–Nascuda a Frankfurt i veïna de Tarragona des que tenia dos anys, Noemi Bagés combina la feina a les aules com a professora de català amb la passió per escriure. Ara acaba de presentar la seva tercera novel·la adreçada al públic juvenil, que ha titulat Rere el mur.
La revista Faristol ha inclòs Rere el mur entre els millors títols adreçats al públic juvenil publicats l'any 2009.

–El llibre és a les lleixes des de l'octubre. Tot s'ha de presentar per Sant Jordi?
–A mi la primavera em posa de molt bon humor i no em venia de gust presentar el llibre a l'hivern. De fet, Sant Jordi era la data límit pel que jo considero una celebració.

–A Perdoni, a quin segle diu que som? hi predomina l'aventura; a I la mort em parlava hi és molt present un component detectivesc. Rere el mur és una novel·la d'intriga?
–És una novel·la de fantasmes, però els fantasmes són l'excusa, l'enllaç entre uns personatges actuals i uns altres personatges de fa més d'un segle. La història que té més pes és l'antiga, i aquí és on s'ofereix el joc de descobrir per què hi ha unes persones que es neguen a abandonar aquest món, tot i estar mortes. Què busquen? Què els va passar?

–Podria ser un argument d'una novel·la per a adults…
–El límit entre el que és o no literatura juvenil és molt difícil de fixar, no està definit. Per exemple, en els meus dos darrers llibres, per un cantó hi ha personatges joves que tenen l'edat que toca per ser considerats juvenils però, per una altra banda, els protagonistes reals són personatges adults i s'hi aborda l'engany, la mentida, la passió que et fa perdre la capacitat de raonar, la manipulació i intentar sobreviure fins al límit, que no són temes del tot juvenils. Això fa que un mateix títol, com I la mort em parlava, pugui ser considerat novel·la juvenil i al mateix temps estar inclosa en el catàleg de la llibreria de Barcelona Negra y Criminal, especialitzada en el gènere negre. Segons el crític Andreu Sotorra, aquesta novel·la és com un joc de nines russes, amb històries una dins l'altra que el lector ha d'anar quadrant per esbrinar el final.

–Per què és tan difícil poder llegir crítica sobre novel·la juvenil?
–Més enllà d'alguna revista especialitzada, com Faristol, és veritat que és els mitjans de comunicació generals ens tenen bastant abandonats. Sembla que la literatura juvenil estigui considerada de segona. Però escriure per a joves és un repte, és molt difícil.

–Més que escriure per a adults?
–Jo crec que sí. Els joves són molt exigents, i a més s'ha de competir amb moltes altres activitats que els agraden i que són molt atractives, amb so i imatges que els atrapen i que els ho posen tot molt fàcil. Un adult és lector o no ho és. En canvi, els escriptors per a joves tenen el repte i la dificultat de poder rescatar els nois i les noies cap a la lectura, i de demostrar-los que la imaginació pot ser encara més plaent.

–Vostè els coneix bé…
–Sóc professora de secundària per vocació, m'agrada molt escriure per a ells, i em fa molt feliç quan em diuen que els ha agradat un llibre, o que els personatges els són tan propers que sembla que els coneguin. També m'han comentat que els agradaria que hi inclogués alguna escena més tòrrida, cosa que em costa, perquè sempre m'ha semblat que potser era un recurs massa fàcil.

–Alguns autors diuen que no els agrada ser lectura recomanada a l'institut, per allò de l'obligació…
–A mi no em molesta, al contrari, m'agrada anar als instituts, parlar amb els meus lectors, el que no voldria és disgustar-los! Per raons òbvies, al meu institut els meus llibres no són de lectura obligatòria, però funciona el de boca en boca. Uns els recomanen als altres, i això em fa molt feliç.

(Maria José Ramos: "Escriure per a joves és un repte", El Punt Avui, 22 d'abril de 2010)