Sebastià Alzamora
©Ernest Albentín
©José Mª de Llobet
Sebastià Alzamora, el 1996.
©Ernest Albentín
Biografia
Sebastià Alzamora i Marín neix a Llucmajor (Mallorca) el 6 de març de 1972. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears el 1995 i, el mateix any, es trasllada a viure a Barcelona. A partir d'aquí compagina la creació literària amb tasques acadèmiques i de gestió cultural. Entre d'altres, ha estat director de l'Espai Mallorca a Barcelona, delegat del Llibre de la Generalitat de Catalunya, director general de Promoció del Llibre de la mateixa institució i membre de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Ha estat també director editorial de l'àrea de català de Destino i de l'editorial Moll, professor de l'Aula de Lletres, de l'Escola d'Escriptura i Humanitats de l'Ateneu Barcelonès i del Col·legi de Llicenciats de Barcelona, i ha estat responsable de la biblioteca de la Fundació Pere Vergés.
El 1994 es dóna a conèixer com a jove poeta en guanyar el Premi Salvador Espriu amb Rafel, un llarg poema de set-cents setanta-cinc decasíl·labs que reflexiona sobre l'experiència de la mort d'un amic adolescent. Presidit sempre per una precoç maduresa, el 1996 publica Formes del cercle, recull de poemes que són seguits per un altre poemari, Apoteosi del cercle, mereixedor el 1997 del Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Del mateix any és també El llinatge, poemes en edició bilingüe català-castellà traduïts per Josep Jordana. Ràpidament s'erigeix com una sòlida i arriscada veu del panorama literari català, considerat innovador i alhora deutor de les fonts dels clàssics.
Un dels seus poemaris més aplaudits és Mula morta (2001), traduïda al castellà per Sergio Gaspar. En aquest llibre de poesies exhibeix una gran capacitat metafòrica amb una veu crítica i lírica. El 2003 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb El benestar, llibre que torna al poema en vers llarg i, per primera vegada, escrit i situat a Barcelona. En aquest cas, Sebastià Alzamora elabora un dinàmic diàleg entre el narrador i els monòlegs dels personatges que constitueixen la trama. Part de la seva obra poètica ha estat aplegada en antologies conjuntes, com ara 21 poetes per al segle XXI (2001, a cura d'Ernest Farrés), Sol de sal: Antología de la nueva poesía catalana 1976-2001 (2003, en edició bilingüe català-castellà a cura de Jordi Virallonga) i Imparables, una antologia (2004).
A banda del gènere poètic, com a narrador és autor de L'extinció, novel·la poètica i experimental, propera al poemari Mula morta i guanyadora el 1999 del Premi Documenta. Posteriorment, continua la línia narrativa amb Sara i Jeremies (2002), relat on l'amor i el mal marquen el transcurs d'una vida. Amb una bona recepció de crítica i de públic, aquesta novel·la és mereixedora del Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. El 2005 torna a ser premiat, aquesta vegada amb el Josep Pla de narrativa, per La pell i la princesa, una història romàntica a partir de diferents veus narratives i de la deformació i sublimació dels mites europeus.
També escriu narrativa breu. A més del conte Història vertadera del peix Nicolau (2003), ha participat amb diversos relats breus en els volums col·lectius Set claus (2001), Tancat per vacances (2003), Lauburu: Relats dels Pirineus (2006) i Directe al gra, recull de contes eròtics juntament amb Carles Cortés, Julià de Jòdar i Isabel-Clara Simó.
Ha prologat diversos llibres, és coautor de Poesia catalana actual (2002) i durant el 1997 edita obres de Ramon Llull, Bernat Metge, Raimon Casellas, Jacint Verdaguer, Salvador Galmés, Gabriel Janer Manila i Miquel dels Sants Oliver. La seva obra ha estat traduïda al castellà, italià, francès, portuguès, hebreu i eslovè.
Sebastià Alzamora forma part del nucli generacional anomenat "Els Imparables", juntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Amb aquests autors publica el 2005 l'assaig programàtic Dogmàtica imparable: Abandoneu tota esperança i, el mateix any, participa en el volum col·lectiu No badis, Catalunya! És també autor de l'assaig Gabriel Janer Manila: L'escriptura del foc (1998). La seva tasca com a crític literari s'estén també com a col·laborador habitual en mitjans de comunicació i en diverses revistes científiques i culturals, com Serra d'Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Benzina, El Singular Digital o Catalunya Ràdio, entre d'altres.
És soci de l'AELC.
El 1994 es dóna a conèixer com a jove poeta en guanyar el Premi Salvador Espriu amb Rafel, un llarg poema de set-cents setanta-cinc decasíl·labs que reflexiona sobre l'experiència de la mort d'un amic adolescent. Presidit sempre per una precoç maduresa, el 1996 publica Formes del cercle, recull de poemes que són seguits per un altre poemari, Apoteosi del cercle, mereixedor el 1997 del Premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Del mateix any és també El llinatge, poemes en edició bilingüe català-castellà traduïts per Josep Jordana. Ràpidament s'erigeix com una sòlida i arriscada veu del panorama literari català, considerat innovador i alhora deutor de les fonts dels clàssics.
Un dels seus poemaris més aplaudits és Mula morta (2001), traduïda al castellà per Sergio Gaspar. En aquest llibre de poesies exhibeix una gran capacitat metafòrica amb una veu crítica i lírica. El 2003 guanya els Jocs Florals de Barcelona amb El benestar, llibre que torna al poema en vers llarg i, per primera vegada, escrit i situat a Barcelona. En aquest cas, Sebastià Alzamora elabora un dinàmic diàleg entre el narrador i els monòlegs dels personatges que constitueixen la trama. Part de la seva obra poètica ha estat aplegada en antologies conjuntes, com ara 21 poetes per al segle XXI (2001, a cura d'Ernest Farrés), Sol de sal: Antología de la nueva poesía catalana 1976-2001 (2003, en edició bilingüe català-castellà a cura de Jordi Virallonga) i Imparables, una antologia (2004).
A banda del gènere poètic, com a narrador és autor de L'extinció, novel·la poètica i experimental, propera al poemari Mula morta i guanyadora el 1999 del Premi Documenta. Posteriorment, continua la línia narrativa amb Sara i Jeremies (2002), relat on l'amor i el mal marquen el transcurs d'una vida. Amb una bona recepció de crítica i de públic, aquesta novel·la és mereixedora del Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga. El 2005 torna a ser premiat, aquesta vegada amb el Josep Pla de narrativa, per La pell i la princesa, una història romàntica a partir de diferents veus narratives i de la deformació i sublimació dels mites europeus.
També escriu narrativa breu. A més del conte Història vertadera del peix Nicolau (2003), ha participat amb diversos relats breus en els volums col·lectius Set claus (2001), Tancat per vacances (2003), Lauburu: Relats dels Pirineus (2006) i Directe al gra, recull de contes eròtics juntament amb Carles Cortés, Julià de Jòdar i Isabel-Clara Simó.
Ha prologat diversos llibres, és coautor de Poesia catalana actual (2002) i durant el 1997 edita obres de Ramon Llull, Bernat Metge, Raimon Casellas, Jacint Verdaguer, Salvador Galmés, Gabriel Janer Manila i Miquel dels Sants Oliver. La seva obra ha estat traduïda al castellà, italià, francès, portuguès, hebreu i eslovè.
Sebastià Alzamora forma part del nucli generacional anomenat "Els Imparables", juntament amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Amb aquests autors publica el 2005 l'assaig programàtic Dogmàtica imparable: Abandoneu tota esperança i, el mateix any, participa en el volum col·lectiu No badis, Catalunya! És també autor de l'assaig Gabriel Janer Manila: L'escriptura del foc (1998). La seva tasca com a crític literari s'estén també com a col·laborador habitual en mitjans de comunicació i en diverses revistes científiques i culturals, com Serra d'Or, Lluc, El Mirall, El Temps, Avui, Diari de Balears, Diario de Mallorca, Benzina, El Singular Digital o Catalunya Ràdio, entre d'altres.
És soci de l'AELC.