Autors i Autores

Cèlia Sànchez-Mústich

Coberta de Cet espace entre nous.

3. Poemes traduïts

JEALOUSY (del llibre On no sabem)

Erupts, volcanic
on the skin, and reason will not cancel it
or shame shrink it
or feeling frighten it
or will-power smother it.
My jealousy is so devouring
that I can compare it only
to radiant, unstoppable joy,
the ungovernable joy
of knowing that what I covet
is held by another.


CLOTHING TOO (del llibre A l'hotel, a deshora)

Clothing too can die.
Not the clothing of old age, but of youth.
But it wasn't yours
that died. Yours, your clothing,
is still alive, on a coat-hanger
lost on the map, on a body adopted by another,
or in my wardrobe waiting to be gently stroked.
It was the other clothing, mine,
intimate, delicate, black, silken,
scarlet, transparent ...
that died.
One day my body told me
that the clothing wasn't turning up
at meetings.
I went to look in the drawer
and it was there,
so small,
its heart no longer beating.


IT SHOULDN'T FRIGHTEN ME (del llibre On no sabem)

You like antique furniture,
the broken voices of jazz,
cities that are ruins,
creases in silk,
early printed books,
faded jeans,
Tibetan mummies,
black and white films.

It shouldn't frighten me, growing old with you,
but I know that you also like
abandoned villages
(and I don't dare to ask you
if that means abandoned by others,
or abandoned by you).


(Traducció a l'anglès d'Anna Crowe, amb motiu del Festival Irlanda-Catalunya 2014)

* * *

DONDE NO SABEMOS (ON NO SABEM)

Allá, el espacio que hay entre nosotros,
al que no sabemos por dónde entrar,
allí estamos.
Estás tú que me traduces a ti.
Estoy yo que te interpreto en mí.
Mientras de nuestros originales nada se sabe
salvo que inexisten profundamente
en los márgenes de la niebla.


DUDA DURMIENTE (DUBTE ADORMIT)

Ni puerta cerrada
ni abierta.
Soy el canto de una puerta
que se mueve hacia adelante y hacia atrás
guiada por los dedos que ensanchan
y estrechan la franja de luz.
Y soy los dedos, que ensayan ser luz.
Y soy la luz, lo bastante cálida
para velar mi duda,
lo bastante atenuada para no despertarla
antes de la revelación del sueño.


INTERIOR DE PALABRA (INTERIOR DE PARAULA)

Lo vi en el cine:
el niño, en la película, descubre que tiene miedo
y se alegra. No de tenerlo
sino de haber aprendido que a lo que siente
se le llama miedo. O que la palabra miedo
que tantas veces ha oído, es eso
que ahora lo sacude (¡Tengo miedo, tengo miedo!
chilla, sonriendo, el miedo casi extinto
por la euforia del descubrimiento.)
Como ese niño,
tantas veces he escuchado la palabra traición
como si estuviera vacía por dentro, entraba
por mis oídos y allá se quedaba,
tapón de cera, sin llegar nunca al fondo del fondo.
Hasta hoy:
salgo en una película,
la escena tan parecida a aquella otra...
¡Me han traicionado! Chillo. Y me alegro.
No de la traición
sino de haber aprendido que lo que siento
se llama haber sido traicionada,
que tengo un lugar en el fondo del fondo
donde recibir la traición, repasar sus contornos
y después olvidarla, un poco
más feliz que antes.


ESCENARIOS (ESCENARIS)

Estoy en un aula en horas no lectivas,
sola ante un profesor
que no conozco, que me clava los ojos
sin leerme la mirada,
y castañeteando –por el frío que
hace– me habla de una asignatura
que yo desconocía
y que tendré que estudiar
en una lengua muerta.
De pronto me veo en mi habitación,
tengo un nuevo vecino con quien nunca
me cruzo, y que cada noche
acciona un silencio que retumba
en mi cabecera y me tuerce los cuadros
y socava los cimientos de la casa.
Pero en cambio modula el sueño
hacia un escenario benigno:
estoy en prisión, a la hora de la visita,
toco el vidrio que hay entre nosotros
y recorto la palma a la altura de la tuya.
Descubro que el vidrio ha absorbido
las cualidades de la piel.


HABITACIÓN DE INVITADOS (Habitació de convidats)

Quisiera que mi casa fuera lo bastante grande
para tener una habitación de invitados.
Una. O dos. Mejor tres.
Cinco habitaciones de invitados.
O el doble, diez. Diez.
Que toda ella fuera una casa de invitados,
una casa en la que poder tener una habitación propia,
una habitación lo bastante grande
para que todos los invitados
pudieran entrar a la vez
y vivir en ella, si quisieran, como en una casa.


INVOLUCIÓN (Involució)

Entraremos, al amor,
cuando el universo se contraiga dentro de billones
de músicas, y las rejas de Alcatraz alcancen la medida
de un simple pentagrama y las cabezas de los reos
que se golpeaban hasta morir sean las notas
atrapando los hilos de sonido, y toda la ciudad
como una tienda de casas de muñecas se trague
la prisión, y pasado y presente se fundan, y los walkmans
de los bañistas de la bahía cubran los oídos
de los condenados, y la canción que se escuche
sea la de la última partícula,
revelándonos, antes de desaparecer,
por dónde entrar.


(Del llibre On no sabem. Traducció al castellà de Rosa Lentini, revista El perseguidor, núm. 50, 2011)

* * *



VIE SUR LE VISAGE (VIDA AL ROSTRE)

Tu as le visage meurtri
par une âme déprédatrice:
taches, rictus, creux...
L'âme se répand sur tes lèvres
et ensalive ton visage, le ronge
jusqu'au cou, puis recule
et te monte aux yeux, d'où elle retombe
désormais rassasiée,
pour, au trot, monter et descendre
jusqu’à ce que sur ton visage apparaisse
la marche usée que je grimpe
pour, chaque soir, voir disparaître le soleil.


DÉCOUPE (RETALL)

Je ne veux pas de minutes, ni de mois,
je ne demande même pas d'années.
J'ai assez d'une éternité,
découpée dans l'espace
qui l'a gravée dans le vide de ma main.

Les interdits, feux de Bengale au vent
pour que vous puissiez me trouver.


CONTRE-SENTENCE (Contrasentència)

On dit que le vol des oiseaux
n'a pas de poussée verticale.
Tomber dans un trou: mauvais pronostic!
Mais l'obstiné battement d'ailes
en ronge les murs de terre
jusqu'à former une échelle
et dissiper les nuages.
Je le tiens d'un oiseau ancestral
qui rentrait toujours au logis
souillé de glaise, sans plumes,
le bec béant
d'un sourire moqueur,
quand tous le tenaient déjà pour mort.


ENVIE (Enveja)

Volcanique, elle fait éruption
sur la peau, elle que
ni la raison n'annule
ni la pudeur ne retire
ni l'émotion n'esquive
ni la volonté n'étouffe.
L'envie chez moi est si vorace
qu'elle n'est comparable
qu'à la joie radieuse, irrépressible,
la joie démesurée
de savoir que ce que j'envie,
quelqu'un d'autre l'a.


PREMIER CONTACT (Primer contacte)

Nébuleuse, vacillante,
comme un vernis incolore
la peau du matin
s'agrippe à l'âme.
L'âme en éprouve chaque pore:
reconnaît des fissures, ausculte le pouls de marches,
emprunte des rampes, sonde des trous.
En dormant, elle avait tramé
l'illusion d'une croûte.
À présent elle sent la morsure de la peau entamée,
de la jointure du vide et du néant,
de l'espace entre de molles
couches d'oignon, la cicatrice tatouée
dans les strates de la roche.

J'avale le poison et l'antidote
d'une seule gorgée de salive.
Je contemple mon âme éveillée, heureusement blessée.


CET ESPACE ENTRE NOUS (On no sabem)

Cet espace entre nous,
dont nous ignorons l'entrée,
c'est là que nous sommes vraiment.
C'est toi qui me traduis en toi.
C'est moi qui t'interprète en moi.
Quand nous échappent nos manuscrits originels,
à moins qu'ils n'inexistent profondément
aux marges du brouillard.


(Del llibre Cet espace entre nous [On no sabem]. Montreal: Éd. du Noroît / París: Myriam Solal, 2014. Trad. François-Michel Durazzo)

* * *



LUCE DI LUCERNARIO (LLUM DE CLARABOIA)

Il dubbio fa centro,
la perdita trova,
il vuoto accoglie.
Nella segretta della notte, la luna è lucernario:
crudeltà e speranza in una sola luce.


DIETRO IL MURO (RERE EL MUR)

Se non esistese
dietro il muro che separa,
sottile come un foglio,
le case dalle tombe,
potremmo dire il vostro nome,
rimuginarne il vuoto,
scrivere "se non esistese"
sul foglio che affratella
le tombe con le case,
inflessibile come un muro?


VITA (VIDA)

Il bicchiere vuoto riempie di sete la nuvola.
La nuvola, sazia, versa il vuoto nel bicchiere.
Equidistante da bicchiere e nuvola, io, pioggia e vino,
apolide, ignorante, perplessa, illusa.


SIGNIFICATO (SIGNIFICAT)

Come una lettera alla buca
si avvicina la luna
alla fessura orizzontale.

Come una goccia di seme,
desiderosa di occultarsi
dietro il labbro.

La lettera mi dice che l'orizzonte mente,
che la linea della morte è curva
come un ventre fecondato.


(Del llibre Llum de claraboia. Traducció a l'italià d'Oriana Scarpati per a l'antologia Parlano le donne, 2008)

* * *



ORPHANELATGE (ORFENESA)

Qual es, que los donarà aculhida
coma se foguèsson mainats orphanèls
e provesirà las siás fòtos
de potons e d'espacis?
Qual los ajairà cada ser
dins la bóstia magica del doble fons
o prendrà l'autre cap de la còrda
per jogar a la brandida?
Qual los convencerà que son invisibles
perque tot es un sòn, una badinada,
un simulacre, un truc?
Qual se metrà sus la poncha dels artelhs
quan eles trantalhen las brumas
per los far lum amb lo lòt?

Mal acostumats coma los ai,
qual donarà lor vida, quand ieu i serà pas,
per los mieus mòrtes?


L'AUTRE GANH (L'ALTRE GUANY)

Reconeissi pas que lo plaser extrèm
d'èsser lo peon qu'avança pels escacs
e arriba a l'autra banda
e se tresmuda en tor
dempuèi ont o gardar tot,
s'abraçar a tot, revirat a la lenga
de las campanas, de la maire voltor
dels nívols lanuts, per prene l'alen
un sol instant, un sol movement
abans qu'una autra pèça l'expulse del reialme
d'on li'n cal pas mai res.


(Del llibre A la taula del mig. Traducció a l'occità de Florenci Salesas)