No és agosarat dir que aquesta novel·la té l’estructura d'un joc de nines russes. De fet, aquesta és l'estructura que domina una gran part de les novel·les qualificades de gènere negre. Però és que I la mort em parlava disfressa l'etiqueta i això la converteix en una novel·la de diferents registres. 

Noemi Bagés (Frankfurt, 1974) publica la seva segona novel·la en una col·lecció adreçada preferentment als joves. La primera va ser Perdoni, a quin segle diu que som? El que més destaca de l'actual és la intriga que genera en un anar endavant i endarrere de cadascun dels personatges, en una intriga que no dóna totes les pistes, sinó que les va deixant pel camí, com qui llença molles de pa per no perdre's a la tor- nada, i que, més que orientar, tranquil·litza el lector perquè entengui que, a la llarga, tot s'aclarirà. 

I tot s'aclareix. I aleshores és quan queda el regust d’una novel·la tancada des del moment d'escriure'n la primera frase. ¿Què la fa de lectura per a adolescents? Només la incorporació de dos personatges joves que, més que protagonistes, l'autora converteix en espectadors del que va succeir uns anys enrere, en el món dels seus adults. 

Una metge de renom, aparentment viuda, es veu involucrada en un embolic que la porta de Tarragona a Buenos Aires, en un viatge que no serà inútil perquè acaba servint per entendre una part de la vida que li ha tocat passar i entendre la teràpia d'estar sempre a punt per començar una nova vida. 

¿Què la fa de gènere negre? 
Que el que podria ser una novel·la de conflictes entre mare i filla es converteix en l'escenari d'una relació fortuïta entre el periodisme d'investigació i els negocis bruts del tràfic de drogues. Però tot és com una pel·lícula, en blanc i negre, projectada sobre el mirall del passat. 

L'autora, resident des dels dos anys a Tarragona, exerceix de professora de llengua i literatura en un institut de secundària de Reus. Va néixer a Frankfurt, atzar que la converteix ara en un “exemplar rar i exclusiu” per formar part dels dos-cents autors de la hipotètica ambaixada del 2007. Més que cap altre, per mèrits propis. 

(Andreu Sotorra: "Com un joc de nines russes", Avui. Cultura, 12 d'octubre de 2006, p. 16)