L'esperit de les aigües la sostenia i modulava el seu cos, l'amidava i formava sobre seu petites ondulacions satisfetes que besaven la pell i la resseguien. Ella, amb els ulls oberts i d'esquena a l'aigua, derivava cap a la vora, entre olors àcides i pelfades.

La profunditat d'aquella aigua de muntanya encara propera al litoral, no era tanta com per suscitar fantasies, però sí que bastava per atreure la seva mirada, i fer que s'hi deixés anar, oblidant-se del moment. Tancà els ulls i es mantingué flotant. Tronava agradable aquell contacte amb l'aigua, però no comptava amb les metàfores submergides. 

Aquella aigua xuclava la seva voluntat i absorbia avall tota l'energia que acumulava sota la pell, entre el cos i la superfície líquida. Li semblà que s'adormia mentre tot de braços subterranis feien lloc entre teixits aquàtics i formacions gelatinoses i larvades que suraven a mitja alçada. Era un submón fascinant que s'obria avall, més avall, i no tenia fons.

Ella fluctuava atreta per un poema fosc que algú recitava en veu baixa, amb un to que feia oscil·lar l'aigua dolça a l'entorn de la seva orella. Era això, des de sempre: veus i més veus, que tractava d'interpretar sense aconseguir-ho del tot. En algun moment semblava que les reconeixia, i somreia perquè trobava paisatges que ja es pensava haver oblidat de temps, però que llavors emergien d'un munt de floracions verdes i daurades. Tot formava una garlanda vegetal amb rostres que somreien i s'anaven tornant transparents, travessaven la crosta fonda de la terra i s'endinsaven en una claror llunyana. 

Pensà que caldria fer un gran esforç si volia seguir fins a trobar el cap d'aquella formació fascinant. Li hauria agradat caminar ingràvida, tal com llavors se sentia, flotant i lleugera, vers la llum que s'insinuava més enllà, profunda, acollidora. Era el principi.

(Fragment d'Al meu cap una llosa. Barcelona: Proa, 1985, p. 46.)