Quan jo era jove, fa molts anys, ja era tan pobre com ho he estat sempre, i m'havia de guanyar el sustent treballant de picapedrer en una pedrera de marbre, no gaire lluny de Pilsen. Un mal dia, quan l'hivern ja s'acostava i el fred del matí començava a tallar com el raor d'un barber, jo em trobava al fons de la pedrera, esmicolant les peces grosses de mineral a cops de maça. Aquella feina era un fàstic: es tractava d'extreure les grans plaques i blocs de marbre, netejar-les amb el martell i l'escarpa de la morralla que duien adherida, i després, servint-nos d'aquelles maces que pesaven més que un home, reduir-les a trossos més petits, i amuntegar-los dins unes portadores que eren arrossegades per la falda de l'esvoranc de la pedrera, a força de braços i politges, fins a dalt. Allà ficaven tot aquell pedram dins unes lones i les carregaven dins els carros que les duien cap al magatzem, i així tot el dia, des de trenc d'alba fins ben post el sol, tant si nevava com si plovia.

Doncs bé, allà estava jo mort de fred, malavejant amb aquella maça disforja, i amb això que sento els de dalt proferint crits d'alarma i un gran terrabastall al meu darrera. Vaig girar el cap, però tot d'una vaig rebre un cop molt fort enmig del front: tant, que vaig perdre els sentits i vaig caure estès tan llarg com era. Després van assabentar-me que el cordam mig podrit d'una de les politges s'havia trencat de sobte, de manera que, quan ja era a punt d'arribar a la vorera, la portadora carregada fins al capdamunt va trabucar amb tot el seu contingut, el qual va tornar a fer el descens cantera avall en forma d'esllavissament. Tot plegat succeí massa de pressa per poder evitar que l'allau m'enganxàs de ple i em deixàs colgat: als meus companys els calgueren hores per rescatar-me de sota aquell munt de rocs, convençuts que me'n traurien difunt. Quan amb gran sorpresa comprovaren que no era així, em van ficar de seguida dins uns dels carros i, amb tanta diligència com fou possible per part dels dos muls que hi anaven junyits, em transportaren fins a la població més propera. 

(De La pell i la princesa, 2005, p. 13-16)
 

* * *
 

–Cagondéu –va grunyir en Pelleta–. No podeu anar una mica més alerta?

Havien tornat a caure, i, quan queien, es feien mal. Era difícil mantenir l’equilibri d’una fila de quatre homes que havien de caminar compassats, amb caputxes al cap, grillons als turmells i als canells, i una soga al coll que els lligava l’un amb l’altre. El més lleu moviment brusc o descurat d’un afectava la resta, i els feia anar per terra amb una facilitat humiliant, que s’afegia a la humiliació de caminar cap al patíbul. A més, cada vegada que ensopegaven, els tocava rebre els cops de verga dels soldats d’artilleria que els escortaven.

–Aixecau-vos, desgraciats –va ordenar el caporal que comandava l’execució, sense estalviar-se un parell de coces a les costelles de qui primer li va venir al davant.

Envoltats per la cridòria del públic i a les palpentes, sense saber on eren, els reus varen obeir. Un cop van haver recuperat l’equilibri i l’ordre de les passes, en Pelleta va insistir:

–No sé com podeu esser tan travats.

En Salamanca el va retopar:

–I això què t’importa? D’aquí a una estona seràs mort, infeliç. Penjat pes coll.
–Igual que tu –va contestar en Pelleta, que s’esforçava per no perdre el ritme.

Es va sentir un sanglot llastimós, que venia de sota la caputxa del darrer reu de la filera.

–Ja li ha tornat a pegar sa plorera a s’infant –va remugar en Salamanca.
–Deixau-lo tranquil –va intervenir en Durí, que anava al capdavant de la fila–. És normal que tengui por; és jove.
–Té por per culpa teva, Durí –va etzibar en Salamanca.

La gentada cridava a banda i banda de la via. Es va fer el silenci entre els homes de la fila, de manera que varen poder sentir els insults de la gernació, el so metàl·lic dels grillons en arrossegar-se contra el paviment, la circulació de l’aigua que corria avall de la riera de Palma, mentre la vorejaven exposats a la vergonya pública. També es podien sentir els plors de l’home més jove.
–Fullaní, no ploris –va ordenar en Durí.
–T’he dit que plora per culpa teva. Tu mos has duit aquí –va insistir en Salamanca.
Es va fer un altre silenci dins la filera. El públic, que ells veien amb prou feines a través de la tela de la caputxa, cridava «Assassins! Assassins!».
Al cap d’uns segons, en Durí va replicar:
–Salamanca, a mi i a n’aquests mos penjaran ara. Però abans, a tu te mataré jo. Serà sa darrera cosa que faci, i feia temps que en tenia ganes.

(Del llibre La Malcontenta, 2015, p. 13-17)