“Obrir l’escriure”

I
Obrir l’escriure
fins a quina ferida
—del text, de l’ànima—?

II
Fins a l’arrel de la ferida
(fins al pa).
Escruixit.
Mai el silenci,
al bell mig del silenci.
Al cor del text,
al cos del cor.

III
Mai el silenci;
al bell mig del silenci.
L’arrel més fonda.
Al cor de la ferida,
al cor de la paraula.

(Dins de Quadern de bosc, 1998)
 

* * *
 

(joia)

l’exultació de l’aigua, en la sorra

la festa del vent, dins la pedra

asif imerghen

—el riu de sal—
la vida, la vida

(no la mudesa.
en sofrença
des del cor mateix de la mudesa.

no pas la mort.
en dolença des de la pròpia mort.

viure, parlar

la joia tota)

(Dins de Stabat, 2003)
 

* * *
 

Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot… I amb la paraula l’únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc. O… O només dóna a una altra porta, que potser dóna a una altra i a una altra… O la clau és d’una porta que no té pany. Això: amb la paraula tens la clau d’una porta que no té pany. I, a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc.

(Fragment de Birnam, 2014)