S’ha rebentat l’hospici

Colzes resoluts van fent cops de colze als altres colzes que així mateix fan cops de colze, i d’aquesta manera tan barroera les multituds xoquen les unes amb les altres en una rècula de batalles que configuren una Guerra Santa. 

I jo, amb els colzes sobre un ampit, faig el meu turisme particular per països que no han existit mai.

En Raymond Roussell féu la volta al món sense treure el cap d’una cabina del seu iot. 

Amb una ganyota em dirigeixo a les restes troglodítiques de Cales Coves (a prop de Sant Climent, a l’illa de Menorca) pel senderó insegur i polsegós que va fins en un antic barranc que, no gaire més enllà, s’esbadella davant per davant de la Grècia clàssica. 

Tàctiques indisciplinades barren el pas a la pau propugnada tot buidant de sentit al·legories verges de significació i que, això no obstant, defensen una estratègia independent de tota convenció. 

Guaiteu aquella via de tren que s’ennavega en un mar de dubtes on es banyen tants i tants de turistes.

Un pedrís de mil estones (1992), amb Carles Hac Mor, p. 90-91

***

Vet aquí, emperò, que un cop arribats a l’altra banda del congost de Terradets, els Cent Mil Fills de Sant Lluís ja no serien pas cent mil, ni tampoc cinquanta mil, ni vint mil, ni tan sols mil, ans serien només tres, ni més ni menys.

I no hi hauria cap ni mitja explicació racional que aclarís l’esfumament dels altres nou-cents noranta-set mil Fills de Sant Lluís. Tot amb tot, la imaginació popular afaiçonaria la llegenda que, en passar per la font de les Bagasses, aquestes s’haurien endut els soldats vers un llac subterrani on elles, dones d’aigua, es dedicarien a llur ofici impúdic.

Aquells ara tres únics Fills de Sant Lluís restarien tots destarotats per tal com estarien acostumats a ser cent mil soldats. No se’n sabrien avenir, de ser solament tres. I, angoixats, dubtarien de com orientar llurs vides, si continuar fent la guerra tots tres sols —per esdevenir així els tan famosos tres mosqueters— o bé dedicar-se a qualsevulla altra cosa, posem per cas a fer de pagesos o a convertir-se en cortesans d’algun regne on probablement serien ben rebuts com a deixalles del poderós exèrcit de son pare.

Per començar a posar fil a l’agulla de llur nou destí, decidirien de ser molt i molt radicals —no podrien estar per brocs— i, doncs, no fer cabal ni del temps ni de l’espai. D’aquesta manera, potser el temps i l’espai tampoc no els farien cap cas i cadascun dels tres seria lliure per arreglar-se-les al seu lliure albir.

Carabassa a tot drap o Amor lliure, ús i abús (2001), amb Carles Hac Mor, p. 133-134

***

Emmoscada

I quin animal s’esclafarà
sobre la lent cristal·lina, 
amb les ales creuades 
a l’esquena?
Tots els cossos lleugers 
són més potents que el vent.
Per mà d’alguna força irradien
llum blava 
en acostar-se
a un camp 
electromagnètic,
i tot seguit 
es fonen!
Tornaran a ésser, però, 
i com un polsim 
ompliran l’era 
d’escates translúcides, 
amb flaires de blat, 
tot construint 
un pla seqüència.

Éssera ponent (2005), p. 9

***

Romanços de farigola

Tendresa brava al rocall rocall de la farigola 
a l’abast del caçador caçar-la li fa aurèola 
feréstega de sentit sentit en farmaciola 
tiges fulles i flors seques sec i picat en cassola 
timó quan és masculí mascle que no té titola 
mala herba és en femení femenina capissola
Dolors és l’apotecària d’apoteca en farandola
trobadoresca llavor gra amb gitana roc braola
Miquel destil·la poemes poetessa que pinyola
agredolça farigola farigola per la gola 
el fetge farà profit profitosa baterola

Salflorvatge (2006), p. 64

***

Desestimar-se

Aquesta és la distància 
en el deixar-se anar 
per tal de mantenir-la 
fer-se desestimar
sense perdre l’humor
reeixir incoherent 
il·lustrar-se amb l’absurd 
lliure d’inconveniències
amb un riure ardent 
la boca ben oberta 
tot ensenyant les dents.

Desintegrar-se (2019), p. 27