Autors i Autores

Joan Adell Álvarez

Entrevista feta per la revista RECVLL.

Entrevistes a la revista RECVLL

Bona part del text de El carrer s'emmarca en "els anys mesquins" del franquisme. Algunes de les situacions que s’hi expliquen es tornen a repetir: censura, inhabilitacions, presó... El pas per la presó Model del pare d’en Miquel el marcà per sempre, a tots dos, però sobretot al senyor Martí Pons. No deu ser fàcil viure tant de temps en una presó i després sortir-ne? 

L’AUTOR

Joan Adell Álvarez va néixer a Blanes el març de 1938. Estudià el batxillerat als Maristes de Mataró i cursà les carreres de Farmàcia i Medicina a la Universitat de Barcelona. Al llarg d’aquells anys escriu sense treva, però guarda els seus escrits dins d’un calaix. Navegant per internet, l’any 2004 descobreix la pàgina relatsencatala.cat, on en menys de cinc anys publica més de 170 treballs. Allò representa la seva particular sortida de l’armari i, animat per companys i amics, comença a enviar obres als certàmens literaris. Van arribant els premis i algunes edicions, un reconeixement de la seva tasca i un incentiu per continuar escrivint. 

SINOPSI

En Miquel Pons, un químic jubilat resident a Munic, als setanta anys decideix passar un dia anant amunt i avall del carrer on va néixer i on va viure les tribulacions, sovint dramàtiques, de la seva família, al llarg de la segona meitat del segle passat. Per la seva ment van desfilant personatges i situacions que abasten des de la infantesa, en plena dictadura franquista, fins als primers anys de la transició. 

El seu pare, advocat laboralista, va ser processat per col·laboració amb els maquis i condemnat a tres anys de presó. És ja des de Munic, on treballa en una multinacional química, que decideix viatjar als seus orígens i acaba passant un dia sencer al carrer de la seva infància, una jornada de rememoració personal. 

QÜESTIONARI 

El carrer (Gregal, 2018) hi trobem molts moments viscuts, alguns lligats amb el calendari festiu que marca l’Església catòlica: les catifes de Corpus, les processons de Setmana Santa, la diada de Tots Sants i de Difunts... O els records del mestre d’escola, la castanyada, la nit de Reis o la primera vegada que ens enfrontem a la mort d’una persona estimada. Unes pinzellades sobre un temps, no molt llunyà, que faran reflexionar al lector sobre el món dels infants i dels adults, del paper dels vells a la nostra societat, de la importància o no de sentir-nos arrelats a un indret (poble / país / col·lectiu)... 

Bona part del text de El carrer s'emmarca en “els anys mesquins” del franquisme. Algunes de les situacions que s’hi expliquen es tornen a repetir: censura, inhabilitacions, presó... El pas per la presó Model del pare d’en Miquel el marcà per sempre, a tots dos, però sobretot al senyor Martí Pons. No deu ser fàcil viure tant de temps en una presó i després sortir-ne? 
—En efecte, l’home que aquell matí de febrer repartia abraçades amb la família a la vorera del carrer Entença no era el mateix que havia estat empresonat tres anys abans. Mai més va ser-ho, el mateix. Sempre he pensat que el pas per la presó ha de marcar per sempre el temperament de les persones, particularment quan has estat castigat per no pensar com els jutges que et condemnen. Malauradament, l’actualitat política del nostre país ens reforça aquesta reflexió. 

A la part final del llibre, en Miquel torna a insistir amb el tema de la importància dels records, tan present al llarg del llibre, com quan s’afirma que "els records fan com les cireres. És difícil treure-les aïllades del cistell". Podríem definir El carrer com una novel·la de records també? 
—Òbviament. Tot i que les motivacions d’en Miquel per trepitjar el carrer de la seva infància i joventut no són ni de bon tros l’enyor o la nostàlgia. Per motius que ara no seria prudent revelar-li al lector, aquell químic jubilat de 70 anys, al llarg de la seva vida sempre s’ha sentit culpable d’alguns esdeveniments dramàtics de la seva família. A través de les seves reflexions ens parla d’una catarsi impossible, d’enfrontar-se al seu passat i fer les paus amb ell mateix. Però no se’n surt. I així, bastant al final de la seva aventura, es diu a si mateix: "Si el que pretenia era buidar damunt aquestes llambordes el sac de records que m’ha llastat la vida, he aconseguit tot el contrari. He lligat el sac amb doble nus i me l’he carregat a l’esquena, més feixuc que abans". 

Actualment, l’envelliment de la població ha fet augmentar els casos de demència i pèrdues de memòria. Podem viure sense records?
—El cervell humà, centre neuràlgic de totes les funcions, segueix sent un dels grans misteris de la ciència. Intentem sortir de dubtes amb dues paraules: vida vegetativa. No hi estic gens d’acord. Qui no ha vist algun cop una persona dement amb llàgrimes als ulls? Els vegetals no ploren. Jo crec que aquestes persones, entre les boires del seu cervell, gaudeixen d’alguna forma de memòria que no podem entendre. 

Si en anteriors novel·les tractaves temes punyents com l’anorèxia o l’incest, que tot i no ser el tema central hi tenien un pes específic, ara ens trobem amb la pederàstia i l’associes amb un personatge que poc a poc es crea l’antipatia del lector per molts motius. 
—Va dir-ho Terenci fa més de 2000 anys: "Sóc home i res humà m’és aliè". Crec que tot escriptor hauria de ser fidel a aquest principi. Pel que fa al pederasta d’aquesta novel·la, és un d’aquells personatges que, un cop creats, tenen vida pròpia i d’alguna manera s’escapen de la voluntat de l’autor. 

A aquest carrer, les històries que hi passen, també poden ser les històries de molts dels teus lectors que van viure la postguerra i que s’hi poden sentir reconeguts en molts petits detalls i formes de vida avui desaparegudes. Com ha canviat el carrer, Joan! 
—Afortunadament ha canviat. Tot i que sovint, observant les reaccions humanes del nostre entorn, penso que tant la mesquinesa com la generositat segueixen modelant el nostre dia a dia i el nostre futur. 

—El carrer podria ser a Blanes? 
—No és cap carrer concret, però gairebé tot el que es narra en aquesta història és fruit d’experiències viscudes pel protagonista en un carrer que, efectivament, podria ser qualsevol carrer de Blanes. 

Segur que deus tenir a punt un altre llibre. Ratxa creativa o recuperes vells papers per salvar-los de l’oblit? 
—L’oblit! Com va dir Jesús Moncada, la posteritat comença i acaba amb el darrer badall. Ja fa temps que, conscient que ja se m’acaben les vacances, intento posar en ordre els meus papers. Però per respondre del tot a la teva pregunta, sí, tinc un altre llibre en vies de publicació. Es tracta d’una història titulada I matarem els morts, que va resultar finalista al V Premi Gregal de novel·la, la mateixa editorial de El carrer. És un treball que jo m’estimo molt i que espero poder-lo veure publicat ben aviat. 

(Aitor Roger: revista RECVLL, octubre del 2018)

* * *

El blanenc Joan Adell acaba de publicar la novel·la Matins grisos, finalista del Premi Ramon Llull. Una gran obra, no només pe la seva extensió, més de quatre-centes planes, sinó per la tècnica narrativa utilitzada, per la història que ens explica, més d'un segle de la vida d'aquest país, i pels sentiments i els personatges que ens descriu. 

Com la qualificaries aquesta novel·la? I quina comparança en fas amb les novel·les que has escrit fins ara? 
—És evidentment la més llarga, la qual cosa no vol dir gaire res, una novel·la pot ser molt llarga i molt buida, però en aquesta novel·la hi he abocat moltes coses que jo volia dir i les he anat descarregant amb molta passió. 

Quan crees un personatge, primer ho fas mentalment o és la mateixa història que estàs explicant que fa que el personatge creixi i es desenvolupi? 
—Sí, en general jo tinc un esquema del personatge, quatre trets: edat, caràcter, el que farà…. però la gran majoria de vegades el personatge evoluciona pel seu compte i fins i tot se t'escapa una mica de les mans i es converteix en una cosa que tu no tenies previst. Quan passa això intento ser respectuós amb el personatge. 

La novel·la mostra sentiments, contradiccions, infidelitats, pors, desamors... Darrera de tot això hi ha una denúncia de la hipocresia d'una societat determinada? 
—La meva intenció no era moralitzar. Intento no fer-ho mai quan escric, però sí denunciar. He volgut parlar de l’amistat amb les seves grandeses i amb les seves misèries, de l'amor, de la infidelitat, de les relacions amoroses sense amor, que també n'hi ha. De tot això n'he parlat volgudament però sense cap pretensió moralitzadora. 

Tenen paral·lelisme aquests personatges amb algú que t'hagis trobat a la vida? 
—Paral·lelisme, no. Però certs punts d'inspiració sí. Això amb aquesta novel·la i amb totes. 

(M. Àngels Vázquez: revista RECVLL, desembre del 2010)