—Què vol dir per a tu «desintegrar-se»?

—Tal com dic a la poètica que vaig fer per al llibret sobre el llibre: és en l’íntima revolta de no voler ser res, fent de la dissidència una realitat, ni sent apocalíptics, ni tampoc integrats (citant Umberto Eco), que alena el desig d’un cert desintegrar-se, amb una negació que acreix l’energia i per mà del llenguatge pot contradir la lògica, el seny i la raó, fins al sentit comú (raó d’estar per casa, com diu Carles Hac Mor), i així, perquè sí, perquè m’agrada riure per subvertir-ho tot, amb un humor pregon que ataca de valent, sense donar un sol cop, ben pacíficament, escric: «[...] sense perdre l’humor / reeixir incoherent / il·lustrar-se amb l’absurd / lliure d’inconveniències / amb un riure ardent / la boca ben oberta / tot ensenyant les dents».

—Com definiries la teva poesia?

—Utopia, llibertat i llenguatge: amb aquestes tres paraules podria resumir el perquè escric, el com i fins i tot el quan vaig començar a fer-ho, car conformen, ineludiblement, la base del que sóc. Sempre he sentit molt endins una veu que anava repetint aquests mots, fins a viure’ls en pell, sense entendre ben bé en un començament el que volien dir, tot sabent prou bé que ja formaven part del meu temperament. I és que el capteniment que aquests tres mots impliquen només me’l consenten aquestes dues pràctiques: l’art i la poesia. Per això puc escriure poemes com «Evasió»: «I l’alfabet desgavellat / bo i defugint l’ordre establert / delata que hem rosegat / el fre que clava l’univers / a la lletra que ens ha tocat».

Daniel Ruiz-Trillo. «“M’agrada riure per subvertir-ho tot”. Ester Xargay», Versos.cat (5 de maig del 2019). En línia. [A partir del text «Poètica. Utopia, llibertat i llenguatge», publicat a Ester Xargay. Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica, 2019].

***

—Parla’ns de les accions i les performances que vau fer durant els anys noranta.

—L’Arthur Cravan, artista, poeta i boxejador, que fou un protodadaista, hi va tenir un paper important. Al Carles [Hac Mor] el fascinava, va publicar a la revista Arc Voltaic tot un estudi sobre el personatge, això sí, ben passat pel seu sedàs, i va traduir-ne poemes per a la revista Èczema. Llavors, el 1983, amb la Galeria Ciento, va decidir organitzar un acte en honor seu, al bell mig del carrer Consell de Cent, i hi va involucrar tothom: artistes, escriptors, músics, dissenyadors... Van tancar el carrer, hi van posar una plataforma i s’hi va fer un gran homenatge a Arthur Cravan. La gent pujava a l’escenari i recitava, cantava, hi feia accions o qualsevol altra cosa que sabés fer. Se’n van fer fotos que ara s’exposen al MACBA en una mostra sobre l’acció. En una de les imatges s’hi veu el Wagensberg, que va recitar una fórmula. El 1992, Maria Lluïsa Borràs, en el context de l’exposició «La veritable història d’Arthur Cravan», que preparava al Palau de la Virreina, proposa a Vicenç Altaió i a Carles Hac Mor (que també m’hi va implicar) de fer una mostra paral·lela a la seva i una sèrie d’actes dedicats a Arthur Cravan. Va fer posar un ring al mig del pati i allà hi vam organitzar dos actes apoteòsics, hi van intervenir més de cent cinquanta participants que van respondre a la crida. De fet, la Maria Lluïsa Borràs va convidar Fabienne Cravan, la filla d’Arthur Cravan i de Mina Loy, que va venir especialment de Nova York per assistir a la inauguració. Arran d’això vam organitzar un cicle d’accions al Reina Sofía i a molts llocs més. Amb en Carles Hac Mor vam propiciar una revifalla de l’acció artística al llarg dels anys noranta, fins als inicis del 2000, organitzant trobades artístiques anàrquiques, com ara la De viva veu. Revista parlada i De viva veu. Revista caminada, l’Àgora indisciplinària, entre molts altres contubernis, i cicles de conferències entorn de l’art d’acció, tallers i sessions d’accions en institucions diverses. Plegats vam generar múltiples escenaris que donaven visibilitat i llibertat creativa als artistes, de diferents generacions, que hi participaven.

—Què eren les revistes parlades i les revistes caminades?

—Amb tota aquesta energia que ens donaven aquests escenaris d’accions i com que al Carles li agradava moure masses i fer contubernis vam idear una revista parlada, que vam començar a la llibreria Tartessos. Fèiem tots els apartats d’una revista però sense publicació, en viu i amb la gent. I durava hores. Tothom, que vol dir tothom, hi podia intervenir sense cap condició ni requeriment. Cadascun dels números de De viva veu. Revista parlada es va fer en un lloc diferent (llibreries, bars, estudis d’artista, centres culturals...). Una d’aquestes revistes la vam fer a l’estudi de Jordi Benito. Quan no vam trobar cap espai, vam decidir de fer-la caminada pel carrer i així sorgeix De viva veu. Revista caminada. Ens ho passàvem molt bé, però també era una feinada.

Caterina Riba i Jaume Coll Mariné. A un revolt de la sendera (2021), p. 171-173.

***

—Dieu que allò que crea l’artista no cal que tingui cap funció.

—Per a mi la funció sempre ha estat sobrera, en l’art. Precisament l’art és no haver de fer el que cal. Jo tota la vida he reivindicat l’espai de recerca artística. Com els científics. Els científics lluiten per tenir un espai tan sols per a investigar, sense que d’aquesta recerca se’n tregui cap profit concret. La pressió perquè tot tingui un profit fa que molts cops hom no prengui el camí que seria més interessant.

— Quins són els camins interessants?

—Normalment els més abstractes, els que no saps on et porten o que, directament, no porten enlloc. Si a l’art li vols treure profit, es converteix en espectacle i això és terrorífic. La indústria de l’espectacle em sembla fantàstica, però que no la barregin amb l’art.

—L’art és massa processat? El problema és que hi té massa paper la institució?

—I massa burocràcia i tecnificació. És molt necessari que hi hagi institucions que donin suport a aquesta recerca que comento. Sense institucions seria molt difícil de mantenir. Jo no vaig contra les institucions, però sí que vaig en contra d’aquesta societat cada cop més burocràtica, on tot està pensat per a les empreses o per a les associacions, encara que siguin d’artistes. Si no tens una estructura, no hi pots participar.

Anna Zaera. «Ester Xargay: “Sempre m’he considerat un noi fallat”», VilaWeb (6 de març del 2021). En línia.