El teu llibre Granissat de cafè em va agradar molt. No és pas corrent que un text no tan sols no et caigui de les mans, sinó que et deixi un somriure perdurable als llavis de l'ànima. Perquè l'ànima, estic segur que no en dubtes, té uns llavis que no es veuen, però que ens serveixen per celebrar els sentiments més íntims. 

Hi ha dues coses que et voldria destacar: la primera és que tens el do de suscitar l'interès des de les primeres ratlles, i el saps mantenir fins a la darrera pàgina. La segona és la total absència de pedanteria que ens malmet tantes bones intencions literàries. Fas bracet amb el lector i l'acompanyes en un itinerari entranyable, us feu amics de seguida. 

Carta de Pere Calders a Josepmiquel Cervià, 16 d'agost de 1991, Dipòsit Digital de Documents de la Universitat Autònoma de Barcelona. 

*** 

El que és clar, d'en Josepmiquel Servià, és que va néixer per a l'expansió, la cordialitat i la generositat verbal (vessada en multitud de tertúlies, fixes o espontànies), unes virtuts que el van portar (seguint el mot de Pla) al do de l'entregent, és a dir, a aquella literatura oral tan pròpia del nostre poble de xafarders, xerrameques i curiosos dels detallets. Aquesta simfonia verbal d'arrel marinera, que ell va aprendre a peu de moll i de carrer, va veure que era bona per ser literaturitzada, però en comptes de quedar-se amb els aspectes més banals o folklòrics del relat popular, va incorporar a la realitat contada tota la sang creativa que bullia al seu interior jovençà.

I aquesta sang creativa és la que es percep en el seu Pluja de sang, uns textos que porten la marca dels crítics dels primers anys de la dècada dels setanta (en realitat, ara veiem que totes les èpoques històriques han estat crítiques), quan els desitjos intestinals (no sempre pacífics) de tota una generació, la seva, ja s'havia revoltat arreu d'Europa, després de gairebé trenta anys de sotmesa i submisa societat occidental, conformada amb el ranxo del consum assegurat.

Amb el títol escandalós de Pluja de sang (premonitori, perquè del cel sembla caure aquest líquid vermell), Servià venia a fer-nos saber la seva pròpia revolta, a la qual acudirien alguns altres joves, i a demanar-nos la que calia fer contra unes estructures que permetien la hipocresia social, el ferotge individualisme consumidor, la segregació classista i l'uniformisme cultural i polític.

Xavier Garcia Pujades, «Pluja (literària) de sang», El Punt Avui, 20 de maig del 2013.

***

De l’Empordà ens arriba un llibre fresc i divertit. Una riuada d’anècdotes que ens hi lleparem els dits. Personatges coneguts i situacions còmiques i dramàtiques prenen vida gràcies al gran domini que Josepmiquel Servià té del llenguatge i a uns bons diàlegs, sempre emmarcats amb unes pinzellades precises, que ens situen en el context adequat. És un recull d’escenes filtrades per l’humor i la ironia i sempre il·luminades per la personalitat oberta, compromesa i entremaliada de l’autor.

Isabel-Clara Simó, contracoberta de l'obra Granissat de cafè i memòries a la vora del mar.