—A Birnam hi ha moltes més preguntes que respostes. Però, ha arribat a alguna conclusió sobre la crisi del llenguatge?
—D’entrada, no hi ha conclusió, perquè l’obra acaba i no queda clar si surt o no surt a escena, que és el dubte que té, i que cada vegada l’estreny més. Allò bonic és que hi ha gent que, després d’haver-lo llegit, pensa una cosa, en pensa una altra… Però en tot cas, no hi ha solució, la crisi del llenguatge és un estat. És una pregunta contínua. Shakespeare, de fet, és el primer gran nihilista. Les seves obres, si ens les mirem bé, fins i tot les comèdies, són d’un nihilisme brutal.

—Dins aquesta crisi, quin és el paper de la literatura?
—La literatura és qui pot treballar aquesta crisi. Hi ha dues eines. Una és la filosofia, l’altra és la literatura. La filosofia està constreta per les seves limitacions de sistema. La literatura, pel fet d’escapar-se del mètode i poder divagar, pot arribar més enllà. La literatura serveix molt més que la filosofia per moure’s en aquest territori.

(Anna Ballbona. “Víctor Sunyol: ‘Shakespeare inventa la humanitat, nosaltres no som sinó el que ell fa’”, El Temps, núm. 1611, 28 d'abril de 2015, p. 71)

* * *

—El llenguatge el vius com una experiència, com un obstacle, com un repte?
—Hi ha una frase que m’agrada molt, que vaig escriure fa molts anys que diu “La llengua (o el dir) és el remei i la malura”. I és exactament això: el llenguatge és l’obstacle -com bé tu deies- és a dir, és l’únic que tenim -no tenim altra cosa- som llenguatge. I aquest llenguatge és indigent, no serveix per a res, no va. Però a la vegada és l’únic que tenim i que ens pot salvar. És l’únic amb el qual podem dir coses. I sempre estem lluitant amb això. Sempre estem provant de dir, amb allò que sabem que no diu. Aquesta és la feina del poeta!  Al capdavall, muntis el que muntis i estableixis la poètica que estableixis sempre vas a parar a un cul-de-sac. Sempre hi ha una paret. Sempre, sempre, sempre. I que estem fets d’això, de provar-ho. De provar-ho.

—El llenguatge i el jo poètic, per tant, són indissociables.
—Sí, en el sentit que el que som és llenguatge i memòria. Jo tinc aquesta idea. Aquesta dèria. I t’adones que la tragèdia de viure és aquesta, que ni el llenguatge ni la memòria són veritat. El llenguatge no diu res i la memòria és ficció. Aleshores el que som és un ens imaginari i virtual que se’ns assembla -i que només se’ns assembla- i per això podem viure -perquè se’ns assembla-. I adonar-nos que al capdavall estem fets d’allò que no pot ser, és adonar-nos de l’essència de l’ésser. I una mica és això… és l’allò tràgic. La tragèdia que és ésser.

(Laura Basagaña. “Víctor Sunyol: ‘El llenguatge és l’únic que tenim, però és un llenguatge indigent’”, Llavor cultural, 30 d'agost de 2015)

* * *

—Què ens aporta aprendre poemes de memòria?
—És fonamental. També té molt mala premsa, però és important. Les coses que jo m’aprenia de memòria amb deu i dotze anys encara em serveixen ara. Lligada a la memòria hi ha una cosa fonamental: la música. Un poema ben après (no amb cantarella de col·legi) t’ensenya música, una melodia, una sonoritat, una poètica, uns ritmes… Et dona el gust per la llengua ben dita i el plaer del so de la llengua. És un gust cantar, igual que ho és dir poemes. Aprenent a dir poemes ben dits també aprens a parlar bé, a modular frases i a fer les entonacions que calen a cada frase. A part d’aprendre llengua, aprens literatura. Els poemes apresos en veu alta et donen una càrrega simbòlica, metafòrica, literària, imaginativa… que sempre més tindràs. I aquí ja no es fa. En alguns llocs del món se segueix fent, però aquí és una pèrdua fonamental. Quan un nen aprèn «A mig aire de la serra, / veig un ametller florit…», això l’acompanyarà tota la seva vida: això vol dir que l’acompanyarà una manera de veure el món i una manera d’entendre la llengua.

—Les memòries supletòries no maceren, no?
—Tenir poemes a la memòria que t’acompanyen tota la vida fa que, quan passa alguna cosa o estàs en algun lloc, pensis: «Això és aquell vers de Segimon, Vinyoli, Riba, March! Estic aquí, estic en aquest poema!» La literatura et serveix per a la vida i la vida per a la literatura. Reconèixer-te en un poema, vers o imatge d’una persona de fa cinc-cents anys és el que et fa humà, fa cultura, fa pòsit, et fa a tu dins una societat: això és la literatura. I penses: si aquest poema del Segimon Serrallonga el visc jo ara, ni ell ni jo som únics: ell va servir, som d’una comunitat que ens ha passat, ens passa i ens passarà allò. Som un nosaltres. I aquest és un dels nosaltres més importants al qual podem pertànyer.

(Mariona Masgrau: “Monogràfic. Entrevista a Víctor Sunyol i Pep Paré: La poesia és una manera de veure el món, t'acompanya tota la vida”, Poesia pertot, núm. 410, març de 2020)