La publicació recent de Ni amb ara prou de Víctor Sunyol per les ‘edicions dels dies’ ens permet ara de reflexionar amb un ancoratge ferm sobre un poema del present ardent i sobre l’escriptura dels anys a venir: una escriptura que reneix de les seves pròpies cendres i que voleia deixant en l’aire un polsim estrany que anirà cobrint fragments de realitat, trossos, pedaços, cut ups, conglomerats sensitius del món present i real. Les cendres, en aquesta operació de Víctor Sunyol, són els fragments d’un llenguatge anterior que precedeix aquesta escriptura d’ara i que li dóna el nom: fragments clàssics que suren i s’encadenen en el moviment, en el fluir del text present, el retorn periòdic, però escapçat, d’allò que ja ha quedat incorporat a la llengua i que pot ser utilitzat com a matèria de joc. Per això, també, el retorn camuflat d’un sonet, de Llull, de la música, darrere de cada mot de Sunyol, sobretot a la primera part, la part més metatextual, per dir-ho així, del seu poema. No es tracta, però, de simples citacions, ni de recreacions de formes reals; sinó que més aviat Víctor Sunyol se sent temptat per l’encadenament accidentat de fragments reals amb elements culturals que encara cremen a l’horitzó de la literatura actual.

(Joaquim Sala-Sanahuja. “Lectura concertada de Ni amb ara prou”, Reduccions, núm. 25, 1985)

* * *

Des de bon començament, Sunyol demana al llenguatge què és, car no el considera pas un objecte de transmissió, sinó un veritable subjecte. L’autonomia del llenguatge poètic esdevé absoluta perquè “si no hi ha referent, el discurs (el poema) és ‘en’, ‘de’, i ‘per’ ell mateix”. Un dels trets que caracteritzaren les aportacions de la generació dels setanta al panorama poètic troba, doncs, en l’autor de Vic el seu màxim exponent. Tanmateix, Sunyol no es limita a una inquisició endolingüística, perquè no són rars els poemes amb un referent real, fins i tot descrit amb tota minuciositat. El quequeig resultant, parla i calla, sap i ignora, és xerraire i mut alhora, ja que la realitat diu i no diu per mitjà de la llengua: “Diria, si tingués els mots que el mut no tinc. L’ombra buida, no-res. Sense mots no ser. Ni és aquell que em diu. L’embarcador dies ha que espera [...]”

(Josep M. Sala-Valldaura. Dins de La poesia catalana i el silenci. Lleida: Pagès, 2015)

* * *
 

Com la poesia, Nausica actua de mitjancera entre dos mons. Amb Nausica, llibre escrit a dos nivells: el referencial, interrogatiu i meditatiu, i el quintaessenciat poètic del seu propi viatge interior, Víctor Sunyol, en un cim de maduresa literària, ens ofereix la seva lectura i interpretació del mite homèric, i que tan bé es resumeix en la seva conclusió en les paraules de Nietzsche, l’escriptor-filòsof que va maldar per reintegrar logos i mite, per unir filosofia i poesia en un mateix tàlem: Hem d’acomiadar-nos de la vida de la mateixa manera com Ulisses va acomiadar-se de Nausica, molt més beneint-la que no pas enamorats. I és que l’enamorament és un estadi passatger, efímer, de l’ànima, mentre que la llar retrobada és benedicció, serenitat i equilibri per a l’ànima adolorida del nostre Ulisses interior, ja que la vida sempre hi fa esgarrinxades quan no ferides i traus profunds. Abans de partir cap a Ítaca, Nausica torna l’ànima d’Ulisses més lleugera llevant-li la pesantor i la tristesa pels estralls patits, la restaura i vivifica com si hagués nascut de nou.

(Teresa Costa-Gramunt. “Víctor Sunyol amb Nausica”, Núvol, 4 de maig de 2019)

* * *
 

En primer lloc, el recull de poemes Moment (1982-1986) pren com a coordenada el tempteig del procés d’escriptura. Emprèn l’agosarada recerca d’una nova poètica a partir de la constatació de la inutilitat del llenguatge per expressar el real. Cap mot, pel fet de pertànyer al llenguatge, no pot designar la cosa ni expressar l’inefable. Cal, doncs, esbrinar una altra manera de dir, per exemple, la poesia essencial sense imatges ni metàfores. I és que abans de la melodia hi ha el so. [...]

La darrera fita, la darrera temeritat, Quest (2013) proposa un viatge laberíntic pels límits del llenguatge, per «l’esquerda del dir», l’àmbit de creació més arriscada del text. Quest abandona la poètica anterior per tal d’arribar a la consciència, fins ara només intuïda, de la “inutilitat de totes les estratègies del dir”. Adverteix que la llengua està destinada a acabar en un atzucac, en el desert, en la impossibilitat de dir perquè el dir pertany a un altre àmbit. I és només, quan es té consciència de la mudesa de la llengua, que es pot arribar a algun lloc. Avançar “cap a cap mot”. Podríem resumir aquest procés, atrevit i engrescador, inferint que el poeta no arriba mai perquè sempre està en procés d’arribar-hi. Com molt bé diu Jordi Marrugat: «Quest és l’aventura fracassada cap a l’inabastable lloc absolut, l’inefable dir ple».

(Enric Umbert-Rexach. “Des de quin on Víctor Sunyol?”, Núvol, 17 d’octubre de 2019)