Al capvespre, el dia és ja sapient: se sap ja quasi fora del temps que li és concedit viure, a les portes d'un "futur que ja no li pertany", i alhora sap també –i amb transparència creixent– de tot el que ha anat vivint: de tot el que li queda en el record i va ocupant, com en un resum, les darreres pàgines del "llibre de les tardes", d'un llibre "que ja no cal llegir, de tan sabut". És sapient la vellesa: d'una vida plena, però també d'un "tu" que ja no hi és; d'un estiu, d'una canícula que no comptava les hores perquè les vivia com "el brogir eixelebrat de cigales embogides", però també d'un "parc d'hivern" que veu com la vida i la primavera de li'n fugen de l'ànima "arnada".

Aquest llibre, Tres estrelles Michelin, de Joan Adell (Blanes, La Selva, 1938), és ja transparent des del primer poema, "Canvi d'hora", fins i tot en la seua ambigüitat: l'hora perduda –avançada– "esmunyida entre els llençols" –és viscuda de forma oposada per la jove que, al tramvia, badalla "d'enyor del llit" i pel vell que, a la vorera, pensa sorneguerament que "avui no és mal dia per morir-se, que la mort arribarà una hora més tard". L'hora perduda és el hiatus entre el curs indiferent, inalterable, del temps –com "el sol que farà el se camí sense mirar-me"– i la enyorada però impossible permanència del jo i del seu món. Alhora, però, eixa hora perduda és també l'escletxa per on el jo entreveu i viu la seua permanència com repartida en els records i com recopilada i rellegida en el "llibre de les tardes", concisa imatge de la vellesa conscient.

Dir hora transparent és dir lucidesa; és veure, la vellesa, la seua pròpia invisibilitat, la seua quasi expulsió del temps, com la de les "rates disfressades d'homes" (al poema-xifra "Tres estrelles Michelin") que furguen en els contenidors i a les quals només els resten deixalles. Com deixalles són els estralls de la vida ("Carrer avall"), els de la misèria social ("Parc temàtic") o els de les derrotes de la història ("El jersei del mestre").

Tanmateix, la transparència –la lucidesa- vol dir, igualment, saber veure les "coses bones de la tardor", l'agredolç de les hores passades però amables, les "guspires de foc" en què va consumint-se l'alzina vella en la llar. Perquè, en el fons, i encara que tot va balmant-se –el jo, del tu; la natura, de l'home–, recordar, rellegir el llibre de la tarda és l'intent de retenir la imatge del que fou, de fer-la perdurar ni que siga en "els camps de romaní" del somni o en la "cara opaca d'un mirall esmicolat". Ser lúcid és, per fi, saber conservar i defensar, sencera i digna, la transparència interior, l'acceptació d'un ordre subtil on l'home està en pau amb ell mateix i amb el món, tot i l'inevitable punt de recança i de "vella i tossuda" displicència amb què el jo llegirà l'últim full del seu llibre de les tardes. Un ordre interior que, en el delicat equilibri d'alguns poemes finals (com ara "Les dotze van tocant", "Assaig de rèquiem", "Cançó de bressol" o "Un núvol") apunta a la infantesa, en el que té de permanència en el record i en el que té de projecció cap a un futur ("Avi, no et capfiquis, que el temps és etern"), com allò que salva els temps de tardor i els dóna sentit.

I tota aquesta radiografia vital la revela Joan Adell amb la precisió quirúrgica d'uns versos perfectament cisellats i d'un lèxic sense escarafalls ni verbositats banals, exacte, lluminós i viu. Un mestre. I un llibre de plena maduresa, de construcció clàssica, seré i bellíssim. Potser caldria llegir-lo, i rellegir-lo, amb música de Bach: per exemple, les Suites per a violoncel o El clave ben temperat. Si al lector li sembla.

(Antoni Ferrer. "L'hora transparent", Saó, novembre de 2012)
 

* * *
 

Joan Adell encapçala Tres estrelles Michelin amb "Canvi d'hora", un poema excel·lent en el qual ens dóna totes les pistes del recull:

"avui no és un mal dia per morir-se,
la mort arribarà una hora més tard.
He baixat del tramvia amb la sospita
que el vell de la vorera no fos jo
reflectit un moment en el cristall."

En els poemes successius, Adell reflexiona sobre l'enyorança de la infantesa, el pas efímer de la joventut i el dol perpetu davant la mort.

I tot seguit descobrim un altre dels conceptes clau en aquest poeta, el de l'amor per la família: "I quan us miro, lloques zeloses, / sento la temptació de trencar l'encís / abans no us desperti l'esvoletec / de la llocada quan s'esmuny del niu".

D'altra banda, es fa del tot necessari arribar a la descripció d'un paisatge comú i real, Blanes. Amb una veu calidoscòpica, Adell s'endinsa en la platja amiga, damunt la pinassa, el vent, l'alzina vella que fascina: "Vetust testimoni discret i callat". La crema de la fusta de l'alzina simbolitza la força i la resistència davant les adversitats transformades en guspires.

… el títol ha de convidar a una saludable confusió, Joan Adell ens presenta Tres estrelles Michelin emprant un joc semàntic. El número tres trepitja els límits fràgils de la tercera edat. I és que la vida, tot i tenir el seu límit, segueix sent bella per a Adell.

En el poema que s'anomena "Tres estrelles Michelin", s'hi pot observar la quotidianitat que envolta el jo poètic per tractar de respirar la realitat de la vida, sense estirabots.

Adell no entén l'amor en un sentit únicament sentimental, sinó que va més enllà. És un amor cívic, de reivindicació: "Si tenen sort, les rates del carrer / avui podran regar / el seu sopar exclusiu amb un bon vi".

La poesia de Joan Adell exposa una veritat extreta de la pròpia experiència compartida en el punt de la mateixa soledat humana: "Tot seguit, / llegiré amb displicència l'últim full", diu el poema "Arribarà el capvespre".

Joan Adell ha experimentat la plàcida "estrella" de la maduresa amb veu pròpia, flirtejant amb la mort amb els llavis oberts:

"Flirtejo amb ella des del primer dia,
la tinc promesa des del naixement,"

El risc de l'aposta és el seu guany: un flirteig que Adell viu amb la serenor de la maduresa.

(Laura Dalmau Fernàndez. Poetessa)