Autors i Autores

Joan Adell Álvarez

Entrevista de Fina Brunet a l'Ateneu Barcelonès

T'has sentit mai com un director de ball? Tu poses la música, la lletra l'escenari i fas dansar els teus personatges... 
—I tant! Sempre que escric. I aquest és el gran privilegi de l'escriptor: et sents com un petit déu, perquè no només hi poses la música, la lletra i l'escenari, sinó que crees els personatges que intervindran en aquest ball fantàstic que és la narrativa de ficció. 

T'enamores mai d'algun dels teus personatges? Hi ha escriptors que diu que se'ls escapen de les mans... T'ha passat mai? 
—Sí, d'alguna manera els personatges són com fills. Els estimes a tots, però sempre n'hi ha algun o alguns que et captiven d'una manera especial. I hi ha moments que, com els fills, prenen vida pròpia, però penso que el bon escriptor ha d'intentar que no se li escapin de les mans. 

En els pròxims minuts voldria desvetllar aquests i altres misteris. Puzles és la teva última obra publicada, però no l'última creació de la teva prolífica i guardonada producció literària. Treure al mercat el teu llibre és com presentar un fill en societat...? 
—És més que això, és fer-lo néixer. El llibre existeix a partir del moment que algú el llegeix. El lector, només el lector és la seva raó de ser. 

—Puzles, com abans El mossèn de les putesEl NàufragLes GolfesSorrejant, i d'altres obres han estat premiades i desprès editades. Amb tants premis a les espatlles encara continues pensant que "...els escriptors novells", com tu et consideres, només podeu editar via premi? 
—Això és molt complicat. Els editors es guanyen la vida venent llibres, i vendre llibres no és gens fàcil. Tots els que ens belluguem en aquest món ho sabem. El que lamentem els escriptors novells (no deixa de ser irònic que a la meva edat m'autoconsideri escriptor novell), el que lamentem és que massa sovint la qualitat sigui el factor de menys pes a l'hora de decidir la seva publicació. 

No creus que les editorials, de les quals dius (textual): "... són indústries que com és lògic volen guanyar diners i procuren assegurar l'èxit d'allò que publiquen", ara ja podrien veure clar que apostar pel teu treball és fer-ho a cavall guanyador? 
—Suposo que el currículum de l'autor pot tenir la seva importància, però no és decisiu. No vull ser pessimista, però potser aviat ni els premis literaris seran garantia de publicació. Mira, en aquest moment tinc dos premis concedits, a les bases dels quals es contempla la publicació de l'obra premiada. Doncs bé, ha passat un any i els convocants van fent el ronsa. 

Del primer cop que et vas posar a escriure fins al dia d'avui com valores el camí recorregut? 
—En això de la literatura, com en qualsevol activitat humana, es fa palesa l'afirmació de Machado: "caminante no hay camino, se hace camino al andar". I la meva valoració és positiva. Crec que he tingut sort. Si alguna cosa lamento, encara que procuro no fer-ho, és haver-m'hi posat massa tard. 

T'encoratja o t'espanta? No sents vertigen? 
—El que de debò m'encoratja és ser llegit. Més que no pas ser premiat. Els premis, naturalment, els desitjo i sempre són un estímul, però mai una finalitat. Per altra banda, la parafernàlia que de vegades comporten el premis més aviat la trobo ingrata. Els amics que m'organitzen les presentacions, les entrevistes i les fotos, ho saben molt bé. Ara per exemple, xerrant amb tu i amb els amics que ens escolten, em sento molt bé, però els organitzadors saben que per arribar fins aquí he hagut de fer un autèntic esforç. 

Relats, contes curts, poesia, novel·la... toques moltes tecles, però on et sents més còmode? 
—Per simplificar et diré que em sento més àgil amb la prosa. El relat i el conte són agraïts pels seus resultats a curt termini, però la novel·la, tot i la seva llarga gestació, sovint d'anys, la trobo apassionant. Pel que fa a la poesia, posar-m'hi de tant en tant és per a mi personalment una necessitat anímica, una mena de desintoxicació. 

Com se't va acudir, com vas decidir triar a la burgesia decadent i influent de la Barcelona actual per fer-la protagonista de Puzles? 
—Algú va dir que per escriure només calen dues coses: tenir quelcom a dir, i escriure-ho. La frase no és cap broma. Jo afegiria: sentir la necessitat de dir-ho. Quan a mi em passa això el primer que faig és buscar l'embolcall adequat. Si em permets un símil farmacèutic, l'excipient adequat. Doncs bé, en el cas de Puzles va semblar-me que l'excipient més adient podia ser certa burgesia barcelonina que he tingut ocasió de conèixer bastant de prop. 

—Puzle, o trencaclosques, com diu el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans, és un joc consistent en un conjunt de peces, regulars o irregulars, de cartó o altra matèria, que cal combinar per a formar una figura. Tu quina figura perseguies, quin dibuix, quina empremta volies deixar? 
—El títol de la novel·la vol fer referència precisament a això: un conjunt de peces que al llarg de l'acció van canviant de posició cercant el seu lloc. Algunes ho aconseguiran. D'altres no. Com a la vida. 

T'ha donat molts maldecaps aquest trencaclosques? Les relacions personals, pares- fills, de parella, d'amics..., de veïns… Són per tu una font inesgotable d'històries? És el que més et preocupava d'aquesta novel·la? 
—Confegir aquest trencaclosques ha estat una feina absorbent i gratificant. Altrament no l'hauria fet. I tot això que menciones, les relacions humanes, m'ha preocupat en la mesura que em fossin útils per dir allò que jo volia dir. Una altra qüestió és si ho he aconseguit. 

Mantenir l'acció, la consistència dels personatges, que fos el retrat més real possible... han estat reptes molt pesants? 
—Mantenir l'acció i crear personatges de carn i ossos sempre és un repte per a l'escriptor, però mai pesant, sinó intensament engrescador. 

Tens mai la sensació que a cada obra que escrius tu mateix et puges el llistó? 
—M'agradaria molt que fos així, però jo sóc un mal crític de mi mateix. Per altra banda, mai no rellegeixo una obra ja editada. 

En què estàs treballant ara? 
—Estic enllestint una novel·la començada fa quatre anys. Serà la més llarga que hauré escrit mai, cap a 400 pàgines, en el ben entès que la longitud d'una obra no és cap garantia de qualitat. Però jo estic molt il·lusionat. 

(Fina Brunet: Ateneu Barcelonès, 12 de març de 2009)