Autors i Autores

Cèlia Sànchez-Mústich

Entrevistes

A Llum de claraboia els oposats es troben...
–Sí, ho sé intuïtivament: el dubte és un terreny segur, contràriament al que pugui semblar. L'esperança neix quan s'ha perdut tota esperança i el salt al buit, de fet, és un salt des del buit, a partir d'on es pot créixer.

En quins moments escriu?
–No puc dir-ho amb precisió. Escric arreu. El poema t'arriba a llambregades. És el poema qui et caça al vol, fent altres feines o mentre parles amb algú. Després, en un primer moment pots escriure setze versos i quan el dones per acabat en té sis. Saps el que no vols dir. Enriquir un poema és treure'n tot el que hi sobra.

Prioritza la forma o el fons?
–Crec que la forma és el fons. Això vol dir que el fons neix amb la forma. No és tan important el que dius sinó com ho dius. La forma entesa com el lloc des d'on et mires el poema. El poema és comparable a una fotografia artística: l'angle des d'on mires dóna l'efecte i provoca una determinada reacció. Val la mirada, no allò fotografiat.

Té l'art de fer que paraules gastades, com amor, sonin diferents, als seus poemes...
–Les paraules no es gasten. Es gasta el context en què s'utilitzen. Tot és relatiu.

Poesia per a què?
–No ho sabem. Justament aquest és el seu sentit principal. Que hi hagi coses que aparentment no serveixen per a res i siguin capaces de trasbalsar-te i convulsionar-te és esperançador. La poesia és com el sentit de l'humor: l'art de raonar l'irraonable. El poema desencadena unes vibracions, i un acudit, rialles. El seu format petit també fa que hi hagi molts poemes i acudits dolents, perquè tothom s'hi atreveix. En canvi, si són bons...

(Virgínia Mascaró: Fragment d'entrevista a Cèlia Sànchez-Mústich, Avui. Diumenge, 2004)

* * *

Cèlia Sànchez-Mústich presenta, en Tercer acto de amor (Proa), su segunda novela, una historia de gran intensidad en la que trata con sutileza la compleja realidad de esta demencia. La obra es una historia de amor clandestino entre Sara, realizadora de un programa radiofónico nocturno i Armand, un trompetista de jazz treinta años mayor que ella y que en sus últimos años contrae dicha enfermedad.

"Es una historia de comunicación, además de un relato de amor" dice la escritora. [...] La relación de la pareja protagonista se ha basado en gran parte en el sentido del humor y en la ironía, y, aunque parezca paradójico en una situación tan dramática, estos elementos siguen presentes hasta el final de su historia. "Armand usa el humor como un antídoto contra la impotencia de la enfermedad. Y yo, como autora, lo utilizo para dar una salida de aire a la intensidad y densidad de la novela. El humor es compatible con un número muy elevado de situaciones. Es una herramienta, una fuerza inexplicable y mágica, como la poesía" dice Sànchez-Mústich. La escritora empezó su carrera literaria publicando poesía y esta vertiente lírica asoma en muchos momentos de esta novela. "No hay paredes maestras entre los géneros, y es bueno que sea así, que sean vasos comunicantes. Este tema necesitaba tratarlo con pequeñas dosis de humor y también una buena dosis de poesía. Se trataba de lograr un equilibrio entre reflexión y pasión, entre humor y crudeza, entre una voz narrativa y una voz poética". Sànchez-Mústich, que para escribir el libro se documentó a partir de psicólogos y "en propia piel", dice que "la forma en que una persona vive su demencia, está en proporción directa a como ha sido esta persona: mi personaje ha sido inteligente, complejo, con recursos mentales, heterodoxo, contradictorio e irónico, por eso la vive del todo consciente de lo que le está pasando".

(Rosa Maria Piñol: "Amor en tiempos de Alzheimer", La Vanguardia, 25 de maig de 2002.