miquel Pujadó. Serra d’Or, juny de 2005)

* * *

Se trata de una larga entrevista en la que la autora va penetrando en la fascinante personalidad del autor.

“A don Toribio Carambola se le ha antojado de ir (sic) a dar un viaje a la luna en un moderno proyectil”. A Peret se le ha antojado dar una vuelta por su poco convencional biografía. Y lo ha hecho confiando sus recuerdos a Cèlia, su sobrina escritora. Ahora bien, salvo la de nacimiento en Mataró en 1935, que nadie espere encontrar muchas fechas más, ni clasificaciones, ni listas de actuaciones de los 58 años de vida artística de Peret en esta obra. “Eso casa mal con la familia“, coinciden biógrafa y biografiado. “Si algo no nos va son los encasillamientos”.

(Agustí Fancelli. El País, 6 de març de 2005)
 

Sobre Llum de claraboia

Una obra despullada de tota ornamentació i que serveix com a taula de salvament de l’existència. Es tracta d’una tríada abstracta presentada com a oxímoron: el dubte com a afirmació, la pèrdua com a trobament i el buit com a espai habitable.

(Susanna Rafart. Avui)

* * *

Un llenguatge treballat i segur; una vaga sensualitat que transcorre sempre per sota les paraules, i aquell punt d’escepticisme intel·ligent de qui sap que no existeix més certesa que la contínua incertesa.

(Miquel-Lluís Muntané. El Temps, març de 2004)

* * *

Ens trobem, clarament, davant d’un llibre de maduresa, d’expressió poètica sense miratges, essencial.

(Lluïsa Julià. Serra d’Or)

* * *

Un llibre en què cap paraula no sobra ni cap no falta. Un elogi que des de fa molt temps no m’havia atrevit a fer i que des del meu punt de vista és d’allò més significatiu perquè parla a favor de la recerca de la sempre difícil perfecció.

(Carme Riera. Pròleg del llibre)

* * *

Llum de claraboia és un llibre desarmadament punyent i està en la línia vitalista de la poesia catalana, des de Maragall a Solà, intentant capgirar el dubte, la pèrdua i el buit per trobar-hi afirmació, presència i plenitud.

(Sam Abrams. Caràcters, juny de 2005)
 

Sobre Tercer acte d’amor

Una obra extremament arriscada i valenta (...). No és sols una bona novel·la feta des de la plena consciència i experiència del propi ofici, sinó que pertany a una mena d’obres molt més extraordinàries que acaben transcendint el propi art per endinsar-nos en uns territoris morals on cap escriptor no hi arriba si abans no s’hi ha atansat com a persona.

(Àlex Susanna. El Mundo)
 

Sobre El tacte de l’ametlla

Explora amb saviesa i en profunditat la trama complexa de les relacions personals. I hi aplica una ironia amorosa i seductora que la fa original.

(Olga Xirinacs. El Temps, abril de 2000)

* * *

Dir que aquests vint contes giren entorn de l’amor podria donar a l’obra un caràcter de tema repetitiu, de “dejà vu”, però el seu plantejament, modern, irònic i positiu alhora, al·ludeix directament a aquest sentiment inaprehensible que es presenta, s’imposa i trenca tota convenció.

(Lluïsa Julià. Serra d’Or, febrer de 2001)
 

Sobre Les cambres del desig

Una novel·la que sorprendrà gratament per la manera com és tractada la sexualitat i els sentiments religiosos.

(Joan Josep Isern. Avui, 2000)
 

Sobre Pati de butaques

Aviat ens adonem d’una capacitat poètica d’introspecció i de descripció de sensibilitat, i també d'un clar sentit de la línia argumental.

(Vicenç Llorca. Serra d’Or, setembre de 1996)

* * *

Quan els poetes es passen a la prosa –i no pas a l’inrevés– el resultat sol ser brillant. Aquest és el cas.

(Josep Albanell. Presentació del llibre)
 

Sobre Diagnòstic: Llum nova

En un llibre d’aquestes característiques, es tenen tots els números per incórrer en tòpics. I la Cèlia els ha defugit tots.

(Pilar Rahola. Acte d’entrega de premis, desembre de 1992)
 

Sobre Taques

Heus aquí la imatge justa: el personatge, ben bé mitològic, que deixondeix i anima el Dorment que habita en cada ésser, és la poeta que ara llegireu: Cèlia Sànchez-Mústich, per qui aposto fort, tot el que ara tinc davant, damunt la taula.

(Màrius Sampere. Pròleg del llibre)
 

Sobre Temperatura humana

La teva poesia és una aposta tossuda en el número del “miracle contra la cendra”, a favor del “lleu respir” o de la “temperatura humana” que donen fe de vida; amb el contrapès, tan sols, de les “hores lúcides” i d’un fil d’humor supervivent de qualsevol melangia.

(Maria-Mercè Marçal. Pròleg del llibre)
 

Sobre La cendra i el miracle

Imatges que fan un gran impacte, i de fet, enllacen amb les imatges que des de sempre han donat a l’autèntica poesia la seva gran força.

(Francesc Parcerisas. El País, 1989)