«Ester Xargay treballa la potencialitat del llenguatge, el poema en tercera i quarta dimensió. En aquest sentit, la seva poesia és filla de les noves escriptures formals, dels jocs de paraules de Breton o Perec i, sobretot, dels “tallers de literatura potencial” amb què es defineix el moviment d’Oulipo, un procediment de creació que ordeix escriptura i matemàtica, combinatòries en les quals la paraula juga amb la semàntica, la fonètica, els algoritmes i, fins i tot, les geometries fractals. També Xargay és mestressa de combinatòries amb els poemes que aplega sota el títol “Cesures circumstancials”. Poemes partits, com la “fuga d’alexandrins amb censura”, poemes que es poden llegir a quatre columnes indistintament en vertical o en horitzontal, sense perdre el sentit o, millor dit, sense deixar de tenir sentit. També hi trobem l’aplicació directa de fets geomètrics, matemàtics, com als “Plecs encoblats”. És Gaudí que ens recorda que “la geometria és construcció”. Per què no és possible, doncs, traduir un hiperboloide al món poètic? Xargay és capaç d’endinsar-se en els plecs geomètrics de morfologies replegades per obrir les portes a una poesia que malgrat la seva vocació mètrica no vol ser una ciència exacta, sinó més aviat una anticiència.»

Pilar Parcerisas al pròleg d’Aürt (2009), p. 7-8.

***

«La poesia de Xargay neix en continuïtat amb les arts plàstiques i audiovisuals —gran part de la seva prosa són crítiques d’art. Com en Brossa, com en Hac Mor, hi ha en això una defensa dels mecanismes de l’art contemporani predominant —fet d’experimentacions i trencaments revoltats— en detriment dels de la poesia contemporània predominant —feta de continuïtats conservadores. Xargay practica el videoart des de la poesia amb peces que, considerades videopoemes, suposen el pas següent del poema visual.»

Jordi Marrugat a Ester Xargay. Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica (2019), p. 3.

***

«La poesia d’Ester Xargay està basada en el joc i l’experimentació entorn del potencial de la llengua, a les antípodes de la literatura biografista. En la seva obra el jo es desintegra i s’esvaneix deixant pas a una escriptura que s’escriu a ella mateixa. Un dels seus reculls, Infinitius (2017), per exemple, està compost en aquesta forma verbal per deslligar-se, precisament, de la idea tradicional de subjecte. Xargay també reformula la temporalitat i la linealitat —Salflorvatge (2006) és un llibre reversible—, les formes estròfiques mètriques tradicionals, fusionant-les i inventant-ne de noves. El carburant del seu projecte és la investigació. El fet d’explorar patrons mètrics i altres cotilles autoimposades (a l’estil Oulipo) li permet arribar a llocs imprevistos: “M’agraden la mètrica i els constrenyiments —en Màrius Serra en diu traves— perquè em reprimeixo i lluito per no escriure el primer que em surt. Si tinc alguna cosa pensada quan començo a escriure, fora, i a veure què ve després. La mètrica va molt bé perquè no pots posar el que et passa pel cap, si no quadra has de continuar buscant. I és en aquest anar a buscar que m’agrada treballar.”»

Caterina Riba i Jaume Coll Mariné a A un revolt de la sendera (2021), p. 35.