Edat de lectura

Els relats i les entrevistes que formen part d'aquest llibre són adequats per a lectors i lectores de 14 a 16 anys. Algun dels seus textos pot ser adient, també, per a treballar-lo com a activitat inicial amb alumnes a partir de 12 anys, per a introduir el tema de la correspondència amb un autor llegit.

Argument

Quinze són quinze és un llibre format per un recull de quinze escrits d'autors diversos (contes o fragments significatius de l'obra de l'autor) que han estat llegits i comentats a classe amb nois i noies de dotze i tretze anys.

Cada escrit ve precedit per una entrevista que varen fer els alumnes amb l'autor o amb un bon coneixedor de l'obra corresponent. Aquests diversos documents formen part d'una experiència docent que el mateix Emili Teixidor va dur a terme a la fi dels anys seixanta i principis dels setanta.

Tema

En el cas d'aquesta lectura de l'Emili Teixidor, més que de tema potser seria millor parlar d'intencionalitat, i qui millor que ell per explicar-nos el lligam d'unió entre aquesta diversitat d'escrits:

"[...] Nosaltres no preteníem pas elaborar una antologia representativa dels prosistes catalans, sinó només aprofitar uns contes escrits expressament per a nosaltres o uns fragments significatius de l'obra d'un autor per parlar-ne i per conèixer-lo a ell o algú que el conegués i que ens parlés d'ell, i tot això per fer una mena d'iniciació a la literatura catalana."

"[...] En aquell temps les escoles eren només de nois o bé de noies, però les autoritats educatives no permetien les escoles mixtes, de nois i noies barrejats, com ara. Per això hi trobareu a faltar les noies, en aquesta classe, en aquest llibre. Era el temps de la dictadura del general Franco, i les autoritats tampoc no permetien l'ensenyament de la llengua i literatura catalanes. Per això havíem d'escriure als escriptors que teníem més a prop. Els llibres de text no parlaven dels nostres escriptors. Eren altres temps. La fi dels seixanta, principi dels setanta. A tots, els que hi són i els que no hi són, però ens han escrit o parlat, i ens han ajudat tant, moltes gràcies." (Quinze són quinze. Tria personal. Barcelona. Cruïlla, 1994. 27a edició Pàg. 7-8).

Personatges

La lectura de l'obra suposa un recorregut a través dels textos d'uns personatges d'excepció: Ramon Folch i Camarasa, J. V. Foix, Xavier Benguerel, Joan Oliver, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Llorenç Villalonga, Lluís Ferran de Pol, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Espinàs, Pere Calders i Miquel Martí i Pol.

L'aproximació a la seva personalitat i a la seva obra, en els casos en què va ésser possible, es va realitzar a través de l'entrevista personal o bé mitjançant la correspondència escolar. Per exemple, en la llarga carta que Ramon Folch i Camarasa va adreçar a aquests alumnes, trobem la seva visió pragmàtica del que per a ell és l'ofici d'escriptor (p. 12):

"D'altra banda, encara, jo visc d'escriure, és veritat, però no pas d'inventar històries meves. La meitat dels diners que necessito per a viure i mantenir la meva dona i els sis fills, i el gos i els tres gats, i les dues tortugues i els dos peixos vermells que som a casa, me'ls afanyo fent una feina que m'agrada molt: traduir al català llibres d'altres escriptors, escrits en francès, o en anglès o en italià. Això em permet de treballar a casa, de no tenir un amo que em mani, i de poder deixar la feina, i posar-me a escriure el dia que em dóna la gana, o de deixar d'escriure i posar-me a la feina de traduir, si no estic «inspirat»."

La interessant entrevista que els escolars adrecen a J. V. Foix ens dóna informacions insòlites sobre l'autor (p. 23-24):

"-Cinc, deu, quinze, vint minuts... i per fi apareix un home vellet fumant un puro apagat. A primera vista semblava antipàtic, segurament pel poc encert de les nostres preguntes:

-Com se li va ocórrer de fer-se pastisser?
-Jo no en volia ser pas, de pastisser. Ve de família.
-Escriu poesies, actualment?
-Això ja ho hauríeu de saber!
-És clar que sí!
-Quin tipus de poesia fa, vostè?
-N'he escrit de tota mena; crec que tots els estils són bons, mentre es realitzin d'una manera encertada i pròpia."

En casos com Salvador Espriu o Mercè Rodoreda, amb els quals no es va poder establir un contacte directe, els intermediaris també van ésser d'excepció. Així, en tots dos casos citats, l'entrevista es va fer respectivament a Maria Aurèlia Capmany i a Montserrat Roig.

Suggeriments didàctics